Llistat de punts

L’Associació insisteix en la llibertat dels socis per expressar les conviccions que honradament mantenen. Però, tornant al tema des d’un altre punt de vista, ¿fins on creu vostè que l’Opus Dei està moralment obligat com a associació, a expressar opinions sobre afers crucials, seculars o espirituals, públicament o privadament? ¿És que hi ha situacions en les quals l’Opus Dei exerceix la seva influència i la dels seus membres en defensa de principis que considera sagrats, com ara, recentment, a favor de la legislació sobre la llibertat religiosa a Espanya?

A l’Opus Dei procurem sempre i en totes les coses sentir amb l’Església de Crist: no tenim cap altra doctrina que la que ensenya l’Església per a tots els fidels. L’única cosa peculiar que tenim és un esperit propi, característic de l’Opus Dei, és a dir, una forma concreta de viure l’Evangeli, santificant-nos en el món i fent apostolat amb la professió.

D’aquí se segueix immediatament que tots els membres de l’Opus Dei tenen la mateixa llibertat que tots els altres catòlics per poder formar lliurement les seves opinions i per poder actuar en conseqüència. Per això l’Opus Dei com a tal ni deu ni pot expressar una opinió pròpia, ni tampoc no pot tenir-la. Si es tracta d’una qüestió sobre la qual ja hi ha una doctrina definida per l’Església, l’opinió de cadascun dels socis de l’Obra serà aquesta. Si en canvi es tracta d’una qüestió sobre la qual el Magisteri —el Papa i els bisbes— no s’ha pronunciat, cadascun dels socis de l’Opus Dei tindrà, i defensarà lliurement, l’opinió que li sembli millor i actuarà en conseqüència.

En altres paraules, el principi que regula l’actitud dels directors de l’Opus Dei en aquest terreny és el de respecte a la llibertat d’opció en les coses temporals, cosa ben diferent de l’abstencionisme, ja que es tracta d’encarar cada soci amb les seves pròpies responsabilitats, invitant-lo a assumir-les segons la seva consciència, obrant en llibertat. Per això és incongruent referir-se a l’Opus Dei quan hom enraona de partits, de grups o de tendències polítiques o, en general, de tasques i empreses humanes; més encara: és injust i pròxim a la calúmnia, ja que pot induir a l’error de deduir falsament que els membres de l’Obra tenen en comú alguna ideologia, mentalitat o algun interès temporal.

Certament, els socis són catòlics, i catòlics que procuren ésser conseqüents amb llur fe. Se’ls pot qualificar així si es vol. Però tenint ben bé en compte que el fet de ser catòlic no significa formar grup ni tan sols en allò que és cultural i ideològic, ni tampoc, amb més raó, en el terreny polític. Des del començament de l’Obra i no tan solament des del Concili, hom ha mirat de viure un catolicisme obert, que defineix la legítima llibertat de les consciències, que mena a tractar amb caritat fraternal tots els homes, siguin o no catòlics, i a col·laborar amb tots, participant en les diverses il·lusions nobles que mouen la humanitat.

Anem a posar un exemple. Davant el problema racial als Estats Units, cadascun dels socis de l’Obra tindrà en compte les ensenyances clares de la doctrina cristiana sobre la igualtat de tots els homes i sobre la injustícia de qualsevol discriminació. També coneixerà i se sentirà apressat per les indicacions concretes dels bisbes americans sobre aquest problema. Defensarà, per tant, els legítims drets de tots els ciutadans i s’oposarà a qualsevol situació o projecte discriminatori. Tindrà en compte, a més, que a un cristià no li basta respectar els drets de tots els altres homes, sinó que en tothom cal que vegi germans a qui devem un amor sincer i un servei desinteressat.

Dins la formació que l’Opus Dei dóna als seus socis, s’insistirà en aquestes idees en el seu país més que no pas en altres on aquest problema concret no es presenta, o bé s’hi presenta amb menys urgència. Allò que l’Opus Dei no farà mai és dictar, i ni tan solament suggerir, una solució concreta del problema. La determinació de defensar un projecte de llei o un altre, d’apuntar-se a una o altra associació —o de no apuntar-se a cap—, de participar o no participar en una manifestació determinada, és cosa que cadascun dels socis decidirà. I de fet es veu a tot arreu que els socis no actuen en bloc, sinó dins un lògic pluralisme.

