Llistat de punts

Davant l’actualitat sòcio-política del nostre país i dels altres, davant la guerra, la injustícia o l’opressió, ¿quina responsabilitat atribueix a la Universitat com a Corporació, als professors, als alumnes? ¿Pot la Universitat, en qualsevol cas, admetre dins el recinte el desenvolupament d’activitats polítiques per part d’estudiants i professors?

Abans que res, vull dir que en aquesta conversa estic expressant una opinió, la meva, la d’una persona que des dels setze anys —ara en tinc seixanta-cinc— no ha perdut el contacte amb la Universitat. Exposo la meva manera personal de veure aquesta qüestió, no la manera de veure de l’Opus Dei, que en tot allò que és temporal i discutible no vol ni pot tenir cap opció —cada soci de l’Obra té i expressa lliurement el seu propi parer personal, del qual es fa també personalment responsable—, ja que el fi de l’Opus Dei és exclusivament espiritual.

Tornant a la vostra pregunta, em sembla que caldria, en primer lloc, posar-se d’acord sobre què significa política. Si per política s’entén el fet d’interessar-se i treballar a favor de la pau, de la justícia social, de la llibertat de tothom, en aquest cas, tothom a la Universitat, i la Universitat com a corporació, té l’obligació de sentir aquests ideals i de fomentar la preocupació de resoldre els grans problemes de la vida humana.

Si per política hom entén, en canvi, la solució concreta d’un problema determinat, deixant de banda altres solucions possibles i legítimes, en concurrència amb aquells que sostenen el contrari, penso que la Universitat no és la seu que hagi de decidir-ho.

La Universitat és el lloc per a preparar-se a donar solucions a aquests problemes; és la casa de tots, lloc d’estudi i d’amistat; un lloc on han de conviure en pau persones de les diverses tendències que, a cada moment, siguin expressions del legítim pluralisme que existeix en la societat.

Si les circumstàncies polítiques d’un país arribessin a una tal situació que un universitari —professor, deixeble— estimés en consciència preferible de polititzar la Universitat per manca de mitjans lícits d’evitar el mal general de la nació, podria, en ús de la seva llibertat, fer-ho?

Si en un país no existís la mínima llibertat política, potser es produiria una desnaturalització de la Universitat que, deixant d’ésser la casa de tots, es convertiria en camp de batalla de faccions oposades.

Jo penso, amb tot, que fóra millor de dedicar aquests anys a una preparació seriosa, a formar una mentalitat social, per tal que aquells que després manin —els qui ara estudien— no caiguin en aquesta aversió a la llibertat personal, que és veritablement una cosa patològica. Si la Universitat es converteix en l’aula on es debaten i decideixen problemes polítics concrets, és fàcil que la serenitat acadèmica es perdi i que els estudiants es formin en un esperit de partidisme; així és com la Universitat i el país arrossegaran sempre aquest mal crònic del totalitarisme, sigui del signe que sigui.

Que quedi en clar, en dir que la Universitat no és un lloc per a la política, que no excloc, sinó que desitjo, una via normal per a tots els ciutadans. Tot i que la meva opinió sobre aquest punt és molt concreta, no vull afegir res més, ja que la meva missió no és política, sinó sacerdotal. Això que us dic és cosa de la qual em correspon de parlar, perquè em considero universitari: i tot allò que es refereix a la Universitat m’apassiona. No faig, ni vull, ni puc fer política; però la meva mentalitat de jurista i de teòleg —i també la meva fe cristiana— fan que estigui sempre al costat de la legítima llibertat de tots els homes.

Ningú no pot pretendre d’imposar dogmes, que no existeixen, en qüestions temporals. Davant un problema concret, sigui quin sigui, la solució és: estudiar-lo bé i, després, actuar en consciència, amb llibertat personal i amb responsabilitat també personal.

¿Quines són, al seu entendre, les funcions que competeixen a les associacions o sindicats d’estudiants? ¿Com han de plantejar-se llurs relacions amb les autoritats acadèmiques?

M’esteu demanant un judici sobre una qüestió molt àmplia. No per això m’entretindré en detalls: sols algunes idees generals. Jo crec que les associacions d’estudiants han d’intervenir en les tasques específicament universitàries. Hi ha d’haver uns representants —elegits lliurement pels seus companys— que es relacionin amb les autoritats acadèmiques, conscients que han de treballar a l’uníson, en una feina comuna: aquí hi ha una altra bona ocasió de fer un veritable servei.

