Llistat de punts

Naturalment, vostè ja sap que en alguns sectors de l’opinió pública l’Opus Dei té fama de ser, en un cert sentit, discutit. ¿Podria donar-me la seva opinió per què això és així, i especialment com es respon a l’acusació del «secret de conspiració» i «la secreta conspiració» que sovint s’apunta contra l’Opus Dei?

Em molesta profundament tot allò que pugui semblar una autolloança. Però, ja que vostè planteja aquest tema, no puc dir-li sinó que em sembla que l’Opus Dei és una de les organitzacions catòliques que compta amb més amics a tot el món. Milions de persones, molts també de no catòlics i no cristians, la volen i l’ajuden.

D’altra banda, l’Opus Dei és una organització espiritual i apostòlica. Si hom oblida aquest fet fonamental —o bé si algú es nega a creure en la bona fe dels socis de l’Opus Dei que així ho afirmen— resulta impossible entendre allò que fan. Davant la impossibilitat de comprendre, hom inventa versions complicades i secrets que no han existit mai.

Veig que parla d’acusació de secret. Això ja és vell. Podria contar-li, punt per punt, l’origen històric d’aquesta acusació calumniosa. Hi va haver durant molts anys una poderosa organització de la qual prefereixo no parlar —l’estimem i l’hem estimada sempre—, que es va dedicar a falsejar allò que no coneixia. Insistien a considerar-nos com a religiosos i es preguntaven: ¿per què no pensen tots de la mateixa manera? Per què no porten un hàbit o un distintiu? I treien com a conseqüència, il·lògicament, que constituíem una societat secreta.

Avui això ja ha passat i qualsevol persona mitjanament informada sap que no hi ha cap secret. Que no duem distintius perquè no som religiosos, sinó cristians corrents. Que no pensem de la mateixa manera perquè admetem el màxim pluralisme en tota cosa temporal i en aquelles qüestions teològiques que són opinables. Un coneixement millor de la realitat i una superació de gelosies infundades ha acabat donant per closa aquesta trista i calumniosa situació.

Amb tot, no cal estranyar-se que de tant en tant hi hagi algú que renovi els mites vells: és perquè procurem treballar per Déu defensant la llibertat personal de tots els homes, que sempre tindrem en contra els sectaris enemics d’aquesta llibertat personal, siguin de la banda que siguin, tant més agressius si són persones que no poden suportar ni la simple idea de religió, o pitjor encara si es recolzen sobre un pensament religiós de caràcter fanàtic.

Malgrat tot, són majoria —per sort— les publicacions que no s’acontenten a repetir coses velles i falses; que tenen una consciència clara que ser imparcials no és difondre res que sigui a mig camí entre la realitat i la calúmnia, sense esforçar-se a reflectir la veritat objectiva. Personalment penso que també «és notícia» dir la veritat, especialment quan es tracta d’informar sobre l’activitat de tantes persones que, pertanyent o no a l’Opus Dei o col·laborant-hi, s’esforcen, tot i els errors personals —jo mateix els tinc i no m’estranya gens que els altres també els tinguin—, a realitzar una tasca de servei a tots els homes. Desfer un mite fals sempre és interessant. Jo considero que és un deure greu del periodista documentar-se bé i tenir la informació al dia encara que això, a vegades, suposa haver de canviar els judicis fets amb anterioritat. ¿Tan difícil és admetre que hi hagi alguna cosa neta, noble i bona, sense barrejar-hi falsedats absurdes, velles i desacreditades?

Informar-se sobre l’Opus Dei és ben senzill. A tots els països treballa a la claror del dia, amb el reconeixement jurídic de les autoritats civils i eclesiàstiques. En són perfectament coneguts els noms dels directors i de les obres apostòliques. Tot aquell qui desitgi informació sobre la nostra Obra, pot aconseguir-la sense dificultat, posant-se en contacte amb els seus directors o acudint a alguna de les nostres obres corporatives. Vostè mateix pot ésser testimoni que cap dels dirigents de l’Opus Dei, o aquells qui atenen els periodistes, mai no ha deixat de facilitar-los la feina informativa, contestant les seves preguntes o donant la documentació adequada.

Ni jo, ni cap dels membres de l’Opus Dei, pretenem que tot el món ens comprengui o que comparteixi els nostres ideals espirituals. Sóc molt amic de la llibertat i que cadascú segueixi el seu camí. Però és evident que tenim el dret elemental d’ésser respectats.

Si, com els seus membres pretenen, l’Opus Dei és simplement una associació religiosa dins la qual cada individu és lliure de seguir les seves pròpies opinions, ¿com explica la creença molt estesa que l’Opus Dei és una organització monolítica amb unes posicions molt definides en afers temporals?

No crec pas que aquesta opinió sigui realment molt estesa. Són bastants els òrgans més qualificats de la premsa internacional que han reconegut el pluralisme dels socis de l’Obra.

Hi ha hagut, certament, algunes persones que han sostingut aquesta opinió errònia, a la qual vostè es refereix. És possible que alguns, per motius de tipus divers, hagin difós aquesta idea, àdhuc sabent que no correspon a la realitat. Jo crec que en molts altres casos, això pot ser degut a una manca de coneixement, ocasionada tal vegada per les deficiències d’informació: no essent ben informades, no cal estranyar-se que persones que no tenen prou interès a entrar en contacte personal amb l’Opus Dei i assabentar-se bé, atribueixen a l’Obra com a tal les opinions d’un petit nombre de socis.

