Llistat de punts

Davant l’actualitat sòcio-política del nostre país i dels altres, davant la guerra, la injustícia o l’opressió, ¿quina responsabilitat atribueix a la Universitat com a Corporació, als professors, als alumnes? ¿Pot la Universitat, en qualsevol cas, admetre dins el recinte el desenvolupament d’activitats polítiques per part d’estudiants i professors?

Abans que res, vull dir que en aquesta conversa estic expressant una opinió, la meva, la d’una persona que des dels setze anys —ara en tinc seixanta-cinc— no ha perdut el contacte amb la Universitat. Exposo la meva manera personal de veure aquesta qüestió, no la manera de veure de l’Opus Dei, que en tot allò que és temporal i discutible no vol ni pot tenir cap opció —cada soci de l’Obra té i expressa lliurement el seu propi parer personal, del qual es fa també personalment responsable—, ja que el fi de l’Opus Dei és exclusivament espiritual.

Tornant a la vostra pregunta, em sembla que caldria, en primer lloc, posar-se d’acord sobre què significa política. Si per política s’entén el fet d’interessar-se i treballar a favor de la pau, de la justícia social, de la llibertat de tothom, en aquest cas, tothom a la Universitat, i la Universitat com a corporació, té l’obligació de sentir aquests ideals i de fomentar la preocupació de resoldre els grans problemes de la vida humana.

Si per política hom entén, en canvi, la solució concreta d’un problema determinat, deixant de banda altres solucions possibles i legítimes, en concurrència amb aquells que sostenen el contrari, penso que la Universitat no és la seu que hagi de decidir-ho.

La Universitat és el lloc per a preparar-se a donar solucions a aquests problemes; és la casa de tots, lloc d’estudi i d’amistat; un lloc on han de conviure en pau persones de les diverses tendències que, a cada moment, siguin expressions del legítim pluralisme que existeix en la societat.

Com a Fundador de l’Opus Dei i impulsor d’una àmplia gamma d’institucions universitàries en tot el món, ¿ens podria descriure quines motivacions han menat l’Opus Dei a crear-les i quins són els trets principals de l’aportació de l’Opus Dei a aquest nivell d’ensenyament?

El fi de l’Opus Dei és fer que moltes persones, en tot el món, sàpiguen, en la teoria i en la pràctica, que és possible santificar el treball ordinari, el treball de cada dia; que és possible buscar la perfecció cristiana al carrer, sense abandonar la feina en què el Senyor ens ha volgut cridar. És per això que l’apostolat més important de l’Opus Dei és aquell que realitzen individualment els socis, a través de la seva tasca professional feta amb la major perfecció humana —malgrat els meus errors personals i els que cadascú pugui cometre—, en tots els ambients i en tots els països: perquè, a l’Opus Dei, hi pertanyen persones d’unes setanta nacions, de totes les races i condicions socials.

A més, l’Opus Dei, com a corporació, i amb el concurs d’un gran nombre de persones que no estan associades a l’Obra —i que moltes vegades no són cristianes— promou labors corporatives amb les quals procura contribuir a resoldre tants problemes com en té de plantejats el món actual. Són centres educatius, assistencials, de promoció i capacitació professional, etc.

Les institucions universitàries, de les quals em parleu, són un aspecte més d’aquestes tasques. Els trets que les caracteritzen es poden resumir així: educació en la llibertat personal i en la responsabilitat també personal. Amb llibertat i responsabilitat es treballa de gust, es rendeix, no calen controls ni vigilància: perquè tots se senten a casa seva, i n’hi ha prou amb un simple horari. Després, l’esperit de convivència, sense discriminacions de cap mena. És en la convivència on es forma la persona; allí cadascú aprèn que, per poder exigir que li respectin la llibertat, ha de saber respectar la dels altres. Finalment, l’esperit d’humana fraternitat: cal que els talents propis siguin posats al servei dels altres, si no, de poc serveixen. Les obres corporatives que promou l’Opus Dei en tot el món, estan sempre al servei de tothom: perquè són un servei cristià.

Però a aquest cristià mai no li passa pel cap de creure o de dir que ell baixa del temple al món per representar l’Església, i que les seves solucions són les solucions catòliques d’aquells problemes. No pot ser, això, fills meus! Això fóra clericalisme, catolicisme oficial o com vulgueu anomenar-ho. Sigui com sigui, és fer violència a la naturalesa de les coses. Cal que difongueu pertot arreu una veritable mentalitat laïcal que vagi a parar a tres conclusions:

— a tenir prou honradesa per afrontar la pròpia responsabilitat personal;

— a ser prou cristians per respectar els germans en la fe que proposen, en matèries opinables, solucions altres que la que cadascun de nosaltres sosté;

— i a ésser prou catòlics per no servir-se de la nostra Mare l’Església, barrejant-la amb bàndols humans.

Es veu clar que, en aquest terreny, com en tots, no podríeu pas dur a terme aquest programa de viure santament la vida ordinària, si no gaudíssiu de tota la llibertat que us reconeixen, alhora, l’Església i la vostra dignitat d’homes i de dones creats a semblança de Déu. La llibertat personal és essencial en la vida cristiana. No oblideu, però, fills meus, que jo sempre parlo d’una llibertat responsable.

Interpreteu, doncs, els meus mots com el que són: una crida perquè exerciu, cada dia! i no solament en situacions d’emergència, els vostres drets; i perquè compliu noblement les vostres obligacions com a ciutadans —en la vida política, econòmica, universitària, professional—, assumint amb valentia totes les conseqüències de les vostres decisions lliures, bo i carregant la independència personal que us pertoca. I aquesta cristiana mentalitat laïcal us permetrà de fugir de tota intolerància, de tot fanatisme —ho diré d’una manera positiva—, us farà conviure en pau amb tots els vostres conciutadans, i també us farà fomentar la convivència en els diversos ordres de la vida social.