Llistat de punts

Quelcom de semblant s’ha esdevingut en nosaltres. Sense gaires dificultats podríem trobar dins la nostra família, entre els nostres amics i companys, per no referir-me a l’immens panorama del món, tantes altres persones més dignes que nosaltres de rebre la crida de Crist. Més senzills, més savis, més influents, més importants, més agraïts, més generosos.

M’avergonyeixo de pensar-hi. Però també m’adono que la nostra lògica humana no serveix per explicar les realitats de la gràcia. Déu sol cercar instruments febles, per tal que es vegi amb una clara evidència que l’obra és seva. Sant Pau recorda tremolant la seva vocació: després de tots, se m’aparegué a mi, que sóc com un avortó i el més petit dels apòstols, que no sóc digne d’ésser anomenat apòstol, perquè vaig perseguir l’Església de Déu.¹⁵ Així ho escriu Saule de Tars, amb una personalitat i una empenta que la història no ha fet més que engrandir.

Sense que hi hagi intervingut cap mèrit per la nostra banda, us deia: perquè a la base de la vocació hi ha el coneixement de la nostra misèria, la consciència que les llums que il·luminen l’ànima ―la fe―, l’amor amb què estimem ―la caritat― i el desig pel qual ens sostenim ―l’esperança―, són dons gratuïts de Déu. Per això, no créixer en humilitat significa perdre de vista l’objectiu de l’elecció divina: ut essemus sancti, la santedat personal.

Ara, des d’aquesta humilitat, podem entendre tota la meravella de la crida divina. La mà de Crist ens ha tret d’un camp de blat: el sembrador estreny dins la mà nafrada el grapat de gra. La sang de Crist mulla la llavor, l’amara. En acabat, el Senyor llança en l’aire aquest blat per tal que morint esdevingui vida i, enfonsant-se en la terra, sigui capaç de multiplicar-se en espigues d’or.

El camí de fe

La meta no és fàcil: identificar-nos amb Crist. Però tampoc no és difícil, si vivim com el Senyor ens ha ensenyat: si acudim cada dia a la seva Paraula, si impregnem la nostra vida amb la realitat sagramental, ―l'Eucaristia― que Ell ens ha deixat per aliment, perquè el camí del cristià fa de bon fer, com ho recorda una antiga cançó de la meva terra. Déu ens ha cridat clarament i inequívocament. Com els Reis Mags, hem descobert una estrella, llum i guia, en el cel de l’ànima.

Hem vist a l'Orient la seva estrella i venim a adorar-lo.⁴ És la nostra experiència mateixa. També ens hem adonat que de mica en mica se’ns encenia una nova resplendor a l’ànima: el desig de ser plenament cristians; si em permeteu l’expressió, l’afany de prendre’ns Déu seriosament. Si cada un de vosaltres ara comencés a explicar en veu alta el procés íntim de la seva vocació sobrenatural, els altres judicaríem que tot allò era diví. Agraïm a Déu Pare, a Déu Fill, a Déu Esperit Sant i a Santa Maria, per qui ens arriben totes les benediccions del cel, aquest do que, juntament amb el de la fe, és el mes gran que el Senyor pot concedir a una criatura: l’afany ben determinat d’arribar a la plenitud de la caritat, amb el convenciment que també és necessària ―i no tan sols possible ―la santedat de les tasques professionals, socials...

Considereu amb quina finor ens invita el Senyor. S’expressa amb paraules humanes, com un enamorat: T’he cridat pel teu nom.... Ets meu.⁵ Déu, que és la perfecció, la grandesa, la saviesa, ens anuncia que som seus, que hem estat elegits com a terme del seu amor infinit. Cal una vida ferma de fe per a no desvirtuar aquesta meravella, que la Providència divina posa a les nostres mans. Una fe com la dels Reis Mags: la convicció que ni el desert, ni les tempestes, ni la tranquil·litat dels oasis no ens privaran d’arribar a la meta del Betlem etern: la vida definitiva amb Déu.

El tracte amb Jesucrist

No estima Crist qui no estima la Santa Missa, qui no s’esforça a viure-la amb serenitat i assossec, amb devoció, amb afecte. L’amor afina els enamorats, els fa delicats; els descobreix, perquè en tinguin cura, detalls a vegades mínims, però que sempre són l’expressió d’un cor apassionat. És així com hem d’assistir a la Santa Missa. Per això, sempre he recelat que els qui volen oir una Missa curta i precipitada, demostren, amb aquesta actitud, així mateix poc elegant, que encara no s’han adonat d’allò que significa el Sacrifici de l’altar.

L’amor a Crist, qui s’ofereix per nosaltres, ens impulsa a saber trobar, un cop s’ha acabat la Missa, uns minuts per a una acció de gràcies personal, íntima, que prolongui en el silenci del cor aquesta altra acció de gràcies que és l’Eucaristia. ¿Com ens hem de dirigir a Ell, com li hem de parlar, com ens hem de comportar?

La vida cristiana no es compon de normes rígides, perquè l’Esperit Sant no guia les ànimes en massa, sinó que a cada una, hi infon aquells propòsits, inspiracions i afectes que l’ajudaran a percebre i a complir la voluntat del Pare. Tot i així, penso que en moltes ocasions el nervi del nostre diàleg amb Crist, de l’acció de gràcies després de la Santa Missa, pot ser la consideració que el Senyor és, per nosaltres, Rei, Metge, Mestre, Amic.