Llistat de punts

La litúrgia ens posa davant dels ulls, un cop més, l’últim dels misteris de la vida de Jesucrist entre els homes: la seva Ascensió al cel. Des del Naixement a Betlem, s’han esdevingut moltes coses: l’hem trobat al bressol, adorat per pastors i reis; l’hem contemplat durant els llargs anys de treball silenciós, a Natzaret; l’hem acompanyat a través de les terres de Palestina, predicant als homes el Regne de Déu i fent el bé a tothom. I més endavant, els dies de la seva Passió, hem sofert en presenciar com l’acusaven; amb quina ira el maltractaven, amb quant d’odi el crucificaven.

Al dolor, va seguir l’alegria lluminosa de la Resurrecció. Quin fonament més clar i més ferm, per a la nostra fe! Ja no hauríem de dubtar. Però potser, com els Apòstols, encara som febles, i en aquest dia de l’Ascensió, preguntem a Crist: ¿és ara que restablireu el regne d’Israel?,¹ ¿és ara quan desapareixeran, definitivament, totes les nostres perplexitats, i totes les nostres misèries?

El Senyor ens respon pujant al cel. Com els Apòstols, també ens quedem entre admirats i tristos en veure que ens deixa. No és fàcil, veritablement, d’acostumar-se a l’absència física de Jesús. Em commou de recordar que en una ascensió d’amor, se n’ha anat i ha romàs alhora, se n’ha anat al cel i se’ns dóna com a aliment en l’Hòstia Santa. Sentim que, malgrat això, ens manca la seva paraula humana, la seva forma d’actuar, de mirar, de somriure, de fer el bé. Voldríem tornar a mirar-lo de prop, quan s’asseu al costat del pou cansat del dur camí,² quan plora per Llàtzer,³ quan prega llargament,⁴ quan s’apiada de la multitud.⁵

Sempre m’ha semblat lògic i m’ha omplert d’alegria que la Santíssima Humanitat de Jesucrist pugi a la glòria del Pare, però penso també que aquesta tristesa, peculiar del dia de l’Ascensió, és una mostra de l’amor que sentim per Jesús, Senyor Nostre. Essent perfecte Déu, es va fer home, perfecte home, carn de la nostra carn i sang de la nostra sang. I se separa de nosaltres per anar al cel. ¿Com voleu que no el trobem a faltar?

La festa de l’Ascensió del Senyor ens suggereix també una altra realitat; el Crist que ens anima a aquesta tasca en el món, ens espera al Cel. En altres mots: la vida a la terra, que estimem, no és la cosa definitiva; que no tenim aquí una ciutat permanent, sinó que busquem la futura⁴²ciutat immutable.

Tinguem cura, però, de no interpretar la Paraula de Déu dins els límits d’uns horitzons estrets. El Senyor no ens impulsa a ésser infeliços mentre caminem, esperant solament la consolació en el més enllà. Déu també vol que siguem feliços aquí, però delejant el compliment definitiu d’aquesta altra felicitat, que només Ell pot curullar enterament.

En aquesta terra, la contemplació de les realitats sobrenaturals, l’acció de la gràcia en les nostres ànimes, l’amor al proïsme com un fruit saborós de l’amor a Déu, ja suposen un avenç del Cel, una incoació destinada a créixer de dia en dia. Els cristians no suportem una doble vida: mantenim una unitat de vida, senzilla i forta en la qual es fonamenten i compenetren totes les nostres accions.

Crist ens espera. Vivim ja com a ciutadans del cel,⁴³ tot i essent plenament ciutadans de la terra, enmig de dificultats, d’injustícies, d’incomprensions; Però també enmig de l’alegria i de la serenitat que dóna saber-se cadascú fill estimat de Déu. Perseverem en el servei del nostre Déu, i veurem com augmenta en nombre i en santedat aquest exèrcit cristià de pau, aquest poble de corredempció. Siguem ànimes contemplatives, amb un diàleg constant, tractant el Senyor a totes hores; des del primer pensament del dia fins a l’últim de la nit, posant contínuament el nostre cor en Jesucrist Senyor Nostre, arribant a Ell per la Nostra Mare Santa Maria i, per Ell, al Pare i a l’Esperit Sant.

Si, malgrat tot, la pujada de Jesucrist al Cel ens deixa en l’ànima un regust amarg de tristor, recorrem a la seva Mare, com ho feren els apòstols: aleshores se’n tornaren a Jerusalem...i s’aplicaven unànimement a l’oració... amb Maria, la Mare de Jesús.⁴⁴