Llistat de punts

Regnar tot servint

Si deixem que Crist regni en la nostra ànima, no ens convertirem en dominadors, serem servidors de tots els homes. Servei. Com m’agrada aquest mot! Servir el meu Rei i, per Ell, tothom que ha estat redimit amb la seva sang. Si els cristians sabéssim servir! Confiem al Senyor la nostra decisió d’aprendre de portar a terme aquesta tasca de servei, perquè només servint podrem conèixer i estimar Crist, i fer-lo conèixer i aconseguir que n’hi hagi d’altres que l’estimin.

I com el mostrarem a les ànimes? Doncs amb l’exemple: que siguem un testimoniatge d’Ell amb la nostra servitud voluntària a Jesucrist, en totes les nostres activitats, perquè és el Senyor de totes les realitats de la nostra vida, perquè és l’única i l’última raó de la nostra existència. Després, quan hàgim prestat aquest testimoniatge de l’exemple, serem capaços d’instruir amb la paraula, amb la doctrina. Així obrà Crist: coepit facere et docere,³⁶ primer va ensenyar amb obres i després amb la seva predicació divina.

Servir els altres, per Crist, exigeix d’ésser molt humans. Si la nostra vida es deshumanitza, Déu no hi edificarà res, ja que ordinàriament no construeix damunt el desordre, damunt l’egoisme, damunt la prepotència. Hem de comprendre tothom, hem de conviure amb tothom, hem de disculpar tothom, hem de perdonar tothom. No direm que allò que és injust és just, que l’ofensa a Déu no és ofensa a Déu, que la maldat és bondat. Però, davant el mal, no contestarem amb un altre mal, sinó amb la doctrina clara i amb l’acció bona: ofegant el mal en l’abundor del bé.³⁷ És així com Crist regnarà en la nostra ànima, i en les ànimes dels qui ens volten.

N’hi ha que intenten de construir la pau en el món sense posar amor de Déu en llurs propis cors, sense servir per amor de Déu les criatures. ¿Com serà possible d’acomplir, així, una missió de pau? La pau de Crist és la del regne de Crist; i el regne de Nostre Senyor s’ha de fonamentar en el desig de santedat, en la disposició humil per rebre la gràcia, en una esforçada acció de justícia, en un devessall diví d’amor.

La llibertat personal

El cristià, quan treballa, cosa que al capdavall és la seva obligació, no ha de defugir les exigències pròpies d’allò que és natural, o deixar-les de banda. Si amb l’expressió beneir les activitats humanes s’entengués l’anul·lació o l’escamoteig de la seva dinàmica pròpia, em negaria a usar aquests mots. Personalment no m’ha convençut mai que les activitats corrents dels homes ostentin, com un rètol postís, un qualificatiu confessional. Perquè em sembla, tot i que respecto l’opinió contrària, que hi ha el perill d’usar endebades el nom sant de la nostra fe, i a més a més perquè a vegades s’ha fet servir l’etiqueta catòlica fins i tot per justificar actituds i operacions que no sempre són honradament humanes.

Si el món i tot el que conté ―llevat del pecat― és bo perquè és obra de Déu Nostre Senyor, el cristià, lluitant contínuament per evitar les ofenses a Déu ―una lluita positiva d’amor―, s’ha de dedicar a totes les coses terrenals, braç a braç amb els altres ciutadans; ha de defensar tots els béns derivats de la dignitat de la persona.

I n’hi ha un, de bé, que caldrà que cerqui especialment: el de la llibertat personal. Només si defensa la llibertat individual dels altres amb la corresponent responsabilitat personal, podrà defensar la seva de la mateixa manera, amb honradesa humana i cristiana. Repeteixo i tornaré a repetir sense parar que el Senyor ens ha donat gratuïtament una ofrena sobrenatural, la gràcia divina; i també ens ha fet un altre do humà meravellós, la llibertat personal que exigeix de nosaltres ―per tal que no es corrompi convertint-se en llibertinatge― l’integritat, un afany eficaç per a desenvolupar la nostra conducta dins la llei divina, perquè on hi ha l’Esperit de Déu, hi ha llibertat.⁴³

El Regne de Crist és de llibertat: aquí no hi ha més servents que aquells que lliurement s’encadenen, per Amor de Déu. Beneït esclavatge d’amor, que ens fa lliures! Sense llibertat, no podem correspondre a la gràcia; sense llibertat, no podem donar-nos lliurement al Senyor, amb la raó més sobrenatural: perquè ens dóna la gana.

Alguns d’entre els qui m’escolteu, em coneixeu de fa molts anys. Podeu testificar que durant tota la vida he anat predicant la llibertat personal, amb personal responsabilitat. L’he buscada i la busco, per tota la terra, talment com Diògenes buscava un home. I com més va, més l’estimo, l’estimo sobre totes les coses terrenals: és un tresor que mai no avaluarem prou.

Quan parlo de llibertat personal, no em refereixo amb aquesta excusa a d’altres problemes potser molt legítims, que no fan per al meu ofici de sacerdot. Ja ho sé, que no em correspon de tractar temes seculars i transitoris, que pertanyen a l’esfera temporal i civil, matèries que el Senyor ha deixat a la lliure i serena controvèrsia dels homes. També sé que els llavis del sacerdot, evitant del tot els bàndols humans, només s’han d’obrir per conduir les ànimes vers Déu, la seva doctrina espiritual salvadora, els sagraments que Jesucrist instituí, la vida interior que ens acosta al Senyor sabent que som fills seus i, doncs, germans de tots els homes sense excepció.

Celebrem avui la festa de Crist Rei. I no surto del meu ofici de sacerdot quan dic que si algú entengués el regne de Crist com un programa polític, no hauria aprofundit gens en la finalitat sobrenatural de la fe i es trobaria a un pas de carregar les consciències amb pesos que no són els de Jesús, perquè el seu jou és suau i la seva càrrega és lleugera.⁴⁴ Estimem de veritat tots els homes; estimem Crist, per damunt de tot; i aleshores no tindrem més remei que estimar la legítima llibertat de tots els altres, en una convivència pacífica i raonable.