Llistat de punts

¿Com explica l’enorme èxit de l’Opus Dei i per quins criteris el mesura?

Tant l’èxit com el fracàs, tal com solen entendre’s d’ordinari, importen poc quan una empresa és sobrenatural. Sant Pau ja deia als cristians de Corint que no és pas el judici dels altres, ni el nostre propi judici, allò que interessa en la vida espiritual, sinó el judici de Déu.

Certament, l’Obra avui està universalment estesa: hi pertanyen homes i dones de prop de setanta nacionalitats. En pensar en aquest fet, jo mateix em sorprenc. No hi trobo cap explicació humana sinó la voluntat de Déu, puix que l’Esperit bufa on vol i se serveix de qui vol per a realitzar la santificació dels homes. Tot això, per mi, és ocasió d’acció de gràcies, d’humilitat, i de petició a Déu per a saber-lo servir sempre.

Em pregunta també quin és el criteri amb què mesuro i jutjo les coses. La resposta és molt senzilla: santedat, fruits de santedat.

L’apostolat més important de l’Opus Dei és el que cada soci duu a terme amb el testimoni de la seva vida i amb la seva paraula, en el tracte diari amb els amics i companys de professió. ¿Qui pot mesurar l’eficàcia sobrenatural d’aquest apostolat callat i humil? No es pot avaluar l’ajuda que suposa l’exemple d’un amic lleial i sincer, o la influència d’una bona mare en el si d’una família.

Tal volta la seva pregunta es refereix als apostolats corporatius que l’Opus Dei realitza, suposant que en aquest cas es poden mesurar els resultats des d’un punt de vista humà, tècnic: si una escola de capacitació obrera aconsegueix promoure socialment els homes que la freqüenten; si una universitat dóna als seus estudiants una formació professional i cultural adequades. Admetent que la seva pregunta tingui aquest sentit, li diré que el resultat es pot explicar, en part, perquè es tracta de labors realitzades per persones que exerceixen aquest treball com una específica tasca professional, per a la qual es preparen com tot aquell qui desitja fer una labor seriosa: Això vol dir, entre altres coses, que aquestes obres no es plantegen amb esquemes preconcebuts, sinó que en cada cas s’estudien les necessitats peculiars de la societat dins la qual es van a realitzar, per adaptar-les a les exigències reals.

Però li torno a dir que a l’Opus Dei no li interessa d’una manera primordial l’eficàcia humana. L’èxit o el fracàs real d’aquestes labors depèn que, essent humanament ben fetes, serveixin o no perquè tant els qui realitzen aquestes activitats com els qui se’n beneficien, estimin Déu, se sentin germans de tots els altres homes i manifestin aquests sentiments en un servei desinteressat a la humanitat.

Hom podrà pensar, tal vegada, que fins ara l’Opus Dei s’ha vist afavorit per l’entusiasme dels primers associats, encara que ja siguin molts milers. ¿Existeix alguna mesura que garanteixi la continuïtat de l’Obra contra el risc, connatural a tota institució, d’un possible refredament del fervor i de l’impuls inicials?

L’Obra no es basa en l’entusiasme, sinó en la fe. Els primers anys —ben llargs, certament— van ser molt durs, i només es veien dificultats. L’Opus Dei se’n va sortir per la Gràcia divina, i per l’oració i el sacrifici dels primers, sense mitjans humans. Solament hi havia joventut, bon humor i el desig de fer la voluntat de Déu.

Des del principi, l’arma de l’Opus Dei ha estat sempre l’oració, la vida generosament donada, el silenciós renunciament a tot el que és egoisme, per servir les ànimes. Com li deia abans, a l’Opus Dei, s’hi ve a rebre un esperit que mena justament a donar-ho tot, mentre es continua treballant professionalment per amor a Déu i a les seves criatures per Ell.

La garantia que no s’esdevingui un refredament és que els meus fills no perdin mai aquest esperit. Prou sé que les obres humanes es gasten amb el temps; però això no s’esdevé amb les obres divines si no és que els homes les rebaixin. És només quan es perd l’impuls diví que ve la corrupció, el decaïment. En el nostre cas es veu clarament la Providència del Senyor que en tan poc temps —quaranta anys— fa que sigui rebuda i actuada aquesta específica vocació divina, entre ciutadans corrents, iguals que els altres, de nacions tan diverses.

El fi de l’Opus Dei —i ho dic una altra vegada— és la santedat de cadascun dels seus socis, homes i dones que estan al mateix lloc que ocupaven en el món. Si hi ha algú que no ve a l’Opus Dei a ser sant malgrat tot —és a dir malgrat les pròpies misèries i els propis errors personals— se n’anirà de seguida. Jo crec que la santedat crida la santedat, i jo demano a Déu que a l’Opus Dei no hi manqui mai aquesta convicció profunda, aquesta vida de fe. Com pot veure, no ens fiem exclusivament de garanties humanes o jurídiques. Les obres que Déu inspira es mouen al ritme de la gràcia. La meva única recepta és aquesta: ser sants, voler-ne ser amb santedat personal.

Vostè acaba de parlar de la unitat familiar com d’un gran valor. Això pot donar peu a la meva pregunta següent: ¿com és que l’Opus Dei no organitza activitats de formació espiritual on participin conjuntament marit i muller?

