Llistat de punts

Com tota festa cristiana, aquesta que ara celebrem és una festa de pau. Els rams, amb el seu antic simbolisme, evoquen aquella escena del Gènesi: Noè va esperar encara set dies més, i envià una altra vegada el colom el qual, cap al tard, tornà duent al bec una fulla tendra d’olivera. Així Noè va comprendre que l’aigua ja no cobria la terra.¹ Ara recordem que l’aliança entre Déu i el seu poble és confirmada i establerta en Crist, perquè Ell és la nostra pau.² En aquesta meravellosa unitat i recapitulació d’allò que és vell en allò que és nou que caracteritza la litúrgia de la nostra Santa Església Catòlica, llegim avui aquestes paraules de profunda alegria: Els infants hebreus, portant rams d’olivera, sortiren a rebre el Senyor i l’aclamaven dient: Hosanna a dalt del cel.³

L’aclamació a Jesucrist enllaça en la nostra ànima amb aquella que saludà el seu naixement a Betlem. I mentre Jesús passava, ens escriu Sant Lluc, estenien els seus vestits pel camí. Quan ja s’acostava a la baixada de la muntanya de les Oliveres, tota la multitud dels deixebles començaren joiosos a lloar Déu amb gran clamoreig per tots els prodigis que havien vist, dient: beneït el Rei que ve, en nom del Senyor, pau al cel i glòria a les altures.⁴

Pau a la terra

Pax in coelo, pau en el cel. Però vegem també el món: per què no hi ha pau a la terra? No; no hi ha pau; només hi ha una aparença de pau, un equilibri de por, uns compromisos precaris. No hi ha pau tampoc a l’Església, solcada per tensions que esquincen la blanca túnica de l’Esposa de Crist. No hi ha pau en molts cors, que intenten vanament de compensar la intranquil·litat de l’ànima amb el tragí que no para, amb la petita satisfacció de béns que no sadollen, perquè deixen sempre aquell regust amarg de la tristor.

Les fulles de palma, escriu Sant Agustí, són símbol d’homenatge, perquè signifiquen victòria. El Senyor estava a punt de vèncer, morint a la Creu.Anava a triomfar, en el signe de la Creu, sobre el Diable, príncep de la mort.⁵ Crist és la nostra pau perquè ha vençut; i ha vençut perquè ha lluitat, en el fort combat contra la maldat acumulada dels cors humans.

Crist, que és la nostra pau, també és el Camí.⁶ Si volem la pau, hem de seguir els seus passos. La pau és una conseqüència de la guerra, de la lluita, d’aquesta lluita ascètica, íntima, que cada cristià ha de sostenir contra tot allò que, en la seva vida, no és de Déu: contra la supèrbia, la sensualitat, l’egoisme, la superficialitat, l’estretor de cor. És inútil clamar per l’assossec exterior si falta tranquil·litat en les consciències, en el fons de l’ànima, perquè del cor provenen els pensaments dolents, homicidis, adulteris, fornicacions, furts, falsos testimonis, blasfèmies.⁷

La lluita interior

Suporta les dificultats com un bon soldat del Crist Jesús,⁹ ens diu sant Pau. La vida del cristià és milícia, guerra, una bellíssima guerra de pau, que no coincideix en res amb les empreses bèl·liques humanes, perquè s’inspiren en la divisió i molts cops en els odis, i la guerra dels fills de Déu contra el propi egoisme es basa en la unitat i en l’amor. El cert és que tot i viure en la carn, no militem segons la carn; perquè les armes de la nostra lluita no són pas carnals, sinó poderoses en Déu per destruir fortaleses; és a dir que amb elles destruïm els raonaments i qualsevol altivesa que s’alci contra el coneixement de Déu.¹⁰ És l’escaramussa sense treva contra l’orgull, contra la prepotència que ens disposa a obrar el mal, contra els judicis amb envaniment.

En aquest Diumenge de Rams, quan Nostre Senyor comença la setmana decisiva per a la nostra salvació, deixem-nos de consideracions superficials, anem al gra, a allò que és veritablement important. Mireu, el que hem de pretendre és d’anar al cel. Si no, no hi ha res que pagui el tret. Per a anar al cel, és indispensable la fidelitat a la doctrina de Crist. Per a ésser fidel, és indispensable ésser obstinat amb constància en la nostra contesa contra els obstacles que s’oposen a la nostra eterna felicitat.