Aquests mateixos criteris expliquen que tants d’espanyols que són membres de l’Opus Dei siguin favorables al projecte de llei sobre llibertat religiosa en llur país, tal com ha estat redactada recentment. No hi ha cap dubte que es tracta d’una opció personal, com també és personal l’opinió d’aquells qui critiquen aquest projecte. Però tots han après de l’esperit de l’Opus Dei a amar la llibertat i a comprendre els homes de totes les creences. L’Opus Dei és la primera associació catòlica que, des de l’any 1950, amb l’autorització de la Santa Seu, admet com a cooperadors els no catòlics i els no cristians, sense fer discriminacions, amb amor per a tothom.

¿És un mite, una veritat a mitges, o bé una realitat que l’Opus Dei a Espanya s’ha convertit en una potència política i econòmica a través de les posicions que ocupen els seus membres en el món de la política i de l’economia?

És, senzillament, un error. La majoria dels membres de l’Obra són persones de condició social ordinària o fins i tot modesta: obrers manuals, oficinistes, pagesos, empleats, mestres, etcètera. N’hi ha també alguns —molts menys— que practiquen la seva professió en el món de la política i de l’economia. Tant els uns com els altres actuen a títol exclusivament personal, obren amb plena autonomia i responen personalment de les seves actuacions.

Els fins de l’Opus Dei són exclusivament espirituals. A tots els seus membres, tant si exerceixen una especial influència com si no, només els demana que lluitin per viure una vida plenament cristiana. No els dóna cap directriu de com fer el seu treball. No intenta coordinar les seves activitats. No es serveix dels càrrecs que poden tenir.

En aquest sentit, l’Obra es podria comparar a un club esportiu o a una associació de fins benèfics que no té res a veure amb les activitats polítiques o econòmiques que puguin exercir els afiliats.

¿Acceptaria vostè l’afirmació que l’Opus Dei «controla» de fet certs bancs, empreses, periòdics, etc.? Si és així, què vol dir control en aquest context?

Hi ha alguns membres de l’Opus Dei —bastants menys dels que s’ha dit alguna vegada— que exerceixen el seu treball professional en la direcció d’empreses de diversos tipus. Els uns dirigeixen empreses familiars que han heretat dels seus pares. D’altres estan al capdavant de societats fundades per ells, tots sols o bé units a altres persones de la seva mateixa professió. D’altres, en canvi, han estat nomenats gerents d’alguna empresa pels seus amos, els quals confiaven en la seva habilitat i coneixements. Poden haver arribat als càrrecs que ocupen per qualsevol dels camins honestos que sol seguir una persona per arribar a una posició d’aquesta classe. És a dir, és cosa que no té res a veure amb la seva pertinença a l’Obra.

Els directors d’empresa que formen part de l’Opus Dei busquen, com tots els socis, de viure l’esperit evangèlic en l’exercici de la seva professió. Això, en primer lloc, exigeix d’ells que visquin escrupolosament la justícia i l’honestedat. Procuraran, per tant, fer la seva feina d’una forma honrada: pagar un salari just als empleats, respectar els drets dels accionistes o propietaris i de la societat, i complir totes les lleis del país. Evitaran tota mena de partidismes o de favoritismes respecte a altres persones, siguin o no membres de l’Opus Dei. Entenc que el favoritisme fóra contrari no solament a la recerca de la perfecció cristiana —que és el motiu pel qual van ingressar a l’Obra—, sinó a les exigències més elementals de la moral evangèlica.

Ja he parlat abans de l’absolta llibertat de què gaudeixen tots els socis de l’Obra en el seu treball professional. Això vol dir que aquells socis que dirigeixen empreses del tipus que sigui, ho fan d’acord amb el seu criteri personal, sense rebre dels directors cap orientació de com han de fer llur treball. Tant la política econòmica i financera que segueixen en la gestió de l’empresa com l’orientació ideològica, en el cas d’una empresa d’opinió pública, és de la seva exclusiva responsabilitat.

Tota presentació que tracti l’Opus Dei com una central de consignes i d’orientacions temporals o econòmiques, és mancada de fonament.

Si les circumstàncies polítiques d’un país arribessin a una tal situació que un universitari —professor, deixeble— estimés en consciència preferible de polititzar la Universitat per manca de mitjans lícits d’evitar el mal general de la nació, podria, en ús de la seva llibertat, fer-ho?

