Llistat de punts

No se’ns pot ocultar que encara hi ha molt a fer. En una certa ocasió, contemplant potser el moviment suau de les espigues ja granades, Jesús digué als seus deixebles: les messes són abundants, però els treballadors són pocs; pregueu, doncs, a l’amo dels sembrats que enviï treballadors a les seves messes.²⁴ Com aleshores, ara manquen peons que vulguin portar el pes de la jornada i de la calor.²⁵ I si els qui hi treballem no som fidels, passarà allò que escriu el profeta Joel: destruïda la collita, la terra està de dol, perquè malmès el blat és sec, el vi s’ha perdut, s’ha estroncat l’oli. Llauradors estigueu confosos, planyeu-vos vinaters pel blat i l’ordi: s’ha perdut la collita!²⁶

No hi ha collita quan un no està disposat a acceptar generosament un treball constant, que pot resultar llarg i cansat: llaurar la terra, sembrar la llavor, portar les terres, segar i batre... En la història, en el temps, s’edifica el Regne de Déu. El Senyor ens ha confiat a tots aquesta feina i ningú no pot sentir-se’n eximit. Avui, en adorar i mirar Crist en l’Eucaristia, pensem que encara no ha arribat l’hora del repòs, que la jornada continua.

S’ha escrit en el llibre dels Proverbis: qui treballa la seva terra anirà sadoll de pa.²⁷ Mirem d’aplicar-nos espiritualment aquest passatge: qui no llaura la terra de Déu, qui no és fidel a la missió divina de donar-se als altres, ajudant-los a conèixer Crist, difícilment aconseguirà d’entendre què és el Pa eucarístic. Ningú no estima allò que no li ha costat cap esforç. Per a avaluar amar la Sagrada Eucaristia, cal recórrer el camí de Jesús, ésser blat, morir per a nosaltres mateixos, ressorgir plens de vida i donar fruit abundós: el cent per u!²⁸

Aquest camí es resumeix en un mot únic: estimar. Estimar és tenir el cor gran, sentir les preocupacions dels qui ens volten, saber perdonar i comprendre: sacrificar-se, amb Jesucrist, per totes les ànimes. Si estimem amb el cor de Crist aprendrem a servir, i defensarem la veritat clarament i amb amor. Per a estimar així, cal que cada un extirpi de la seva pròpia vida tot allò que destorba la Vida de Crist en nosaltres: l’afecció a la nostra comoditat, la temptació de l’egoisme, la tendència al lluïment propi. Només reproduint en nosaltres aquesta Vida de Crist, podrem transmetre-la als altres; només experimentant la mort del gra de blat, podrem treballar en les entranyes de la terra, transformar-la des de dins, fer-la fecunda.

Conèixer el Cor de Crist Jesús

No puc deixar de confiar-vos una cosa que per mi és un motiu de pena i d’estímul per a l’acció: pensar en els homes que encara no coneixen Crist, que no sospiten encara la profunditat de la joia que ens espera en el Cel, i que van per la terra com cecs perseguint una alegria el veritable nom de la qual ignoren, o bé perdent-se per camins que els allunyen de la felicitat autèntica. Que bé que s’entén allò que devia sentir l’Apòstol Pau aquella nit a la ciutat de Troas quan, entre somnis, tingué una visió: un home macedoni se li posà davant i el pregava: vine a la Macedònia i ajuda’ns. Després d’aquesta visió tot seguit miraren ―Pau i Timoteu― de partir cap a la Macedònia, segurs que Déu els cridava a predicar l’Evangeli a aquella gent.⁹

¿No sentiu també vosaltres que Déu ens crida, que ―a través de tot allò que s’esdevé al voltant nostre― ens empeny a proclamar la bona nova de la vinguda de Jesús? Però a vegades, els cristians encongim la nostra vocació, caiem en la superficialitat, perdem el temps en disputes i renyines. O bé, cosa encara pitjor, no manca qui s’escandalitza falsament en veure com d’altres viuen certs aspectes de la fe o determinades devocions, i en comptes d’obrir, ells, el camí esforçant-se per veure-les de la manera que consideren recta, es dediquen a destruir i a criticar. Certament poden sorgir, i de fet sorgeixen, deficiències en la vida dels cristians, però allò que compta no som nosaltres ni les nostres misèries: l’únic que val és Ell, Jesús. És de Crist, de qui hem de parlar, i no de nosaltres mateixos.

Les reflexions que acabo de fer, són provocades per alguns comentaris sobre una suposada crisi en la devoció al Sagrat Cor de Jesús. No hi ha tal crisi: la veritable devoció ha estat i és actualment una actitud viva, plena de sentit humà i de sentit sobrenatural. Els seus fruits han estat i continuen essent fruits saborosos de conversió, de donació d’un mateix, de compliment de la voluntat de Déu, de penetració amorosa en els misteris de la Redempció.

