Llistat de punts

Sabem que pertanyen a l’Opus Dei homes i dones de totes les condicions socials, solters o casats. ¿Quin és, doncs, l’element comú que caracteritza la vocació a l’Obra? ¿Quin compromís assumeix cada soci per acomplir els fins de l’Opus Dei?

Li ho diré amb poques paraules: cercar la santedat enmig del món, al mig del carrer. Aquell qui rep de Déu la vocació específica a l’Opus Dei, viu i sap que ha d’atènyer la santedat en el seu propi estat, en l’exercici del seu treball, manual o intel·lectual. He dit viu i sap, perquè no es tracta d’acceptar un simple postulat teòric, sinó de realitzar-lo dia per dia, en la vida ordinària.

Voler aconseguir la santedat —malgrat els errors i les misèries personals, que duraran mentre visquem— significa esforçar-se, amb la gràcia de Déu, a viure la caritat, plenitud de la llei i vincle de perfecció. La caritat no és una cosa abstracta: vol dir donar-se realment i totalment al servei de Déu i de tots els homes; d’aquest Déu que ens parla en el silenci de l’oració i en la remor del món; d’aquests homes, l’existència dels quals s’entrecreua amb la nostra.

Vivint la caritat —l’Amor— es viuen totes les virtuts humanes i sobrenaturals del cristià, que formen una unitat i que no es poden reduir a enumeracions exhaustives. La caritat exigeix de viure la justícia, la solidaritat, la responsabilitat familiar i social, la pobresa, l’alegria, la castedat, l’amistat…

Hom veu de seguida que la pràctica d’aquestes virtuts mena a l’apostolat. És més: ja ho és, d’apostolat. Perquè en procurar de viure així enmig del treball diari, la conducta cristiana esdevé bon exemple, testimoniatge, ajuda concreta i eficaç; hom aprèn a seguir les petjades de Crist que coepit facere et docere (Ac 1, 1), que va començar a fer i ensenyar unint la paraula amb l’exemple. Per això ja fa quaranta anys que d’aquest treball en dic apostolat d’amistat i de confidència.

Tots els socis de l’Opus Dei tenen aquest mateix afany de santedat i d’apostolat. Per això, en l’Obra, no hi ha graus o categories de membres. El que hi ha és una multiplicitat de situacions personals —la situació que cadascú té en el món— a la qual s’acomoda la mateixa i única vocació específica i divina: la crida a donar-se, a comprometre’s personalment, de forma lliure i responsable, en el compliment de la voluntat de Déu manifestada a cadascun de nosaltres.

Com pot veure, el fenomen pastoral de l’Opus Dei és una cosa que neix des de baix, o sigui, des de la vida corrent del cristià que viu i treballa juntament amb els altres homes. No està en la línia d’una mundanització —dessacralització— de la vida monàstica o religiosa; no és l’últim estadi de l’apropament dels religiosos al món.

Aquell qui rep la vocació a l’Opus Dei obté una nova visió de les coses que el volten: llums noves en les relacions socials, en la professió, en les preocupacions, en les tristeses i les alegries. Ni un sol instant, però, deixa de viure enmig de tot això; i de cap manera no es pot parlar d’adaptació al món, o a la societat moderna: ningú no s’adapta a allò que té com a propi; en allò que es té com a propi, s’hi està. La vocació rebuda és igual que la que sorgia en l’ànima d’aquells pescadors, camperols, comerciants o soldats que asseguts prop de Jesucrist a Galilea, el sentien dir: Sigueu perfectes, com el vostre Pare celestial és perfecte (Mt 5, 48).

Repeteixo que aquesta perfecció —que el soci de l’Opus Dei busca— és la perfecció pròpia del cristià, sense res més: és a dir, aquella a la qual tot cristià és cridat i que suposa viure íntegrament les exigències de la fe. No ens interessa la perfecció evangèlica que es considera pròpia dels religiosos i d’algunes institucions assimilades als religiosos, i encara ens interessa molt menys la que en diuen vida de perfecció evangèlica, que es refereix canònicament a l’estat religiós.

El camí de la vocació religiosa em sembla beneït i necessari en l’Església, i aquell qui no l’estimés no tindria l’esperit de l’Obra. Però aquest camí no és el meu, ni el dels socis de l’Opus Dei. Pot dir-se que, en venir a l’Opus Dei, tots i cadascun dels seus socis ho han fet amb la condició explícita de no canviar d’estat. La característica específica nostra és de santificar el propi estat en el món, i que cadascú se santifiqui a l'indret del seu encontre amb Crist: aquest és el compromís que cada soci assumeix per realitzar els fins de l’Opus Dei.

Potser com a reacció a una educació religiosa coactiva, reduïda a vegades a unes quantes pràctiques rutinàries i afectades, una part del jovent d’avui prescindeix de la pietat cristiana gairebé del tot, perquè la interpreta com beateria. ¿Quina és, al seu parer, la solució d’aquest problema?

La solució és aquella que la pregunta ja duu implícita: ensenyar —primer amb l’exemple, i després amb al paraula— en què consisteix la veritable pietat. La beateria no és més que una trista caricatura pseudo-espiritual, fruit generalment de la manca de doctrina i també d’una certa deformació en l’aspecte humà: és lògic que repugni a aquells qui amen les coses autèntiques i sinceres.

