Llistat de punts

Avui, festa del Corpus Christi, meditem plegats la profunditat de l’amor del Senyor, que l’ha portat a romandre ocult sota les espècies sacramentals, i sembla com si sentíssim físicament aquelles ensenyances seves a la multitud: va sortir un sembrador a sembrar. I, en escampar els grans, alguns van caure arran del camí, i van venir els ocells del cel i se’ls van menjar. Uns altres van caure en pedregar, on no tenien gaire terra, i de seguida van sorgir per no tenir gruix de terra, però, un cop sortit el sol, com que no tenien arrels, es van cremar i assecar. D’altres van caure entre espines, i les espines van créixer i les van ofegar. D’altres van caure a la terra bona, i van donar fruit, l’una cent, l’altra seixanta, l’altra trenta.¹

L’escena és actual. El sembrador diví llança ara també la seva llavor. L’obra de la salvació continua complint-se, i el Senyor vol servir-se de nosaltres: desitja que els cristiana obrim al seu amor totes les senderes de la terra; ens convida a propagar el missatge diví, amb la doctrina i amb l’exemple, fins als últims racons del món. Ja que som ciutadans de la societat eclesial i de la civil, en exercir amb fidelitat els nostres deures, ens demana que cada u sigui un altre Crist, santificant el treball professional i les obligacions del propi estat.

Si mirem al nostre voltant, aquest món que estimem per tal com és de faiçó divina, veurem que es verifica la paràbola: la paraula de Jesucrist és fecunda, suscita en moltes ànimes afanys de donació i de fidelitat. La vida i el capteniment dels qui serveixen Déu han canviat la història, i fins i tot molts dels qui no coneixen el Senyor es mouen ―potser sense saber-ho― per ideals nascuts del cristianisme.

Veiem també que una part de la llavor cau en terra eixorca, o bé entre espines i cards: que hi ha cors que es tanquen a la llum de la fe. Els ideals de pau, de reconciliació, de fraternitat, són acceptats i proclamats, però ―no poques vegades― són desmentits pels fets. Hi ha alguns homes que s’entesten inútilment a encadenar la veu de Déu, i n’impedeixen la difusió per la força bruta o amb una arma menys sorollosa, però tal vegada més cruel, perquè insensibilitza l’esperit: la indiferència.

Una vida nova

És el moment senzill i solemne de la institució del Nou Testament. Jesús deroga l’antiga economia de la Llei i ens revela que Ell mateix serà el contingut de la nostra oració i de la nostra vida.

Vegeu el goig que inunda la litúrgia d’avui: sigui la lloança plena, sonora, alegre.⁵ És la joia cristiana, que canta l’arribada d’un altre temps: s’ha acabat l’antiga Pasqua, es comença la nova. Allò que és vell és substituït per allò que és nou, la veritat fa que l’ombra desaparegui, la nit és eliminada per la llum.⁶

Miracle d’amor. Aquest és veritablement el pa dels fills:⁷ Jesús, el Primogènit del Pare Etern, se’ns ofereix com a aliment. I el mateix Jesucrist, que aquí ens enforteix, ens espera al cel com a comensals, cohereus i socis,⁸ perquè els qui es nodreixen de Crist moriran amb la mort terrenal i temporal, però viuran eternament, perquè Crist és la vida imperible.⁹

La felicitat eterna per al cristià que es conforta amb el mannà definitiu de l’Eucaristia, ja comença ara. Les coses velles ja han passat: deixem a part tot el que és caduc; que tot sigui nou per a nosaltres: els cors, les paraules i les obres.¹⁰

Aquesta és la Bona Nova. És novetat, notícia, perquè ens parla duna profunditat d’Amor, que abans no sospitàvem. És bona, perquè no hi ha res millor que unir-nos íntimament amb Déu. Bé de tots els béns. Aquesta és la Bona Nova, perquè d’alguna manera i d’una forma indescriptible, ens anticipa l’eternitat.

En aquesta festa, en ciutats d’un cap a l’altre de la terra, els cristians acompanyen en processó el Senyor, que amagat en l’Hòstia recorre els carrera i les places ― com feia en la seva vida terrenal―, sortint al pas dels qui el volen veure, fent-se el trobadís amb aquells qui no el cerquen. Jesús apareix així, una altra vegada, enmig dels seus: ¿com reaccionem davant aquesta crida del Mestre?

Perquè les manifestacions externes d’amor han de néixer del cor, i prolongar-se amb testimoni de conducta cristiana. Si bé hem estat renovats en rebre el Cos del Senyor, hem de manifestar-ho amb obres. Que els nostres pensaments siguin sincers: de pau, de donació, de servei. Que les nostres paraules siguin de veritat, clares, oportunes; que sàpiguen consolar i ajudar, que sàpiguen, per damunt de tot, portar a d’altres la llum de Déu. Que les nostres accions siguin coherents, eficaces, encertades: que tinguin aquest bonus odor Christi,¹⁵ la bona olor de Crist, perquè recordin la seva manera de captenir-se i de viure.

La processó de Corpus fa present Crist pels pobles i les ciutats del món. Però aquesta presència, ho torno a dir, no ha de ser cosa d’un dia, soroll que un hom escolta i en acabat s’oblida. Aquest pas de Jesús ens porta a la memòria que l’hem de descobrir també en la nostra feina de cada dia. Juntament amb la processó solemne d’aquest dijous, hi ha d’haver la processó callada i senzilla, de la vida corrent de cada cristià, home entre els homes, però amb la joia d’haver rebut la fe i la missió divina de portar-se de tal manera que renovi el missatge del Senyor a la terra. No ens manquen errors, misèries, pecats, però Déu és amb els homes i cal que ens disposem perquè se serveixi de nosaltres i que el seu trànsit entre les criatures sigui continu.

Demanem, doncs, al Senyor que ens concedeixi de ser ànimes d’Eucaristia, que el nostre tracte personal amb Ell s’expressi en alegria, en serenitat, en un afany de justícia. I facilitarem als altres la tasca de reconèixer Crist, contribuirem a posar-lo al cim de totes les activitats humanes. S’acomplirà la promesa de Jesús: I Jo, quan seré enlairat de terra, tot ho atrauré cap a mi.¹⁶