Llistat de punts

Si les circumstàncies polítiques d’un país arribessin a una tal situació que un universitari —professor, deixeble— estimés en consciència preferible de polititzar la Universitat per manca de mitjans lícits d’evitar el mal general de la nació, podria, en ús de la seva llibertat, fer-ho?

Si en un país no existís la mínima llibertat política, potser es produiria una desnaturalització de la Universitat que, deixant d’ésser la casa de tots, es convertiria en camp de batalla de faccions oposades.

Jo penso, amb tot, que fóra millor de dedicar aquests anys a una preparació seriosa, a formar una mentalitat social, per tal que aquells que després manin —els qui ara estudien— no caiguin en aquesta aversió a la llibertat personal, que és veritablement una cosa patològica. Si la Universitat es converteix en l’aula on es debaten i decideixen problemes polítics concrets, és fàcil que la serenitat acadèmica es perdi i que els estudiants es formin en un esperit de partidisme; així és com la Universitat i el país arrossegaran sempre aquest mal crònic del totalitarisme, sigui del signe que sigui.

Que quedi en clar, en dir que la Universitat no és un lloc per a la política, que no excloc, sinó que desitjo, una via normal per a tots els ciutadans. Tot i que la meva opinió sobre aquest punt és molt concreta, no vull afegir res més, ja que la meva missió no és política, sinó sacerdotal. Això que us dic és cosa de la qual em correspon de parlar, perquè em considero universitari: i tot allò que es refereix a la Universitat m’apassiona. No faig, ni vull, ni puc fer política; però la meva mentalitat de jurista i de teòleg —i també la meva fe cristiana— fan que estigui sempre al costat de la legítima llibertat de tots els homes.

Ningú no pot pretendre d’imposar dogmes, que no existeixen, en qüestions temporals. Davant un problema concret, sigui quin sigui, la solució és: estudiar-lo bé i, després, actuar en consciència, amb llibertat personal i amb responsabilitat també personal.

¿En quin sentit entén vostè la llibertat d’ensenyament i en quines condicions la considera necessària? En aquest aspecte, ¿quines són les atribucions que han de reservar-se a l’Estat en matèria d’ensenyança superior? ¿Creu vostè que l’autonomia és un principi bàsic per a l’organització de la Universitat? ¿Ens podria indicar les línies mestres en les quals s’ha de fundar el sistema autonòmic?

La llibertat d’ensenyament no és sinó un aspecte de la llibertat en general. Considero la llibertat personal necessària per a tothom i en tot allò que és moralment lícit. Llibertat d’ensenyament, doncs, en tots els nivells i per a tothom. És a dir, que tota persona o associació capacitada, tingui la possibilitat de fundar centres d’ensenyament en igualtat de condicions i sense traves innecessàries.

La funció de l’Estat depèn de la situació social: és distinta a Alemanya o a Anglaterra, al Japó o als Estats Units; això només per esmentar països d’estructures educatives molt diferents. L’Estat té funcions evidents de promoció, de control, de vigilància. I això exigeix una igualtat d’oportunitats entre la iniciativa privada i la de l’Estat: vigilar no és posar obstacles, ni impedir o coartar la llibertat.

Per això considero necessària l’autonomia docent: autonomia és una altra manera de dir llibertat d’ensenyament. La Universitat, com a corporació, ha de tenir la independència d’un òrgan en un cos viu: llibertat, dins la seva tasca específica en favor del bé comú.

Algunes manifestacions, per a l’efectiva realització d’aquesta autonomia, poden ser: llibertat d’elecció del professorat i dels administradors; llibertat per a establir els plans d’estudi; possibilitat de formar el seu patrimoni i d’administrar-lo. En una paraula, totes les condicions necessàries per tal que la Universitat gaudeixi de vida pròpia. Mentre tingui aquesta vida pròpia, sabrà donar-la, entera, en bé de la societat.