Si en un país no existís la mínima llibertat política, potser es produiria una desnaturalització de la Universitat que, deixant d’ésser la casa de tots, es convertiria en camp de batalla de faccions oposades.

Jo penso, amb tot, que fóra millor de dedicar aquests anys a una preparació seriosa, a formar una mentalitat social, per tal que aquells que després manin —els qui ara estudien— no caiguin en aquesta aversió a la llibertat personal, que és veritablement una cosa patològica. Si la Universitat es converteix en l’aula on es debaten i decideixen problemes polítics concrets, és fàcil que la serenitat acadèmica es perdi i que els estudiants es formin en un esperit de partidisme; així és com la Universitat i el país arrossegaran sempre aquest mal crònic del totalitarisme, sigui del signe que sigui.

Que quedi en clar, en dir que la Universitat no és un lloc per a la política, que no excloc, sinó que desitjo, una via normal per a tots els ciutadans. Tot i que la meva opinió sobre aquest punt és molt concreta, no vull afegir res més, ja que la meva missió no és política, sinó sacerdotal. Això que us dic és cosa de la qual em correspon de parlar, perquè em considero universitari: i tot allò que es refereix a la Universitat m’apassiona. No faig, ni vull, ni puc fer política; però la meva mentalitat de jurista i de teòleg —i també la meva fe cristiana— fan que estigui sempre al costat de la legítima llibertat de tots els homes.

Ningú no pot pretendre d’imposar dogmes, que no existeixen, en qüestions temporals. Davant un problema concret, sigui quin sigui, la solució és: estudiar-lo bé i, després, actuar en consciència, amb llibertat personal i amb responsabilitat també personal.

Vostè va al·ludir a la presència de la dona en la vida pública, en la política. Actualment s’estan fent a Espanya passos importants en aquest sentit. ¿Quina és, al seu entendre, la tasca específica que ha de realitzar la dona en aquest terreny?

La presència de la dona en el conjunt social és un fenomen lògic i totalment positiu, part d’aquest altre fet més ampli al qual m’he referit abans. Una societat moderna, democràtica, ha de reconèixer a la dona el dret a prendre part activa en la vida política, i ha de crear les condicions favorables perquè totes aquelles que ho desitgin exerceixin aquest dret.

La dona que vol dedicar-se activament a la direcció dels afers públics, està obligada a preparar-se convenientment amb el fi que la seva actuació en la vida de la comunitat sigui responsable i positiva. Tot treball professional exigeix una formació prèvia, i després un esforç constant per millorar aquesta preparació i acomodar-la a les noves circumstàncies que hi concorrin. Aquesta exigència constitueix un deure particularíssim per aquells qui aspiren a ocupar llocs directius en la societat, ja que han d’estar cridats a un servei molt important també, del qual depèn el benestar de tothom.

Una dona amb la preparació adequada ha de tenir la possibilitat de trobar obert tot el camp de la vida pública, en tots els nivells. En aquest sentit no es poden assenyalar unes tasques específiques que només corresponguin a la dona. Tal com ja he dit abans, allò que en aquest terreny és específic no ve determinat tant per la feina o pel lloc com per la forma de realitzar aquesta funció, per raó dels matisos que la seva condició de dona trobarà per a la solució dels problemes amb què s’enfronti, i àdhuc pel descobriment i pel mateix plantejament d’aquests problemes.

En virtut dels dots naturals que li són propis, la dona pot enriquir molt la vida civil. Això salta a la vista si ens fixem en el vast camp de la legislació familiar o social. Les qualitats femenines asseguraran la millor garantia que hauran de ser respectats els autèntics valors humans i cristians, a l’hora de prendre mesures que afectin d’alguna manera la vida de la família, l’ambient educatiu, l’avenir dels joves.

Acabo d’esmentar la importància dels valors cristians en la solució dels problemes socials i familiars i vull subratllar aquí llur transcendència en tota la vida pública. Igual que l’home, quan la dona s’ha d’ocupar en una activitat política, la seva fe cristiana li confereix la responsabilitat de practicar un autèntic apostolat, és a dir, un servei cristià a tota la societat. No es tracta de representar oficialment o oficiosament l’Església en la vida pública, ni molt menys de servir-se de l’Església per la pròpia carrera personal o per interessos de partit. Al contrari, es tracta de formar amb llibertat les pròpies opinions, en tots aquests afers temporals en els cristians són lliures, i d’assumir la responsabilitat personal del seu pensament i de la seva actuació, essent sempre conseqüent amb la fe que es professa.

