Llistat de punts

En diverses ocasions i en referir-se al començament de la vida de l’Opus Dei, vostè ha dit que únicament posseïa «joventut, gràcia de Déu i bon humor». Cap allà els anys vint, d’altra banda, la doctrina del laïcat encara no havia assolit el desenvolupament que presenciem avui. Amb tot, l’Opus Dei és un fenomen palpable en la vida de l’Església. ¿Podria dir-nos com essent aleshores un sacerdot jove, va tenir una tal comprensió que el va permetre d’anar endavant en aquest deler?

Jo no vaig tenir ni tinc cap altre afany que el de complir la voluntat de Déu. Permeti’m que no doni més detalls sobre el començament de l’Obra —que l’amor de Déu em feia pressentir des de l’any 1917— perquè estan íntimament units amb la història de la meva ànima i pertanyen a la meva vida interior. Només li puc dir que sempre vaig actuar amb la vènia i l’afectuosa benedicció de l’estimadíssim senyor bisbe de Madrid, on va néixer l’Opus Dei el 2 d’octubre de 1928. Més tard, sempre també amb el beneplàcit i l’encoratjament de la Santa Seu i dels reverendíssims Ordinaris dels llocs on treballàvem.

¿Voldria descriure com i per què va fundar l’Opus Dei, i quins són els esdeveniments que considera com a fites més importants del seu desenvolupament?

Per què? Les obres que neixen de la voluntat de Déu no tenen cap més «perquè» que el desig diví d’utilitzar-les com expressió de la seva voluntat salvadora universal. Des del primer moment l’Obra ja era universal, catòlica. No naixia per donar solució als problemes concrets de l’Europa dels anys vint, sinó per dir als homes i dones de tots els països, de qualsevol condició, raça, llengua o ambient —i de qualsevol estat: solters, casats, vidus, sacerdots—, que podien amar i servir Déu, sense deixar de viure en el seu treball ordinari, amb la família, en les seves variades i normals relacions socials.

Com es va fundar? Sense cap mitjà humà. Jo només tenia vint-i-sis anys, gràcia de Déu i bon humor. L’Obra va néixer petita: no era més que l’afany d’un jove sacerdot, que s’esforçava a fer allò que Déu li demanava.

Vostè em pregunta sobre fites. En l’Obra, per mi, és una fita fonamental qualsevol moment, qualsevol instant en el qual, a través de l’Opus Dei, una ànima s’acosta a Déu, i així es fa més germà dels seus germans els homes.

Tal vegada voldria que li parlés dels punts crucials cronològics. Per bé que no són pas els més importants, de memòria li diré unes dates, més o menys aproximades. Ja els primers mesos del 1935, tot estava preparat per treballar a França, a París concretament. Però primer va venir la guerra civil espanyola i després la Segona Guerra Mundial, i es va haver d’ajornar l’expansió de I’Obra. Com que aquest desenrotllament era necessari, l’ajornament va ser mínim. Ja l’any 1940 s’inicia la labor a Portugal. Gairebé coincidint amb la fi de les hostilitats, si bé els anys anteriors alguns viatges ja havien precedit, es comença a Anglaterra, a França, a Itàlia, als Estats Units, a Mèxic. Després, l’expansió té un ritme progressiu. A partir del 1949 i 1950: a Alemanya, Holanda, Suïssa, Argentina, Canadà, Veneçuela i els restants països europeus i americans. Al mateix temps la labor es va estenent a altres continents: al Nord d’Àfrica, al Japó, a Kenya i altres països de l’Àfrica oriental, Austràlia, Filipines, Nigèria, etc.

També m’agrada recordar especialment, com a dates cabdals, les contínues ocasions en les quals s’ha mostrat d’una manera palpable l’afecte que els Summes Pontífexs tenen per la nostra Obra. Jo resideixo a Roma d’una manera estable des de 1946, i així he tingut ocasió de conèixer i de tractar Pius XII, Joan XXIII i Pau VI. En tots ells sempre he trobat l’afecte d’un pare.

Hom podrà pensar, tal vegada, que fins ara l’Opus Dei s’ha vist afavorit per l’entusiasme dels primers associats, encara que ja siguin molts milers. ¿Existeix alguna mesura que garanteixi la continuïtat de l’Obra contra el risc, connatural a tota institució, d’un possible refredament del fervor i de l’impuls inicials?

L’Obra no es basa en l’entusiasme, sinó en la fe. Els primers anys —ben llargs, certament— van ser molt durs, i només es veien dificultats. L’Opus Dei se’n va sortir per la Gràcia divina, i per l’oració i el sacrifici dels primers, sense mitjans humans. Solament hi havia joventut, bon humor i el desig de fer la voluntat de Déu.

