Llistat de punts

Una característica de tota vida cristiana —sigui quin sigui el camí pel qual es realitzi— és la «dignitat i la llibertat dels fills de Déu». Així, doncs, ¿a què es refereix vostè quan tot el temps del seu ensenyament ha defensat tan insistentment la llibertat dels laics?

Em refereixo justament a la llibertat personal que tenen els laics de prendre, a la llum dels principis enunciats pel Magisteri, totes aquelles decisions concretes, d’ordre teòric o pràctic —per exemple, en relació amb les diverses opinions filosòfiques, de ciència econòmica o de política, amb els corrents artístics o culturals, amb els problemes de llur vida professional o social, etc.—, que cadascú estimi en consciència més convenients i més d’acord amb les seves conviccions personals i aptituds humanes.

Aquest necessari àmbit d’autonomia que el laic catòlic ha de menester per tal de no veure’s capitidisminuït enfront dels altres laics i a fi que pugui fer eficaçment el seu propi treball apostòlic enmig de les realitats temporals, cal que sigui sempre curosament respectat per tots els qui en l’Església exercim el sacerdoci ministerial. Si no és així —si es tractés de fer del laic un instrument amb propòsits que sobrepassen els que són propis del ministeri jeràrquic— hom cauria en un anacrònic i lamentable clericalisme. Quedarien enormement restringides les possibilitats apostòliques del laïcat —que fóra condemnat a una immaturitat perpètua— però sobretot es posaria en perill, especialment avui, el mateix concepte d’autoritat i d’unitat dins l’Església. No podem oblidar que l’existència, també entre els catòlics, d’un autèntic pluralisme de criteri i d’opinió en les coses deixades per Déu a la lliure discussió dels homes, no solament no s’oposa a l’ordenació jeràrquica i a la necessària unitat del Poble de Déu, sinó que les enrobusteix i les defensa contra possibles impureses.

Això comporta una visió més profunda de l’Església com a comunitat formada per tots els fidels, de manera que tots som solidaris d’una mateixa missió, que cadascú ha de realitzar segons les pròpies circumstàncies personals. Els laics, gràcies als impulsos de I’Esperit Sant, cada cop són més conscients d’ésser Església, de tenir una missió específica, sublim i necessària, ja que ha estat volguda per Déu. I saben que aquesta missió depèn de la mateixa condició de cristians, no necessàriament d’un mandat de la Jerarquia, per més que és evident que hauran de realitzar-la en unió amb la Jerarquia eclesiàstica i segons les ensenyanances del Magisteri: sense unió amb el Cos episcopal i amb el seu cap, el Pontífex Romà, no pot haver-hi, per un catòlic, unió amb Crist.

La manera específica de contribuir els laics a la santedat i a l’apostolat de l’Església és l’acció lliure i responsable en el si de les estructures temporals, duent-hi el llevat del missatge cristià. El testimoniatge de vida cristiana, la paraula que il·lumina en nom de Déu, i l’acció responsable, per a servir els altres contribuint a la resolució dels problemes comuns, són altres tantes manifestacions d’aquesta presència amb la qual el cristià corrent compleix la seva missió divina.

Des de fa molts, molts d’anys, des de la mateixa data de la fundació de l’Opus Dei, he meditat i he fet meditar unes paraules de Crist que ens diu sant Joan: Et ego, si exaltatus fuero a terra, omnia traham ad meipsum (Jo 12, 32). Crist, morint a la Creu, atrau a si mateix la Creació entera i, en el seu nom, els cristians, treballant enmig del món, han de reconciliar totes les coses amb Déu, col·locant Crist al cim de totes les activitats humanes.

Voldria afegir que, juntament amb aquesta presa de consciència dels laics, s’està produint un desenvolupament anàleg de la sensibilitat dels pastors. S’adonen d’allò que té d’específic la vocació laïcal, que ha d’ésser promoguda i afavorida mitjançant una pastoral que meni a descobrir enmig del Poble de Déu el carisma de la santedat i de l’apostolat en les infinites i variadíssimes formes en què Déu ho concedeix.

Aquesta nova pastoral és molt exigent, però, al meu entendre, absolutament necessària. Vol el do sobrenatural del discerniment d’esperits, la sensibilitat per les coses de Déu, la humilitat de no imposar les pròpies preferències i de servir allò que Déu promou en les ànimes. En un mot: l’amor a la legítima llibertat dels fills de Déu, que troben Crist i són fets portadors de Crist, recorrent camins molt diversos entre si, però tots igualment divins.