Aquesta doctrina de la Sagrada Escriptura que es troba —com sabeu— dins el mateix moll de l’esperit de l’Opus Dei, us ha de dur a fer el vostre treball amb perfecció, a estimar Déu i els homes posant amor a les coses petites de la vostra jornada habitual, descobrint aquesta cosa divina que s’amaga en els detalls. Que bé que s’hi encaixen, aquí, aquells versos del poeta de Castella: Despacito y buena letra: / el hacer las cosas bien / importa más que el hacerlas. Poc a poc i bona lletra: fer les coses bé és més important que fer-les.

Us asseguro, fills meus, que quan un cristià fa amb amor allò que és més intranscendent de les accions de cada dia, justament allò traspua la transcendència de Déu. Per això us he repetit, amb un martelleig constant, que la vocació cristiana consisteix a fer hendecasíl·labs amb la prosa de cada dia. Sembla, fills meus, que és a la línia de l’horitzó on s’ajunten el cel i la terra; mes no és així: on veritablement s’ajunten és en els vostres cors, quan viviu santament la vida ordinària…

Viure santament la vida ordinària, us acabo de dir. I amb aquests mots vull referir-me a tot el programa del vostre quefer cristià. Deixeu-vos, doncs, de somnis, de falsos idealismes, de fantasies, d’allò que acostumo a dir la mística del tant de bo —tant de bo que no m’hagués casat, tant de bo que no tingués aquesta professió, tant de bo que tingués més salut, tant de bo que fos jove, tant de bo que fos vell!…— i, en canvi, ateniu-vos sòbriament a la realitat més material i immediata, que és on es troba el Senyor: Mireu-me les mans i els peus, que sóc jo mateix, va dir Jesús ressuscitat: Palpeu-me i mireu, que un esperit no té carn ni ossos com veieu que tinc jo.

Són molts els aspectes de l’ambient secular, dins el qual us moveu, que s’il·luminen partint d’aquestes veritats. Penseu, per exemple, en la vostra actuació com a ciutadans en la vida civil. Un home sabedor que el món, i no solament el temple, és el lloc del seu encontre amb Crist, estima aquest món, mira de tenir una bona preparació intel·lectual i professional, va formant-se —amb llibertat plena— els seus propis criteris sobre els problemes del medi en què actua i pren, conseqüentment, les seves pròpies decisions que, a més, en ser les d’un cristià, provenen d’una reflexió personal que prova humilment de copsar la voluntat de Déu en tots aquests detalls de la vida, grans i petits.

Però a aquest cristià mai no li passa pel cap de creure o de dir que ell baixa del temple al món per representar l’Església, i que les seves solucions són les solucions catòliques d’aquells problemes. No pot ser, això, fills meus! Això fóra clericalisme, catolicisme oficial o com vulgueu anomenar-ho. Sigui com sigui, és fer violència a la naturalesa de les coses. Cal que difongueu pertot arreu una veritable mentalitat laïcal que vagi a parar a tres conclusions:

— a tenir prou honradesa per afrontar la pròpia responsabilitat personal;

— a ser prou cristians per respectar els germans en la fe que proposen, en matèries opinables, solucions altres que la que cadascun de nosaltres sosté;

— i a ésser prou catòlics per no servir-se de la nostra Mare l’Església, barrejant-la amb bàndols humans.

Es veu clar que, en aquest terreny, com en tots, no podríeu pas dur a terme aquest programa de viure santament la vida ordinària, si no gaudíssiu de tota la llibertat que us reconeixen, alhora, l’Església i la vostra dignitat d’homes i de dones creats a semblança de Déu. La llibertat personal és essencial en la vida cristiana. No oblideu, però, fills meus, que jo sempre parlo d’una llibertat responsable.

Interpreteu, doncs, els meus mots com el que són: una crida perquè exerciu, cada dia! i no solament en situacions d’emergència, els vostres drets; i perquè compliu noblement les vostres obligacions com a ciutadans —en la vida política, econòmica, universitària, professional—, assumint amb valentia totes les conseqüències de les vostres decisions lliures, bo i carregant la independència personal que us pertoca. I aquesta cristiana mentalitat laïcal us permetrà de fugir de tota intolerància, de tot fanatisme —ho diré d’una manera positiva—, us farà conviure en pau amb tots els vostres conciutadans, i també us farà fomentar la convivència en els diversos ordres de la vida social.