He vist amb alegria com arrela en el jovent —en el d’avui com el de fa quaranta anys— la pietat cristiana, quan la contemplen feta vida sincera;

— quan entenen que fer oració és parlar amb el Senyor com es parla amb un pare, amb un amic; sense anonimat, amb un tracte personal, en una conversa de tu a tu;

— quan hom procura que ressonin en les seves ànimes aquelles paraules de Jesucrist, que són una invitació a l’encontre confiat: vos autem dixi amicos (Jo 15, 15), us he dit amics;

— quan hom fa una crida forta a la seva fe, perquè vegin que el Senyor és el mateix ahir i avui i sempre (He 13, 8).

D’altra banda és molt necessari que vegin que aquesta pietat ingènua i cordial demana també l’exercici de les virtuts humanes, i que no pot reduir-se a uns quants actes de devoció setmanals o diaris: que ha de penetrar la vida entera, que ha de donar sentit al treball, al descans, a l’amistat, a la diversió, a tot. No podem ser fills de Déu només a estones, encara que hi hagi alguns moments especialment dedicats a considerar-ho, a penetrar-nos d’aquest sentit de la nostra filiació divina, que és el moll de la pietat.

Abans he dit que tot això el jovent ho entén bé. I ara afegeixo que qui mira de viure-ho se sent sempre jove. El cristià, encara que sigui un vell de vuitanta anys, en viure en unió amb Jesucrist, pot assaborir amb tota veritat les paraules que es diuen al peu de l’altar: entraré a l’altar de Déu, del Déu que dóna alegria a la meva joventut (Ps 42, 4).

Deixant de banda les dificultats que hi pugui haver entre pares i fills, també són corrents les renyines entre marit i muller, que a vegades arriben a comprometre seriosament la pau familiar. ¿Quins consells donaria vostè als matrimonis?

Que s’estimin. I que sàpiguen que tota la vida hi haurà renyines i dificultats que si es resolen amb naturalitat, faran que la tendresa sigui fins i tot més pregona.

Cadascun de nosaltres té el seu caràcter, els seus gustos personals, el seu geni —el seu mal geni, a vegades— i els seus defectes. Cadascú també té coses agradables en la seva personalitat, i per això i per moltes més raons, se’l pot estimar. La convivència és possible quan tothom fa per corregir les pròpies deficiències i procura passar per alt les faltes d'altri: és a dir, quan hi ha amor, que anul·la i supera tot allò que falsament podria ser causa de separació o de divergència. En canvi, si es dramatitzen els petits contrastos i mútuament es retreuen els defectes i les equivocacions, aleshores s’acaba la pau i es corre el risc de matar l’afecte.

Els matrimonis tenen gràcia d’estat —la gràcia del sagrament— per a viure totes les virtuts humanes i cristianes de la convivència: la comprensió, el bon humor, la paciència, el perdó, la delicadesa en el tracte mutu. L’important és que no s’abandonin, que no deixin que la nerviositat, l’orgull o les manies personals els dominin. Per això, el marit i la muller han de créixer en vida interior i aprendre de la Sagrada Família a viure amb finor —per un motiu humà i sobrenatural alhora— les virtuts de la llar cristiana. Ho torno a dir: la gràcia de Déu no els manca.

Si hi ha algú que diu que no pot aguantar això o allò, que li resulta impossible de callar, és que està exagerant per a justificar-se. Cal demanar a Déu la força de saber dominar el propi caprici; la gràcia, per saber tenir el domini de si mateix. Perquè els perills d’un enuig són aquí: que hom perdi el control i que les paraules puguin omplir-se d’amargor, i que arribin a ofendre i per bé que tal vegada no es desitjava, a ferir i fer mal.

Cal aprendre a callar, a esperar i a dir les coses d’una manera positiva, optimista. Quan és ell qui s’enfada és el moment que ella sigui especialment pacient, fins que torni a venir la serenitat; o al revés. Si hi ha afecte sincer i preocupació d’augmentar-lo, és molt difícil que ambdós es deixin dominar pel mal humor a la mateixa hora…

Una altra cosa molt important: ens hem d’avesar a pensar que mai no tenim tota la raó. Àdhuc es pot dir que en assumptes d’ordinari opinables, mentre més segur s’està de tenir tota la raó, tant més indubtable és que no la tenim. En discórrer així, és més senzill de rectificar després i, si fa falta, demanar perdó, que és la millor manera d’acabar un enuig; així s’arriba a la pau i a l’afecte. No us animo a la baralla, però és raonable que ens barallem alguna vegada amb aquells qui més estimem, que són els qui habitualment viuen amb nosaltres. No ens barallem pas amb el rei de l’Índia. Així, doncs, aquestes petites renyines entre els esposos, si no són freqüents —i cal procurar que no ho siguin— no denoten falta d’amor, i poden ajudar, fins i tot, a augmentar-lo.

Un últim consell: que no tinguin mai renyines davant els fills: per aconseguir-ho, bastarà que es posin d’acord amb una paraula determinada, amb una mirada, un gest. Ja tindran raons després, amb més serenitat, si no són capaços d’evitar-ho. La pau conjugal ha de ser l’ambient de la família, perquè és la condició necessària per a una educació profunda i eficaç. Que els nens vegin en els seus pares un exemple de donació de si mateixos, d’amor sincer, d’ajuda mútua, de comprensió; i que les petiteses de la vida diària no els ocultin la realitat d’un afecte, que és capaç de superar qualsevol cosa.

Hi ha vegades que ens creiem massa importants. Tots ens enutgem de tant en tant; uns cops perquè cal, i d’altres, perquè ens manca esperit de mortificació. L’important és demostrar que aquests enuigs no trenquen l’afecte, i recomençar després la intimitat familiar amb un somriure. En un mot, que marit i muller visquin estimant-se l’un a l’altre, i estimant els fills, perquè així estimen Déu.