Un dels perills més grans que avui amenacen l’Església, podria ser el de no reconèixer aquestes exigències divines de la llibertat cristiana, i bo i deixant-se endur per falsos raonaments d’eficàcia, pretendre d’imposar una uniformitat als cristians. En l’arrel d’aquestes actituds hi ha alguna cosa legítima i lloable: el desig que l’Església doni un tal testimoniatge, que commogui el món modern. Amb tot, temo molt que el camí sigui equivocat i que meni, d’una banda, a comprometre la Jerarquia en qüestions temporals, caient en un clericalisme divers, però tan nefand com el dels segles passats; i de l’altra, a aïllar els laics, els cristians corrents, del món on viuen, per convertir-los en portaveus de decisions o d’idees concebudes fora d’aquest món.

A mi em sembla que als sacerdots se’ns demana la humilitat d’aprendre a no estar de moda, de ser realment servents dels servents de Déu —recordant aquell clam del Baptista: illum oportet crescere, me autem minui (Jo 3, 30), convé que Crist creixi i que jo minvi—, per tal que els cristians corrents, els laics, facin Crist present, en tots els ambients de la societat. La missió de donar doctrina, d’ajudar a penetrar en les exigències personals i socials de l’Evangeli, de moure a discernir els signes dels temps, és i serà sempre una de les tasques fonamentals del sacerdot. Però tota la labor sacerdotal s’ha de dur a terme amb el major respecte a la legítima llibertat de les consciències: cada home ha de respondre a Déu lliurement. Fora d’això, tot catòlic, a més d’aquest ajut del sacerdot, també té llums pròpies que rep de Déu, gràcia d’estat per anar endavant dins la missió específica que, com a home i com a cristià, ha rebut.

Aquell qui pensi que, perquè la veu de Crist es faci sentir en el món d’avui, cal que el clericat parli o que es faci sempre present, encara no ha entès ben bé la dignitat de la vocació divina de tots i de cadascun dels fidels cristians.

Forma part essencial de l’esperit cristià no tan sols el fet de viure en unió amb la Jerarquia ordinària —Romà Pontífex i Episcopat— sinó sentir la unitat amb els altres germans en la fe. De molt antic que he pensat que un dels mals majors de l’Església en aquest temps, és el desconeixement que tenen molts de catòlics d’allò que fan i opinen els catòlics d’altres països o d’altres àmbits socials. Cal actualitzar aquesta fraternitat que tan pregonament vivien els primers cristians. Així ens sentirem units, amant al mateix temps la varietat de les vocacions personals; i s’evitaran no pocs judicis injustos i ofensius que uns determinats petits grups propaguen —en nom del catolicisme—, en contra dels seus germans en la fe, els quals obren en realitat rectament i amb sacrifici, tenint en compte les circumstàncies particulars del seu país.

És important que cadascú procuri de ser fidel a la pròpia crida divina, de tal manera que no deixi d’aportar a l’Església allò que comporta el carisma rebut de Déu. El que és propi dels socis de l’Opus Dei —cristians corrents— és la santificació del món des de dins, participant en les tasques humanes més variades. Com que la seva pertinença a l’Obra no canvia per res la seva posició en el món, col·laboren, adequadament en cada cas, a les celebracions religioses col·lectives, en la vida parroquial, etc. També en aquest sentit són ciutadans com els altres, que volen ser bons catòlics.

Tot i això, els socis de l’Obra no acostumen a dedicar-se, d’ordinari, a treballar en activitats confessionals. Sols en casos d’excepció, quan la Jerarquia ho demana expressament, algun membre de l’Obra col·labora en treballs eclesiàstics. No hi ha en aquesta actitud cap desig de distingir-se, i menys encara de desconsideració envers les labors confessionals, sinó solament la decisió d’ocupar-se del que és propi de la vocació de l’Opus Dei. Hi ha molts religiosos i clergues, i així mateix molts laics plens de zel, que menen endavant aquestes activitats, dedicant-hi els seus millors esforços.

El treball propi dels socis de l’Obra, al qual se saben cridats per Déu, és un altre. Dintre la crida universal a la santedat, el membre de l’Opus Dei rep de més a més una crida especial per a dedicar-se, lliurement i responsablement, a buscar la santedat i fer apostolat enmig del món, comprometent-se a viure un esperit específic i a rebre, per tota la vida, una formació peculiar. Si desatenguessin llur treball en el món, per tenir cura de les labors eclesiàstiques, farien ineficaços els dons divins rebuts, i per la il·lusió d’una eficàcia pastoral immediata produirien un dany real a l’Església: perquè no hi hauria tants cristians dedicats a santificar-se en totes les professions i oficis de la societat civil, en el camp immens del treball secular.

D’altra banda, la necessitat exigent de la contínua formació professional i de la formació religiosa, juntament amb el temps dedicat personalment a la pietat, a l’oració i al compliment sacrificat dels deures d’estat, agafa tota la vida: no hi ha hores lliures.

