Llistat de punts

Vaig tenir l’ocasió, Monsenyor, d’escoltar les seves respostes a les preguntes que li feia un públic de més de 2.000 persones, reunides fa un any i mig a Pamplona. Aleshores vostè insistia en la necessitat que els catòlics es comportin com ciutadans responsables i lliures, i que «no visquin de ser catòlics». ¿Quina importància i quina projecció atorga vostè a aquesta idea?

Mai no ha deixat de molestar-me l’actitud d’aquell qui de dir-se catòlic en fa una professió, com la d’aquells qui volen negar el principi de la responsabilitat personal, sobre la qual es basa tota la moral cristiana. L’esperit de l’Obra i el dels seus socis és servir l’Església i totes les criatures, sense servir-se de l’Església. M’agrada que el catòlic dugui Crist no en el nom, sinó en la conducta, donant testimoniatge real de vida cristiana. Em repugna el clericalisme i comprenc que —juntament amb un anticlericalisme dolent— també hi ha un anticlericalisme bo, que prové de l’amor al sacerdoci, i que s’oposa al fet que el simple fidel o el sacerdot faci ús d’una missió sagrada per a fins terrenals.

Ara no es cregui que amb això jo em declaro contra ningú. No hi ha a la nostra Obra cap afany exclusivista, sinó el desig de col·laborar amb tothom qui treballa per Crist i amb tothom qui, cristià o no, fa de la seva vida una esplèndida realitat de servei.

Fora d’això, el que importa no és pas solament la projecció que he donat a aquestes idees, especialment des de 1928, sinó la que li dóna el Magisteri de l’Església. I no fa gaire —amb una emoció, per a aquest pobre sacerdot, que és difícil d’explicar— el Concili ha recordat a tots els cristians, en la Constitució dogmàtica De Ecclesia, que han de sentir-se plenament ciutadans de la ciutat terrenal, treballant en totes les activitats humanes, amb competència professional i amb amor envers tots els homes, cercant la perfecció cristiana, a la qual són cridats pel sol fet d’haver rebut el Baptisme.

Sabem que pertanyen a l’Opus Dei homes i dones de totes les condicions socials, solters o casats. ¿Quin és, doncs, l’element comú que caracteritza la vocació a l’Obra? ¿Quin compromís assumeix cada soci per acomplir els fins de l’Opus Dei?

Li ho diré amb poques paraules: cercar la santedat enmig del món, al mig del carrer. Aquell qui rep de Déu la vocació específica a l’Opus Dei, viu i sap que ha d’atènyer la santedat en el seu propi estat, en l’exercici del seu treball, manual o intel·lectual. He dit viu i sap, perquè no es tracta d’acceptar un simple postulat teòric, sinó de realitzar-lo dia per dia, en la vida ordinària.

Voler aconseguir la santedat —malgrat els errors i les misèries personals, que duraran mentre visquem— significa esforçar-se, amb la gràcia de Déu, a viure la caritat, plenitud de la llei i vincle de perfecció. La caritat no és una cosa abstracta: vol dir donar-se realment i totalment al servei de Déu i de tots els homes; d’aquest Déu que ens parla en el silenci de l’oració i en la remor del món; d’aquests homes, l’existència dels quals s’entrecreua amb la nostra.

Vivint la caritat —l’Amor— es viuen totes les virtuts humanes i sobrenaturals del cristià, que formen una unitat i que no es poden reduir a enumeracions exhaustives. La caritat exigeix de viure la justícia, la solidaritat, la responsabilitat familiar i social, la pobresa, l’alegria, la castedat, l’amistat…

Hom veu de seguida que la pràctica d’aquestes virtuts mena a l’apostolat. És més: ja ho és, d’apostolat. Perquè en procurar de viure així enmig del treball diari, la conducta cristiana esdevé bon exemple, testimoniatge, ajuda concreta i eficaç; hom aprèn a seguir les petjades de Crist que coepit facere et docere (Ac 1, 1), que va començar a fer i ensenyar unint la paraula amb l’exemple. Per això ja fa quaranta anys que d’aquest treball en dic apostolat d’amistat i de confidència.

Tots els socis de l’Opus Dei tenen aquest mateix afany de santedat i d’apostolat. Per això, en l’Obra, no hi ha graus o categories de membres. El que hi ha és una multiplicitat de situacions personals —la situació que cadascú té en el món— a la qual s’acomoda la mateixa i única vocació específica i divina: la crida a donar-se, a comprometre’s personalment, de forma lliure i responsable, en el compliment de la voluntat de Déu manifestada a cadascun de nosaltres.

Com pot veure, el fenomen pastoral de l’Opus Dei és una cosa que neix des de baix, o sigui, des de la vida corrent del cristià que viu i treballa juntament amb els altres homes. No està en la línia d’una mundanització —dessacralització— de la vida monàstica o religiosa; no és l’últim estadi de l’apropament dels religiosos al món.

Aquell qui rep la vocació a l’Opus Dei obté una nova visió de les coses que el volten: llums noves en les relacions socials, en la professió, en les preocupacions, en les tristeses i les alegries. Ni un sol instant, però, deixa de viure enmig de tot això; i de cap manera no es pot parlar d’adaptació al món, o a la societat moderna: ningú no s’adapta a allò que té com a propi; en allò que es té com a propi, s’hi està. La vocació rebuda és igual que la que sorgia en l’ànima d’aquells pescadors, camperols, comerciants o soldats que asseguts prop de Jesucrist a Galilea, el sentien dir: Sigueu perfectes, com el vostre Pare celestial és perfecte (Mt 5, 48).

Repeteixo que aquesta perfecció —que el soci de l’Opus Dei busca— és la perfecció pròpia del cristià, sense res més: és a dir, aquella a la qual tot cristià és cridat i que suposa viure íntegrament les exigències de la fe. No ens interessa la perfecció evangèlica que es considera pròpia dels religiosos i d’algunes institucions assimilades als religiosos, i encara ens interessa molt menys la que en diuen vida de perfecció evangèlica, que es refereix canònicament a l’estat religiós.

El camí de la vocació religiosa em sembla beneït i necessari en l’Església, i aquell qui no l’estimés no tindria l’esperit de l’Obra. Però aquest camí no és el meu, ni el dels socis de l’Opus Dei. Pot dir-se que, en venir a l’Opus Dei, tots i cadascun dels seus socis ho han fet amb la condició explícita de no canviar d’estat. La característica específica nostra és de santificar el propi estat en el món, i que cadascú se santifiqui a l'indret del seu encontre amb Crist: aquest és el compromís que cada soci assumeix per realitzar els fins de l’Opus Dei.