Cosa ben diversa, en canvi, són les manifestacions d’aquest sentimentalisme ineficaç, dejú de doctrina, amb un enfit de pietisme. A mi tampoc no m’agraden les imatges emmelades, aquestes figures del Sagrat Cor que no poden inspirar cap mena de devoció a persones amb sentit comú i amb sentit sobrenatural de cristià. Però no és una mostra de bona lògica convertir uns abusos pràctics, que acaben desapareixent tots sols, en un problema doctrinal, teològic.

Si hi ha crisi, és una crisi en el cor dels homes, que no encerten ―per miopia, per egoisme, per estretor de mires― a entreveure l’insondable amor de Crist Senyor Nostre. La litúrgia de la santa Església, des que s’instituí la festa d’avui, ha sabut oferir l’aliment de la veritable pietat, recollint com a lectura per a la Missa un text de Sant Pau, en el qual se’ns proposa tot un programa de vida contemplativa ―coneixement i amor, oració i vida―, que comença amb aquesta devoció al Cor de Jesús. Déu mateix, per boca de l’Apòstol, ens invita a anar per aquest camí: que el Crist habiti per la fe en els vostres cors, i que, arrelats i fonamentats en la caritat, pugueu comprendre amb tots els sants quina es l’amplària i la llargària, l’altitud i la profunditat del misteri, i conèixer també aquell amor de Crist que sobrepuja tot coneixement perquè us empleneu de tota la plenitud de Déu.¹⁰

La plenitud de Déu se’ns revela i se’ns dóna en Crist, en l’amor de Crist, en el Cor de Crist. Perquè és el Cor d’Aquell en qui habita tota la plenitud de la divinitat corporalment.¹¹ Per això, quan es perd de vista aquest gran designi de Déu ―el corrent d’amor instaurat en el món per l’Encarnació, per la Redempció i per la Pentecosta―, no s’entendran les delicadeses del Cor del Senyor.

La veritable devoció al Cor de Crist

Cal que tinguem present tota la riquesa que s’enclou en aquestes paraules: Sagrat Cor de Jesús. Quan parlem de cor humà, no ens referim solament als sentiments, sinó que fem al·lusió a tota la persona que estima, que vol i tracta els altres. I, en la manera d’expressar-se dels homes, que han recollit les Sagrades Escriptures per tal que puguem entendre així les coses divines, el cor és considerat com el resum i la font, l’expressió i l’últim fons dels pensaments, de les paraules, de les accions. Amb un llenguatge nostre podem dir que un home val allò que val el seu cor.

Al cor pertanyen l’alegria: que s’alegri el meu cor en el vostre socors;¹² el penediment: el meu cor és com cera, que se’m fon dins el meu pit;¹³ la lloança a Déu: un bell cant em surt del cor;¹⁴ la decisió d’escoltar el Senyor: el meu cor se sent prompte;¹⁵ la vetlla amorosa: jo dormo, però el meu cor vigila.¹⁶ I també el dubte i el temor: que no es torbi el vostre cor, creieu en mi.¹⁷

El cor no solament sent; també coneix i entén. La llei de Déu és rebuda en el cor,¹⁸ i hi roman escrita.¹⁹ L’Escriptura també afegeix: del que sobreïx del cor parla la boca.²⁰ El Senyor tirà en cara a uns escribes: per què penseu maliciosament en els vostres cors?²¹ I, per resumir tots els pecats que l’home pot cometre, digué: del cor provenen els pensaments dolents, homicidis, adulteris, fornicacions, furts, falsos testimonis, blasfèmies.²²

Quan en la Sagrada Escriptura es parla del cor, no es tracta d’un sentiment passatger, que commou o fa brollar llàgrimes. Hom parla del cor per a referir-se a la persona que, com ho manifestà Jesucrist mateix, s’adreça tota ella ―ànima i cos― a allò que considera el seu bé: perquè on hi ha el teu tresor, allí hi haurà també el teu cor.²³

Per això, en tractar ara del Cor de Jesús, posem de manifest la certitud de l’amor de Déu i la veritat de la seva donació a nosaltres. En recomanar la devoció a aquest Sagrat Cor, estem recomanant que ens hem d’adreçar íntegrament a Jesús tot, amb tot el que som: la nostra ànima, els nostres sentiments, els nostres pensaments, les nostres paraules i les nostres accions, els nostres treballs i les nostres alegries.

És en això que es concreta la veritable devoció al Cor de Jesús: a conèixer Déu i conèixer-nos nosaltres mateixos, i a mirar Jesús i acudir a Ell, que ens anima, ens ensenya, ens guia. No cap en aquesta devoció més superficialitat que la de l’home que, no essent íntegrament humà, no encerta a percebre la realitat de Déu encarnat.

Si no aprenem de Jesús, no estimarem mai. Si penséssim, com alguns, que conservar un cor net, digne de Déu, significa no barrejar-lo, no contaminar-lo amb afectes humans, aleshores el resultat lògic seria fer-nos insensibles al dolor dels altres. Seríem capaços només d’una caritat oficial, eixuta i sense ànima, no de la veritable caritat de Jesucrist, que és afecció, escalf humà. Amb això no dono peu a falses teories, que són tristes excuses per desviar els cors ―apartant-los de Déu―, menar-los a males ocasions i a la perdició.

