Llistat de punts

El temps oportú

Exhortamur ne in vacuum gratiam Dei recipiatis,¹¹ us exhortem a no rebre en va la gràcia de Déu. Perquè la gràcia divina podrà omplir les nostres ànimes en aquesta Quaresma, sempre que no tanquem les portes del cor. Hem de tenir aquestes bones disposicions, el desig de transformar-nos de debò, de no jugar amb la gràcia del Senyor.

No m’agrada parlar de temor, perquè allò que mou el cristià és la Caritat de Déu, que se’ns ha manifestat en Crist i que ens ensenya d’estimar tots els homes i la creació entera; però sí que hem de parlar de responsabilitat, de serietat. No us enganyeu: de Déu, ningú no se’n burla¹² ens adverteix el mateix Apòstol.

Cal decidir-se. No és lícit de viure mantenint encesos aquells dos ciris que, segons la dita popular, tothom mira de tenir: l’un a sant Miquel, l’altre al diable. Cal apagar el ciri del diable. Hem de consumir la nostra vida cremant-la tota sencera al servei del Senyor. Si el nostre afany de santedat és sincer, si tenim la docilitat de posar-nos en mans de Déu, tot anirà bé. Perquè Ell sempre està disposat a donar-nos la seva gràcia i, especialment en aquest temps, la gràcia per a una nova conversió, per a una millora de la nostra vida de cristians.

No podem considerar aquesta Quaresma com una època més, una repetició cíclica del temps litúrgic. Aquest moment és únic; és una ajuda divina que cal acollir. Jesús ens passa pel costat i espera de nosaltres ―avui, ara― una gran mudança.

Ecce nunc tempus acceptabile, ecce nunc dies salutis:¹³ és aquest el temps oportú, que pot ser el dia de la salvació. Un altre cop tornem a sentir els xiulets del bon Pastor, amb aquesta crida amorosa: ego vocavi te nomine tuo.¹⁴ Ens crida a cadascú pel seu nom, amb l’apel·latiu familiar amb què ens criden les persones que ens estimen. La tendresa de Jesús per nosaltres, no cap en les paraules.

Considereu amb mi aquesta meravella de l’amor de Déu: el Senyor que surt a l’encontre, que espera, que es posa a la vora del camí, perquè no tinguem altre remei que veure’l. I ens crida personalment, i ens parla de les nostres coses, que també són les seves, movent la nostra consciència a la compunció, obrint-la a la generositat, imprimint en les nostres ànimes la il·lusió d’ésser fidels, de poder-nos anomenar deixebles seus. N’hi ha prou de percebre aquestes íntimes paraules de la gràcia, que són com un retret tants cops afectuós, perquè ens adonem que no ens ha oblidat durant tot el temps en el qual, per culpa nostra, no l’hem vist. Crist ens estima amb l’afecció inexhaurible que cap en el seu Cor de Déu.

Mireu com hi insisteix: En el temps favorable t’he escoltat, i el dia de salvació t’he ajudat.¹⁵ Ja que Ell et promet la glòria, el seu amor, i t’ho dóna oportunament, i et crida, què li donaràs, tu, al Senyor? ¿com respondràs, com respondré jo també, a aquest amor de Jesús que passa?

Ecce nunc dies salutis, aquí el tenim davant nostre, aquest dia de salvació. La crida del bon Pastor arriba fins a nosaltres: ego vocavi te nomine tuo, t’he cridat, a tu, pel ten nom. Cal respondre ―l’amor amb l’amor es paga― dient: ecce ego quia vocasti me,¹⁶ m’heu cridat i aquí em teniu. Estic decidit perquè no passi aquest temps de Quaresma com passa l’aigua per damunt les pedres, sense que en quedi rastre. Em deixaré amarar, transformar; em convertiré, m’adreçaré de nou al Senyor, estimant-lo com Ell desitja d’ésser estimat.

Estimaràs el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, i amb tota l’ànima i amb tota la ment.¹⁷¿Què en resta, del teu cor, comenta Sant Agustí, perquè puguis estimar-te a tu mateix? ¿què en resta, de la teva ànima, i què de la teva ment? «Ex toto», diu. «Totum exigit te, qui fecit te»;¹⁸ el qui et va fer ho exigeix tot de tu.

Els cristians portem els grans tresors de la gràcia en vasos de terrissa;¹⁶ Déu ha confiat els seus dons a la fràgil i dèbil llibertat humana, i per bé que la força del Senyor certament ens assisteix, la nostra concupiscència, la nostra comoditat i el nostre orgull de vegades la rebutgen i ens porten a caure en pecat. En moltes ocasions, fa més d’un quart de segle, en resar el Credo i afirmar la meva fe en la divinitat de l’Església una, santa, catòlica i apostòlica, hi afegeixo malgrat tots els pesars. Quan he comentat aquest costum meu i algú em pregunta a què em vull referir, li responc: als teus pecats i als meus.

Tot això és cert, però no autoritza en cap cas a judicar l’Església de manera humana, sense fe teologal, fixant-se únicament en la major o menor qualitat de determinats eclesiàstics o de certs cristians. Fer-ho així, és romandre a la superfície. Allò que més importa en l’Església no és veure com responem els homes, sinó veure què fa Déu. L’Església es això: Crist present entre nosaltres; Déu que ve devers la humanitat per salvar-la cridant-nos amb la seva revelació, santificant-nos amb la seva gràcia, sostenint-nos amb la seva ajuda constant, en els petits i grans combats de la vida diària.