El cert és que ningú que estigui mitjanament informat dels afers espanyols no pot desconèixer la realitat del pluralisme que existeix entre els socis de l’Obra. Vostè mateix en podria dir exemples.

Un altre factor pot ser el prejudici subconscient de persones que tenen una mentalitat de partit únic en coses polítiques o en coses espirituals. Aquells qui tenen aquesta mentalitat i pretenen que tothom opini com ells, troben difícil de creure que d’altres siguin capaços de respectar la llibertat d'altri, i així atribueixen a l’Obra el caràcter monolític que tenen els seus propis grups.

Algunes persones han parlat a vegades de l’Opus Dei com d’una organització d’aristocràcia intel·lectual, que desitja penetrar els ambients polítics, econòmics i culturals de major relleu, per tal de controlar-los des de dins, si bé amb fins bons. És cert?

Gairebé totes les institucions que han dut un missatge nou, o que s’han esforçat a servir seriosament la humanitat vivint plenament el Cristianisme, han sofert la incomprensió, sobretot al començament. És això el que explica que al principi alguns no hagin entès la doctrina sobre l’apostolat dels laics que vivia i proclamava l’Opus Dei.

He de dir també —encara que no m’agrada de parlar d’aquestes coses— que en el nostre cas no va mancar, a més, una campanya organitzada i perseverant de calúmnies. Hi va haver qui va dir que treballàvem secretament —això potser ho feien ells—, que volíem ocupar càrrecs enlairats, etc. Puc dir-li, concretament, que aquesta campanya la va iniciar, fa cosa de trenta anys, un religiós espanyol que més tard va deixar el seu orde i l’Església, va contreure matrimoni civil, i ara és pastor protestant.

La calúmnia, un cop llançada, continua vivint per inèrcia durant un cert temps: perquè hi ha qui escriu sense informar-se, i perquè no tothom és com els periodistes competents, que no es creuen infal·libles, i tenen la noblesa de rectificar quan comproven la veritat. I això és tot el que ha passat, encara que aquestes calúmnies ja estan desmentides per una realitat que tot el món ha pogut constatar, deixant de banda que ja a primer cop d’ull apareixen increïbles. Prou n’hi ha dient que les enraonies a les quals vostè s’ha referit abans, solament tenen relació amb Espanya. I, no cal dir-ho, el fet de pensar que una institució internacional com l’Opus Dei gira entorn dels problemes d’un sol país, demostra petitesa de mires, provincialisme.

D’altra banda, la majoria dels socis de l’Opus Dei —a Espanya i als altres països— són dones de casa, obrers, petits comerciants, oficinistes, gent de camp, etc.; o sigui persones amb ocupacions que no tenen un pes polític o social particular. Que hi hagi un gran nombre d’obrers que siguin membres de l’Opus Dei, no atreu l’atenció; que hi hagi algun polític, sí. De fet, per mi és tan important la vocació a l’Opus Dei d’un mosso d’estació com la d’un dirigent d’empresa. La vocació la dóna Déu, i en les obres de Déu no hi caben discriminacions, i menys encara si són demagògiques.

Aquells qui en veure els membres de l’Opus Dei treballant en els camps més diversos de l’activitat humana, no pensen sinó en suposades influències i controls, demostren tenir una concepció pobra de la vida cristiana. L’Opus Dei no domina ni fa per dominar cap activitat temporal; només vol difondre un missatge evangèlic: Déu que demana que tots els homes, que viuen en el món, l’amin i el serveixin prenent ocasió, precisament, de les seves activitats terrenals. En conseqüència, els socis de l’Obra, que són cristians corrents, treballen on i com els sembla oportú: l’Obra solament s’ocupa a ajudar-los espiritualment, per tal que actuïn sempre amb consciència cristiana.

Finalment, ¿ens podria dir alguna cosa a nosaltres, els qui treballem en la premsa universitària?

És una gran cosa el periodisme, i també el periodisme universitari. Podeu contribuir molt a promoure entre els vostres companys l’amor als ideals nobles, l’afany de superació de l’egoisme personal, la sensibilitat davant els quefers col·lectius, la fraternitat. I ara, una vegada més, no puc deixar d’invitar-vos a amar la veritat.

No us amago que em repugna el sensacionalisme d’alguns periodistes, que diuen la veritat a mitges. Informar no és quedar-se a mig camí entre la veritat i la mentida. D’això, ni se’n pot dir informació, ni és moral, i tampoc no poden dir-se periodistes aquells que barregen, amb poques veritats a mitges, no pocs errors i àdhuc calúmnies premeditades: no se’n poden dir periodistes, perquè no són altra cosa que l’engranatge —més o menys untat— de qualsevol organització propagadora de falsedats, que sap que seran repetides a més no poder, sense mala fe, per la ignorància i l’estupidesa de no pocs. Us he de confessar, pel que fa a mi mateix, que aquests falsos periodistes hi surten guanyant: perquè no hi ha dia que jo no pregui afectuosament per ells, demanant al Senyor que els aclareixi la consciència.

Jo us prego, doncs, que difongueu l’amor envers el bon periodisme, que és el que no s’acontenta amb els rumors infundats, amb els hom diu inventats per imaginacions febroses. Informeu amb fets, amb resultats, sense jutjar les intencions, mantenint la legítima diversitat d’opinions en un pla equànime sense descendir a l’atac personal. És difícil que hi hagi una veritable convivència on manca informació veritable; i la informació veritable és aquella que no té por de la veritat i que no es deixa endur per motius de millora, de fals prestigi, o d’avantatges econòmics.