En la festa d’avui hem de demanar al Senyor que ens concedeixi un cor bo, capaç de compadir-se de les penes de les criatures, capaç de comprendre que, per posar remei als turments que acompanyen i no poques vegades angoixen les ànimes en aquest món, el veritable bàlsam és l’amor, la caritat: tot altre consol amb prou feines serveix per distreure un moment, i deixar més tard amargura i desesperació.

Si volem ajudar els altres hem d’estimar-los, hi insisteixo, amb un amor que sigui comprensió i donació d’un mateix, afecte i voluntària humilitat. Així entendrem per què el Senyor va decidir de resumir tota la Llei en aquest doble manament, que de fet n’és un de sol: l’amor de Déu i l’amor al proïsme, amb tot el nostre cor.³⁴

Pot ser que ara pensem que de vegades els cristians ―no els altres: tu i jo― ens oblidem de les aplicacions més elementals d’aquest deure. Tal vegada pensareu en tantes injustícies a les quals hom no posa remei, en els abusos que no són corregits, en situacions de discriminació que es transmeten d’una generació a l’altra, sense que s’endegui cap solució radical.

No puc, ni tinc per què, proposar-vos la manera concreta de resoldre aquests problemes. Però, com a sacerdot de Crist, és un deure meu de recordar-vos allò que diu l’Escriptura Santa. Mediteu sobre l’escena del judici, que el mateix Jesús ha descrit: aparteu-vos de mi, maleïts, i aneu al foc etern, preparat per al diable i els seus àngels. Perquè vaig tenir fam, i no em donàreu menjar; vaig tenir set, i no em donàreu beure; era foraster, i no em vau acollir; despullat, i no em vau vestir; malalt i a la presó, i no em visitàreu.³⁵

Un home o una societat que no reaccioni davant les tribulacions o les injustícies, i que no s’esforci per alleujar-les, no són un home o una societat a la mesura de l’amor del Cor de Crist. Els cristians ―conservant sempre la més àmplia llibertat a l’hora d’estudiar i de dur a la pràctica les diverses solucions i, doncs, amb un lògic pluralisme―, han de coincidir en l’afany idèntic de servir la humanitat. Altrament, llur cristianisme no serà la Paraula i la Vida de Jesús: només serà una disfressa, una enganyifa de cara a Déu i de cara als homes.

El regne de l’ànima

Que en sou, de gran, Senyor i Déu nostre! Vós sou qui posa en la nostra vida el sentit sobrenatural i l’eficàcia divina; Vós sou la causa que, per amor al vostre Fill, amb totes les forces del nostre ésser, amb l’ànima i amb el cos puguem repetir: oportet illum regnare!, mentre ressona la cobla de la nostra feblesa, perquè sabeu que som criatures ―i quines criatures!― fetes de fang,³³ no solament als peus, sinó també al cor i al cap. A la manera de Déu, vibrarem exclusivament per Vós.

Crist ha de regnar, abans que res, en la nostra ànima. Però, què respondríem si ens demanava: i tu, com deixes que regni en tu? I jo li respondria que, perquè Ell regni en mi, em cal la seva gràcia abundosa: només així, fins i tot l’últim batec, l’últim alè, la mirada menys intensa, el mot més corrent, la sensació més elemental es traduiran en un hosanna al meu Crist Rei.

Si pretenem que Crist regni, hem de ser coherents: començarem per donar-li el nostre cor. Si no ho féssim, parlar del regne de Crist fóra una xerrameca sense substància cristiana, una manifestació exterior d’una fe que no existiria, una utilització fraudulenta del nom de Déu per a les martingales humanes.

Si la condició perquè Jesús regni en la meva ànima, en la teva ànima, fos comptar prèviament en nosaltres amb un lloc perfecte, tindríem raó de desesperar-nos. Però no temis, filla de Sió: mira el teu rei que ve, muntat en un pollí de somera.³⁴ Ho veieu? Jesús s’acontenta amb un pobre animal, per tron. Quant a vosaltres, no ho sé, però a mi no m’humilia el fet de reconèixer-me, als ulls del Senyor, com un ruc: davant vostre sóc com un ruquet; però jo seré sempre al vostre costat ja que m’heu agafat amb la destra,³⁵ em meneu del ronsal.

Penseu en les característiques d’un ase, ara que ja n’hi ha tan pocs. No en el ruc vell i tossut, rancuniós, que es venja amb una guitza traïdora, sinó en el pollí jove: les orelles estirades com antenes, auster en el menjar, dur a la feina, amb el trot decidit i alegre. D’animals més bonics, més hàbils i més cruels, n’hi ha centenars. Però Crist es fixà en ell, per presentar-se com a rei davant el poble que l’aclamava. I és que Jesús no vol saber res amb l’astúcia calculadora, amb la crueltat de cors freds, amb la formosor vistosa però buida. Nostre Senyor estima l’alegria d’un cor jovenívol, el pas senzill, la veu sense falset, els ulls nets, l’oïda atenta a la seva paraula afectuosa. És així com regna en l’ànima.