Podem arribar a desconfiar dels homes, i cada u està obligat a desconfiar personalment de si mateix i a coronar les seves jornades amb un mea culpa, amb un acte de contrició profund i sincer. Però no tenim dret a dubtar de Déu. I dubtar de l’Església, del seu origen diví, de l’eficàcia salvadora de la seva predicació i dels seus sagraments, és dubtar de Déu mateix, és no creure plenament en la realitat de la vinguda de l’Esperit Sant.

Abans que Crist fos crucificat ―escriu sant Joan Crisòstom― no hi havia cap reconciliació. I mentre no n’hi hagué no fou enviat l’Esperit Sant... L’absència de l’Esperit Sant era un signe de la ira divina. Ara que el veus enviat en plenitud, no dubtis de la reconciliació, però si algú preguntava: ¿on és ara l’Esperit Sant? Es podia parlar de la seva presència quan hi havia miracles, quan els morts eren ressuscitats i els leprosos guarits. Ara, ¿com podem saber que és present de debò? No us hi capfiqueu. Us demostraré que ara l’Esperit Sant també es troba entre nosaltres... Si no existís l’Esperit Sant, no podríem dir: Senyor, Jesús, ja que ningú no pot invocar Jesús com a Senyor, si no és en l’Esperit Sant (I Cor XII,3). Si no existís l’Esperit Sant, no podríem pregar amb confiança. Quan resem, en efecte, diem: Pare nostre que esteu en el Cel (Mt VI,9). Si no existís l’Esperit Sant, no podríem dir Pare a Déu. Com ho sabem, això? Perquè l’apòstol ens ensenya: I, per ser fills, Déu envià als nostres cors l’Esperit del seu Fill, que clama: Abba, Pare (Gal IV,6).

Per això, quan invoquis Déu Pare, recorda’t que ha estat l’Esperit el qui, en moure la teva ànima, t’ha donat aquesta oració. Si no existís l’Esperit Sant, no hi hauria en l’Església cap paraula de saviesa o de ciència, puix que és escrit: la paraula de saviesa és donada per l’Esperit (1 Cor XII,8)... Si l’Esperit Sant no fos present, l’Església no existiria. Però, si l’Església existeix, és segur que l’Esperit Sant no hi falta.¹⁷

Per damunt de les deficiències i limitacions humanes, hi insisteixo, l’Església és això: el signe i en una certa manera ―no pas en el sentit estricte en què l’essència dels set sagraments de la Nova Aliança ha estat definida dogmàticament― el sagrament universal de la presència de Déu en el món. Ser cristià és haver estat regenerat per Déu i enviat als homes, per anunciar-los la salvació. Si tinguéssim una fe ferma i viscuda, i féssim conèixer Crist amb audàcia, veuríem que davant els nostres ulls s’esdevenen miracles com els de l’època apostòlica.

Perquè ara també es retorna la vista a cecs, que havien perdut la capacitat d’esguardar el cel i de contemplar les meravelles de Déu; la llibertat és donada a coixos i tolits, que es trobaven lligats pels seus apassionaments i els cors dels quals ja no sabien estimar; hom fa que hi sentin els sords, que no volien saber de Déu; s’aconsegueix que parlin els muts, que tenien la llengua emmordassada perquè no volien confessar llurs derrotes, ressusciten morts, en qui el pecat havia destruït la vida. Comprovem un cop més que la paraula de Déu, és viva i eficaç i més penetrant que cap espasa de dos talls¹⁸ i, talment com els primers fidels cristians, ens alegrem en admirar la força de l’Esperit Sant i la seva acció en la intel·ligència i en la voluntat de les seves criatures.

Enmig de les limitacions inseparables de la nostra situació present, ja que el pecat encara habita en certa manera en nosaltres, el cristià percep amb una claredat nova tota la riquesa de la seva filiació divina, quan es reconeix plenament lliure perquè treballa en les coses del seu Pare, quan la seva alegria es fa constant perquè no hi ha res que sigui capaç de destruir la seva esperança.

És en aquesta hora, a més a més i al mateix temps, quan és capaç d’admirar tots els encisos i meravelles de la terra, d’apreciar-ne tota la riquesa i tota la bondat, d’estimar amb tota l’enteresa i tota la puresa per a les quals és fet el cor humà. És quan el dolor davant el pecat no degenera mai en un gest amarg, desesperat o altiu, perquè la compunció i el coneixement de la feblesa humana l’encaminen a identificar-se novament amb les ànsies redemptores de Crist, i a sentir més profundament la solidaritat amb tots els homes.

Quan, finalment, el cristià experimenta en ell mateix, amb seguretat, la força de l’Esperit Sant, talment que les caigudes pròpies no l’abaten: perquè són una invitació a recomençar, i a continuar essent un testimoni fidel de Crist a totes les cruïlles de la terra, malgrat les misèries personals, que en aquests casos solen ser faltes lleus que a penes enterboleixen l’ànima; i encara que fossin greus, acudint al Sagrament de la Penitència amb compunció, es torna a la pau de Déu i a ésser altre cop un bon testimoni de les seves misericòrdies.

Així és, en un breu resum, que amb prou feines aconsegueix traduir en uns pobres mots humans, la riquesa de la fe, la vida del cristià, si es deixa guiar per l’Esperit Sant. Per això, no puc acabar d’una altra manera sinó fent meva la petició que figura en un dels cants litúrgics de la festa de la Pentecosta, que és com un eco de l’oració incessant de tota l’Església: Veniu, Esperit Creador, visiteu les intel·ligències dels vostres, ompliu de gràcia celestial els cors que heu creat. En la vostra escola feu que sapiguem del Pare, feu-nos conèixer també el Fill, feu, en fi, que creguem eternament en Vós, Esperit que procediu de l’un i de l’altre.³⁸