En això, com en tantes altres coses, els cristians tenim la possibilitat d’escollir entre solucions diverses, d’acord amb les pròpies preferències o opinions, sense que ningú no pugui pretendre d’imposar-nos un sistema únic. Cal fugir, com de la pesta, d’aquestes maneres de plantejar la pastoral, i, en general, l’apostolat, que no semblen altra cosa que una nova edició, corregida i augmentada, del partit únic en la vida religiosa.

Ja sé que hi ha grups catòlics que organitzen recessos espirituals i altres activitats formatives per a matrimonis. Em sembla perfectament bé que, en ús de la seva llibertat, facin el que creguin oportú; i també que acudin a aquestes activitats aquells qui hi troben un mitjà que els ajuda a viure millor la seva vocació cristiana. Considero, però, que no és aquesta l’única possibilitat, i tampoc no és evident que sigui la millor.

Hi ha facetes de la vida eclesial que els matrimonis, i àdhuc tota la família, poden i a vegades han de viure junts, com és la participació en el sacrifici eucarístic i en altres actes de culte. Amb tot, jo crec que determinades activitats de formació espiritual són més eficaces si el marit i la muller hi van separadament. D’una banda, se subratlla així el caràcter fonamentalment personal de la pròpia santificació, de la lluita ascètica, de la unió amb Déu, que després reverteix en els altres, però on la consciència de cadascú no pot ser substituïda. D’altra banda, així és més fàcil acomodar la formació a les exigències i a les necessitats personals de cadascú, fins i tot a la seva pròpia psicologia. Això no vol dir que en aquestes activitats es prescindeixi de l’estat matrimonial dels assistents: res no és més llunyà de l’esperit de l’Opus Dei.

Ja fa quaranta anys que vaig dient, de paraula i per escrit, que cada home, cada dona, ha de santificar-se en la seva vida ordinària, en les condicions concretes de la seva existència quotidiana; que els esposos, per tant, s’han de santificar vivint perfectament les obligacions familiars. En els recessos espirituals i en altres mitjans de formació que organitza l’Opus Dei, i als quals assisteixen persones casades, hom procura sempre que els esposos cobrin consciència de la dignitat de la seva vocació matrimonial i que, amb l’ajuda de Déu, es preparin a viure-la millor.

En molts aspectes, les exigències i les manifestacions pràctiques de l’amor conjugal són distintes per l’home i per la dona. Amb mitjans de formació específics, se’ls pot ajudar eficaçment a descobrir-los en la realitat de la seva vida. De manera que aquesta separació durant unes hores o uns dies els fa estar més units i estimar-se més i millor tot el que resta de temps: amb un amor, ple també de respecte.

Torno a dir que en això no pretenem tampoc que la nostra manera d’actuar sigui l’única bona, o bé que l’hagi d’adoptar tot el món. Només em sembla que dóna molt bons resultats, i que hi ha raons sòlides —ultra una llarga experiència— per fer-ho així, però jo no ataco l’opinió contrària.

A més, he de dir que si en l’Opus Dei seguim aquest criteri per a unes determinades iniciatives de formació espiritual, amb tot, en un altre gènere d’activitats variadíssim, els matrimonis com a tals hi participen i col·laboren. Per exemple, penso en la labor que es fa amb els pares dels alumnes en col·legis dirigits per membres de l’Opus Dei; en les reunions, conferències, tríduums, etc., dedicats especialment als pares d’estudiants que viuen en Residències dirigides per l’Obra.

Com pots veure, quan per la naturalesa de l’activitat cal la presència del matrimoni, són marit i muller els qui participen en aquestes tasques. Aquesta mena de reunions i d’iniciatives és, però, diferent de les que van directament encaminades a la formació espiritual personal.

L’autèntic sentit cristià, que professa la resurrecció de tota carn, s’ha encarat sempre, com és lògic, amb la desencarnació, sense por de ser titllat de materialisme. És lícit, doncs, parlar d’un «materialisme cristià» que s’oposa audaçment als materialismes tancats a l’esperit.

¿Què són els sagraments —vestigis de l’Encarnació del Verb, com van dir els antics— sinó la més clara manifestació d’aquest camí que Déu ens ha triat per santificar-nos i dur-nos cap al cel? ¿Que no ho veieu que cada sagrament és l’amor de Déu, amb tota la seva empenta creadora i redemptora, que se’ns dóna fent servir mitjans materials? ¿Què és aquesta Eucaristia —ja imminent— sinó el Cos i la Sang adorables del nostre Redemptor, que se’ns ofereix a través de la humil matèria d’aquest món —vi i pa—, a través dels elements de la naturalesa, conreats per l’home, tal com el darrer concili ecumènic ha volgut recordar?

Hom entén, fills, per què l’Apòstol va poder escriure: Tot és vostre, vosaltres sou de Crist, i Crist de Déu. Es tracta d’un moviment ascendent que l’Esperit Sant, difós en els nostres cors, vol provocar en el món: des de la terra fins a la glòria del Senyor. I per tal que es veiés ben clar que, en aquest moviment, hi va inclòs fins i tot allò que sembla més prosaic, sant Pau també va escriure: Tant si mengeu com si beveu, feu-ho tot a glòria de Déu.