Ja sé que, de seguida, en parlar de combatre, se’ns posa al davant la nostra debilitat, i preveiem les caigudes, els errors. Déu ja hi compta. És inevitable que, tot caminant, fem polseguera. Som criatures i estem plens de defectes. Jo diria que n’hi ha d’haver sempre: són l’ombra que, en la nostra ànima, aconsegueix que destaquin més, per contrast, la gràcia de Déu i el nostre intent per a correspondre a la mercè divina. I aquest clarobscur ens farà humans, humils, comprensius, generosos.

No ens enganyem: en la nostra vida, si comptem amb coratge i amb victòries, haurem de comptar amb defallences i amb derrotes. Aquesta ha estat sempre la peregrinació del cristià aquí a la terra, també la d’aquells que venerem en els altars. ¿Us recordeu de Pere, d’Agustí, de Francesc? No m’han agradat mai aquestes biografies de sants en els quals, amb ingenuïtat, però també amb manca de doctrina, ens presenten les gestes d’aquests homes com si estiguessin confirmats en gràcia des del si matern. No. Les veritables biografies dels herois cristians són com les nostres vides: lluitaven i guanyaven, lluitaven i perdien. I aleshores, contrits, tornaven a la lluita.

No ens ha d’estranyar que siguem derrotats amb una relativa freqüència, d’ordinari i fins i tot sempre en matèries de poca importància, que ens fiblen com si en tinguessin molta. Si ha amor de Déu, si hi ha humilitat, si hi ha perseverança i tenacitat en la nostra milícia, aquestes derrotes no tindran gaire importància. Perquè vindran les victòries, que seran glòria als ulls de Déu. Els fracassos no existeixen si un obra amb rectitud d’intenció i volent complir la voluntat de Déu, comptant sempre amb la seva gràcia i amb el nostre no-res.

Avui i ahir

La litúrgia del Diumenge de Rams posa en boca dels cristians aquest càntic: portals, alceu les llindes, alceu-vos, portalades antigues, que ha d’entrar el rei de la glòria!²¹ Qui roman reclòs en la ciutadella del propi egoisme, no baixarà al camp de batalla. Això no obstant, si alça les portes de la fortalesa i deixa que entri el Rei de la pau, sortirà amb Ell a combatre contra tota aquesta misèria que entela els ulls i insensibilitza la consciència.

Alceu les portes antigues. Aquesta exigència de combat no és nova en el cristianisme. És la veritat perenne. Sense lluita, no s’aconsegueix la victòria; sense victòria no s’assoleix la pau. Sense pau, l’alegria humana serà només una alegria aparent, falsa, estèril, que no es tradueix en ajuda als homes, ni en obres de caritat i de justícia, de perdó i de misericòrdia, ni en el servei de Déu.

Ara, dins i fora de l’Església, a dalt i a baix, fa l’efecte que molts han renunciat a la lluita ―a aquesta guerra personal contra les pròpies claudicacions―, per a abandonar-se amb armes i bagatge a servituds que envileixen l’ànima. Aquest perill ens aguaitarà sempre, a tots els cristians.

Per això, cal acudir insistentment a la Trinitat Santíssima, perquè es compadeixi de tothom. En parlar d’aquestes coses, m’esgarrifa de referir-me a la justícia de Déu. Acudeixo a la seva misericòrdia, a la seva compassió, perquè no miri els nostres pecats, sinó els mèrits de Crist i els de la seva Santa Mare, que també és Mare nostra, els del Patriarca Sant Josep que li va fer de Pare, els dels Sants.

El cristià pot viure amb la seguretat que, si vol lluitar, Déu l’agafarà per la mà dreta, tal com ho llegim en la Missa d’aquesta festa. Jesús, que entra a Jerusalem cavalcant un pobre ruc, Rei de pau, és qui digué: el regne del cel s’aconsegueix amb viva forja, i els qui la fan se n’apoderen.²² Aquesta força no es manifesta amb violència contra els altres: és fortalesa per a combatre les pròpies febleses i misèries, valentia per a no emmascarar les infidelitats personals, audàcia per a confessar la fe també quan l’ambient ens és contrari.

Avui, com ahir, del cristià, se n’espera heroisme. Heroisme en grans conteses, si cal. Heroisme ―que serà la cosa normal― en les petites baralles de cada jornada. Quan hom lluita contínuament, amb Amor i d’aquella manera que sembla insignificant, el Senyor és sempre al costat dels seus fills, com un pastor amorós: Sóc jo que faré pasturar les meves ovelles i sóc jo qui les portaré a reposar. Cercaré la que s’ha perdut, faré tornar la que s’ha esgarriat, embenaré la que era ferida, curaré les malaltes... Viuran segurs al seu territori i sabran que jo sóc Jahvé, quan trencaré els lligams del seu jou i els deslliuraré de les mans dels qui els havien esclavitzat.²³