Cal un estatut que reguli la forma que aquesta tasca es faci amb eficàcia, amb justícia, i d’una manera racional: els assumptes han d’estar ben treballats, ben pensats; si les solucions que hom proposa són ben estudiades, nascudes del desig de construir i no de l’afany de crear oposicions, aleshores adquireixen una autoritat interna que fa que s’imposin totes soles.

Cal, per tot això, que els representants de les associacions tinguin una formació seriosa: que estimin primer la llibertat d'altri, i la seva pròpia llibertat amb la consegüent responsabilitat; que no desitgin el lluïment personal ni s’arroguin facultats que no tenen, sinó que busquin el bé de la Universitat, que és justament el bé dels seus companys d’estudi. I que els electors escullin els seus representants per aquestes qualitats i no per raons alienes a l’eficàcia de la seva Alma Mater: és només així que la Universitat serà una llar de pau, un oasi tranquil d’inquietud serena i noble que facilitarà l’estudi i la formació de tots.

¿En quin sentit entén vostè la llibertat d’ensenyament i en quines condicions la considera necessària? En aquest aspecte, ¿quines són les atribucions que han de reservar-se a l’Estat en matèria d’ensenyança superior? ¿Creu vostè que l’autonomia és un principi bàsic per a l’organització de la Universitat? ¿Ens podria indicar les línies mestres en les quals s’ha de fundar el sistema autonòmic?

La llibertat d’ensenyament no és sinó un aspecte de la llibertat en general. Considero la llibertat personal necessària per a tothom i en tot allò que és moralment lícit. Llibertat d’ensenyament, doncs, en tots els nivells i per a tothom. És a dir, que tota persona o associació capacitada, tingui la possibilitat de fundar centres d’ensenyament en igualtat de condicions i sense traves innecessàries.

La funció de l’Estat depèn de la situació social: és distinta a Alemanya o a Anglaterra, al Japó o als Estats Units; això només per esmentar països d’estructures educatives molt diferents. L’Estat té funcions evidents de promoció, de control, de vigilància. I això exigeix una igualtat d’oportunitats entre la iniciativa privada i la de l’Estat: vigilar no és posar obstacles, ni impedir o coartar la llibertat.

Per això considero necessària l’autonomia docent: autonomia és una altra manera de dir llibertat d’ensenyament. La Universitat, com a corporació, ha de tenir la independència d’un òrgan en un cos viu: llibertat, dins la seva tasca específica en favor del bé comú.

Algunes manifestacions, per a l’efectiva realització d’aquesta autonomia, poden ser: llibertat d’elecció del professorat i dels administradors; llibertat per a establir els plans d’estudi; possibilitat de formar el seu patrimoni i d’administrar-lo. En una paraula, totes les condicions necessàries per tal que la Universitat gaudeixi de vida pròpia. Mentre tingui aquesta vida pròpia, sabrà donar-la, entera, en bé de la societat.

S’aprecia en l’opinió dels estudiants una crítica cada cop més intensa del caràcter vitalici de la càtedra universitària. Li sembla encertat aquest corrent d’opinió?

Sí. Àdhuc reconeixent l’alt nivell científic i humà del professorat espanyol, m’estimo més el sistema de la lliure contractació. Jo crec que la lliure contractació no perjudica econòmicament el professor, i que constitueix un incentiu perquè el catedràtic no deixi mai d’investigar i de progressar en la seva especialitat. També evita que hom entengui la càtedra com si fos un feu i no com un lloc de servei.

No excloc que el sistema de càtedres vitalícies pugui donar bons resultats en algun país, ni que amb aquests sistemes es produeixin casos de catedràtics molt competents, que de la càtedra en fan un veritable servei universitari. Però jo entenc que el sistema de lliure contractació facilita que aquests casos siguin més nombrosos, fins aconseguir l’ideal que ho siguin pràcticament tots.

¿No opina vostè que —després del Vaticà II— han quedat antiquats els conceptes de «col·legis de l’Església», «col·legis catòlics», «Universitats de l’Església», etc.? ¿No li sembla que tals conceptes comprometen indegudament l’Església o bé sonen a privilegi?

No, no m’ho sembla, si per col·legis de l’Església, col·legis catòlics, etc., s’entén el resultat del dret que tenen l’Església i els Ordes i Congregacions religiosos a crear centres d’ensenyament. Erigir un col·legi o una universitat no és cap privilegi, sinó una càrrega, si hom procura que sigui un centre per a tothom i no solament per a qui compta amb recursos econòmics.