Des del principi, l’arma de l’Opus Dei ha estat sempre l’oració, la vida generosament donada, el silenciós renunciament a tot el que és egoisme, per servir les ànimes. Com li deia abans, a l’Opus Dei, s’hi ve a rebre un esperit que mena justament a donar-ho tot, mentre es continua treballant professionalment per amor a Déu i a les seves criatures per Ell.

La garantia que no s’esdevingui un refredament és que els meus fills no perdin mai aquest esperit. Prou sé que les obres humanes es gasten amb el temps; però això no s’esdevé amb les obres divines si no és que els homes les rebaixin. És només quan es perd l’impuls diví que ve la corrupció, el decaïment. En el nostre cas es veu clarament la Providència del Senyor que en tan poc temps —quaranta anys— fa que sigui rebuda i actuada aquesta específica vocació divina, entre ciutadans corrents, iguals que els altres, de nacions tan diverses.

El fi de l’Opus Dei —i ho dic una altra vegada— és la santedat de cadascun dels seus socis, homes i dones que estan al mateix lloc que ocupaven en el món. Si hi ha algú que no ve a l’Opus Dei a ser sant malgrat tot —és a dir malgrat les pròpies misèries i els propis errors personals— se n’anirà de seguida. Jo crec que la santedat crida la santedat, i jo demano a Déu que a l’Opus Dei no hi manqui mai aquesta convicció profunda, aquesta vida de fe. Com pot veure, no ens fiem exclusivament de garanties humanes o jurídiques. Les obres que Déu inspira es mouen al ritme de la gràcia. La meva única recepta és aquesta: ser sants, voler-ne ser amb santedat personal.

Hi ha matrimonis en els quals la dona —per les raons que sigui— es troba separada del marit, en situacions degradants i insostenibles. En aquests casos, els és difícil d’acceptar la indissolubilitat del vincle matrimonial. Aquestes dones, separades del marit, lamenten que se’ls negui la possibilitat de construir una nova llar. ¿Quina fóra la seva resposta davant aquestes situacions?

Jo diria a aquestes dones, bo i comprenent el seu sofriment, que en aquesta situació, també hi poden veure la Voluntat de Déu que no és mai cruel, perquè Déu és Pare amorós. És possible que durant un temps la situació sigui especialment difícil, però si acuden al Senyor i a la seva beneïda Mare, no els mancarà l’ajuda de la gràcia.

La indissolubilitat del matrimoni no és un caprici de l’Església, i ni tan sols una simple llei positiva eclesiàstica: és llei natural, de dret diví, i respon perfectament a la nostra naturalesa i a l’ordre sobrenatural de la gràcia. Per això, en la immensa majoria dels casos, resulta condició indispensable de felicitat per als cònjuges, de seguretat també espiritual per als fills. I sempre —fins i tot en aquests casos dolorosos de què parlem— l’acceptació rendida de la Voluntat de Déu porta en si mateixa una profunda satisfacció, que res no pot substituir. No és com un recurs, com un consol: és l’essència de la vida cristiana.

Si aquestes dones ja tenen fills al seu càrrec, han de veure en això una exigència contínua de donació amorosa, maternal, llavors molt particularment necessària, per tal de suplir en aquestes ànimes les deficiències d’una llar dividida. I han d’entendre generosament que aquesta indissolubilitat, que per a elles suposa sacrifici, és en la major part de les famílies una defensa de la seva integritat, quelcom que ennobleix l’amor dels esposos i impedeix la desemparança dels fills.

Aquest astorament davant la duresa aparent del precepte cristià de la indissolubilitat, no és nou: els Apòstols ja se’n van estranyar quan Jesús ho va confirmar. Pot semblar una càrrega, un jou: però Crist mateix ha dit que el seu jou és suau i la seva càrrega lleugera.

D’altra banda, reconeixent i tot la inevitable duresa de bastants situacions —que en no pocs casos s’haurien pogut i s’haurien hagut d’evitar—, cal no dramatitzar massa. La vida d’una dona en aquestes condicions, ¿és realment més dura que la d’una altra dona maltractada, o que la de qui pateix algun dels altres grans sofriments físics o morals que l’existència duu en si mateixa?

Allò que veritablement fa desgraciada una persona —i àdhuc una societat entera— és aquesta recerca ansiosa de benestar, l’intent incondicionat d’eliminar tot allò que contraria. La vida presenta mil facetes, situacions diversíssimes, les unes aspres, fàcils tal vegada en aparença les altres. Cadascuna d’elles comporta la seva pròpia gràcia, és una crida original de Déu: una ocasió inèdita de treballar, de donar el testimoniatge diví de la caritat. A aquell qui senti l’ofec d’una situació difícil, jo l’aconsellaria que també procurés oblidar-se una mica dels propis problemes, per preocupar-se dels problemes d'altri: si ho fa així, tindrà més pau i, sobretot, se santificarà.