¿Per què hi ha sacerdots en una institució marcadament laïcal com és l’Opus Dei? ¿És que poden arribar a ser sacerdots tots els membres de l’Opus Dei, o bé només aquells que són elegits pels directors?

La vocació a l’Opus Dei, pot rebre-la qualsevol persona que vulgui santificar-se en el propi estat: sia solter, casat o vidu; sia laic o clergue.

Per això, a l’Opus Dei s’hi associen també sacerdots diocesans, que continuen essent sacerdots diocesans com abans, ja que l’Obra els ajuda a tendir a la perfecció cristiana pròpia del seu estat, mitjançant la santificació del seu treball ordinari, que és justament el ministeri sacerdotal al servei del seu propi Bisbe, de la diòcesi i de tota l’Església. Així mateix, en el seu cas, la vinculació a l’Opus Dei no modifica per res la seva condició: continuen plenament dedicats a les missions que els són confiades per l’ordinari respectiu i als altres apostolats i activitats que han de realitzar, sense que l’Obra hi interfereixi mai; i se santifiquen practicant el més perfectament possible les virtuts pròpies d’un sacerdot.

Ultra aquests sacerdots, que s’incorporen a l’Opus Dei després d’haver rebut els sagrats ordes, hi ha, en l’Obra, d’altres sacerdots seculars que reben el sagrament de l’Orde quan ja pertanyen a l’Opus Dei, al qual es van vincular, doncs, essent laics encara, cristians corrents. Es tracta d’un nombre molt restringit per comparació al total de socis —no arriben al dos per cent—, i es dediquen a servir els fins apostòlics de l’Opus Dei amb el ministeri sacerdotal, amb més o menys renúncia, segons els casos, a l’exercici de la professió civil que tenien. Són, en efecte, professionals o treballadors, cridats al sacerdoci un cop adquirida una competència professional i després d’haver treballat molt de temps en llur ocupació pròpia: metge, enginyer, mecànic, camperol, mestre, periodista, etcètera. A més, amb la màxima profunditat i sense presses, cursen estudis en les corresponents disciplines eclesiàstiques fins aconseguir un doctorat. I això sense perdre la mentalitat característica de l’ambient de la pròpia professió civil; o sigui que, quan reben els ordes sagrats, són metges-sacerdots, advocats-sacerdots, obrers-sacerdots, etc.

Llur presència és necessària a l’apostolat de l’Opus Dei. Aquest apostolat el practiquen, fonamentalment, els laics, com ja li he dit. Cada soci procura ser un apòstol dins el propi ambient de treball, apropant les ànimes a Crist per l’exemple i la paraula: el diàleg. Però en l’apostolat, en dur les ànimes pels camins de la vida cristiana, s’arriba al mur sacramental. A la funció santificadora del laic, li cal la funció santificadora del sacerdot, que administra el sagrament de la Penitència, celebra l’Eucaristia i proclama la Paraula de Déu en nom de l’Església. I com que l’apostolat de l’Opus Dei pressuposa una espiritualitat específica, cal que el sacerdot doni també un testimoniatge viu d’aquest esperit peculiar.

Ultra aquest servei als altres socis de l’Obra, aquests sacerdots poden prestar —i presten de fet— un servei a moltes altres ànimes. El zel sacerdotal, que informa llurs vides, els ha de dur a no permetre que ningú els passi pel costat sense rebre una part de la llum de Crist. I encara més, l’esperit de l’Opus Dei que no coneix grupets ni distincions, els impulsa a sentir-se íntimament i eficaçment units als seus germans els altres sacerdots seculars; se senten i són de fet sacerdots diocesans en totes les diòcesis on treballen, i les quals miren de servir amb afany i eficàcia.

Vull fer notar, ja que és una realitat molt important, que aquests socis laics de l’Opus Dei que reben l’ordenació sacerdotal no canvien llur vocació. Quan abracen el sacerdoci, bo i responent lliurement a la invitació dels directors de l’Obra, no ho fan amb la idea que així s’uneixen més a Déu o bé que tendeixen més eficaçment a la santedat: saben perfectament que la vocació laïcal és plena i completa en si mateixa, que la seva dedicació a Déu dins l’Opus Dei era des del primer moment un camí clar per a assolir la perfecció cristiana. L’ordenació sacerdotal no és, per això, de cap manera una espècie de coronació de la vocació a l’Opus Dei: és una crida que es fa a alguns, per servir d’una manera nova els altres. D’altra banda, en l’Obra no hi ha dues classes de socis, clergues i laics: tots són i se senten iguals, i tots viuen el mateix esperit: la santificació en el propi estat.