El Concili no ha pas pretès de declarar superades les institucions docents confessionals; només ha volgut fer veure que hi ha una altra forma —fins i tot més necessària i universal, viscuda des de fa tants d’anys pels socis de l’Opus Dei— de presència cristiana en l’ensenyança: la lliure iniciativa dels ciutadans catòlics que tenen per professió les tasques educatives dintre i fora dels centres promoguts per l’Estat. És una mostra més de la plena consciència que té l’Església, en aquests temps, de la fecunditat de l’apostolat dels laics.

He de confessar, d’altra banda, que no simpatitzo amb les expressions escola catòlica, col·legis de l’Església, etc., per bé que respecto els qui pensen el contrari. Més m’estimo que les realitats es distingeixin pels seus fruits i no pels seus noms. Un col·legi serà efectivament cristià quan, essent com els altres i fent per superar-se, realitzi una labor de formació completa —també cristiana— amb el respecte a la llibertat personal i amb la promoció de la urgent justícia social. Si ho fa realment així, el nom tant se val. Personalment, ho torno a dir, jo prefereixo evitar aquests adjectius.

El mes de maig, en una reunió que va tenir amb els estudiants de la Universitat de Navarra, vostè va prometre un llibre sobre temes d’estudiants i universitaris. ¿Podria dir-nos si trigarà gaire a aparèixer?

Permeteu a un vell de més de seixanta anys aquesta petita vanitat: jo confio que el llibre sortirà i que podrà servir a professors i a alumnes. Almenys jo hi posaré tot l’afecte que tinc a la Universitat, un afecte que mai no he perdut des que hi vaig posar els peus per primera vegada ja fa… tants d’anys!

Potser trigarà una mica, però arribarà. Jo vaig prometre, en una altra ocasió, als estudiants de Navarra, una imatge de la Mare de Déu per a col·locar-la enmig del campus, i que des d’allí beneís l’amor net, sa, de la vostra joventut. L’estàtua va tardar una mica a arribar, però a la fi va arribar. Santa Maria, Mare del Bell Amor, beneïda expressament pel Sant Pare, per a vosaltres.

Sobre el llibre, he de dir-vos: no espereu que agradi a tothom. Jo hi exposaré les meves opinions, les quals confio que seran respectades per aquells qui pensin el contrari, tal com jo respecto totes les opinions diferents de la meva; com respecto aquells qui tenen un cor gran i generós, encara que no comparteixin amb mi la fe de Crist. Us diré una cosa que m’ha passat moltes vegades, l’última aquí, a Pamplona. Se’m va acostar un estudiant que volia saludar-me.

—Monsenyor, jo no sóc cristià —em va dir—, sóc mahometà.

—Ets fill de Déu com jo —li vaig respondre.

I el vaig abraçar amb tota l’ànima.

Finalment, ¿ens podria dir alguna cosa a nosaltres, els qui treballem en la premsa universitària?

És una gran cosa el periodisme, i també el periodisme universitari. Podeu contribuir molt a promoure entre els vostres companys l’amor als ideals nobles, l’afany de superació de l’egoisme personal, la sensibilitat davant els quefers col·lectius, la fraternitat. I ara, una vegada més, no puc deixar d’invitar-vos a amar la veritat.

No us amago que em repugna el sensacionalisme d’alguns periodistes, que diuen la veritat a mitges. Informar no és quedar-se a mig camí entre la veritat i la mentida. D’això, ni se’n pot dir informació, ni és moral, i tampoc no poden dir-se periodistes aquells que barregen, amb poques veritats a mitges, no pocs errors i àdhuc calúmnies premeditades: no se’n poden dir periodistes, perquè no són altra cosa que l’engranatge —més o menys untat— de qualsevol organització propagadora de falsedats, que sap que seran repetides a més no poder, sense mala fe, per la ignorància i l’estupidesa de no pocs. Us he de confessar, pel que fa a mi mateix, que aquests falsos periodistes hi surten guanyant: perquè no hi ha dia que jo no pregui afectuosament per ells, demanant al Senyor que els aclareixi la consciència.

Jo us prego, doncs, que difongueu l’amor envers el bon periodisme, que és el que no s’acontenta amb els rumors infundats, amb els hom diu inventats per imaginacions febroses. Informeu amb fets, amb resultats, sense jutjar les intencions, mantenint la legítima diversitat d’opinions en un pla equànime sense descendir a l’atac personal. És difícil que hi hagi una veritable convivència on manca informació veritable; i la informació veritable és aquella que no té por de la veritat i que no es deixa endur per motius de millora, de fals prestigi, o d’avantatges econòmics.