Llistat de punts

Mai no hauríem de contemplar aquests anys ocults de Jesús, com qualsevol altre esdeveniment de la seva vida, sense sentir-nos-en afectats, sense reconèixer-los com allò que són: crides que ens fa el Senyor perquè sortim del nostre egoisme, de la nostra comoditat. El Senyor coneix les nostres limitacions, el nostre personalisme i la nostra ambició: la nostra dificultat per oblidar-nos de nosaltres mateixos i donar-nos als altres. Sap què és no trobar amor, i veure que aquells mateixos que diuen que el segueixen, només ho fan a mitges. Recordeu les escenes tremendes que ens descriuen els Evangelistes, en què veiem els Apòstols plens encara d’aspiracions temporals i de projectes solament humans. Però Jesús els ha elegit, els reté amb Ell, i els encomana la missió que havia rebut del Pare.

També ens crida a nosaltres, i ens pregunta, com a Jaume i a Joan: Potestis bibere calicem, quem ego bibiturus sum?:⁹ ¿esteu disposats a beure el calze ―aquest calze del lliurament complet a l’acompliment de la voluntat del Pare― que jo em disposo a beure? Possumus!;¹⁰ sí, hi estem!, és la resposta de Joan i de Jaume. Vosaltres i jo, ¿esteu seriosament disposats a complir, en tot, la voluntat del nostre Pare Déu? ¿Hem donat al Senyor el nostre cor sencer, o bé continuem aferrats a nosaltres mateixos, als nostres interessos, a la nostra comoditat, al nostre amor propi? ¿Hi ha res que no respon a la nostra condició de cristians i que fa que no vulguem purificar-nos? Avui se’ns presenta l’ocasió de rectificar.

Ens hem de convèncer, per començar, que Jesús ens fa personalment aquestes preguntes. És Ell qui ens les fa, no jo. Jo no gosaria ni a plantejar-me-les a mi mateix. Ara segueixo la meva oració en veu alta, i vosaltres, cada un de nosaltres, per dins, està confessant al Senyor: Senyor, que poc que valc, que covard que he estat tantes vegades! Quants d’errors!: en aquesta ocasió i en tal altra, i aquí i allà. I podem exclamar encara: Sort n’hi ha hagut Senyor, que em sostinguéssiu amb la vostra mà, perquè em veig capaç de totes les infàmies. No em deixeu, no m’abandoneu, tracteu-me sempre com un infant. Que sigui fort, valent, sincer. Però ajudeu-me com a una criatura inexperta; agafeu-me la mà, Senyor, i feu que la vostra Mare s’estigui també al meu costat i em protegeixi. I així, possumus!, podrem, serem capaços de tenir-vos a Vós per model.

No és cap presumpció afirmar possumus! Jesucrist ens ensenya aquest camí diví i ens demana que l’emprenguem, perquè Ell l’ha fet humà i assequible a la nostra flaquesa. És per això, que s’ha abaixat tant. Aquest és el motiu pel qual es va abatre, tot prenent la forma d’esclau aquell Senyor que com a Déu era igual al Pare; però es va abatre en la majestat i la potència, no en la bondat ni en la misericòrdia.¹¹

La bondat de Déu ens vos fer fàcil el camí. No rebutgem la invitació de Jesús, no li diguem que no, no fem el sord a la seva crida: perquè no hi ha excuses que valguin, no tenim motiu per continuar pensant que no podem. Ell ens ha ensenyat amb l’exemple. Us ho demano i encareixo, doncs, germans meus, que no permeteu que se us hagi mostrat debades un model tan preuat, sinó que us Hi conformeu i us renoveu en l’esperit de la vostra ànima.¹²

Pertransiit benefaciendo. ¿Què va fer Jesucrist per vessar tant de bé, i res més que bé, arreu on passava? Els Sants Evangelis ens han transmès una altra biografia de Jesús, resumida en tres mots llatins, que ens dóna la resposta: erat subditus illis,¹⁶ obeïa. Avui que l’ambient és de desobediència, de murmuració, de desunió, ens cal estimar especialment l’obediència.

Sóc molt amic de la llibertat, i justament per això m’estimo tant aquesta virtut cristiana. Hem de sentir-nos fills de Déu, i viure amb la il·lusió d’acomplir la voluntat del nostre Pare. Fer les coses segons el voler de Déu, perquè ens dóna la gana, que és la raó més sobrenatural.

L’esperit de l’Opus Dei, que he procurat practicar i ensenyar, de més de trenta-cinc anys ençà, m’ha fet comprendre i estimar la llibertat personal. Quan Déu Nostre Senyor concedeix la seva gràcia als homes, quan els crida amb una vocació específica, és com si els allargués una mà, una mà paterna plena de fortalesa, curulla sobretot d’amor, perquè ens busca d’un a un, com a filles i fills seus, i perquè coneix la nostre feblesa. El Senyor espera que fem l’esforç d’agafar-li la mà, aquella mà que ens atansa: Déu ens demana un esforç, prova de la nostra llibertat. I per saber portar-ho a terme, hem d’ésser humils, hem de sentir-nos fills petits i estimar l’obediència beneïda amb què responem a la beneïda paternitat de Déu.

Convé que deixem que el Senyor es fiqui en les nostres vides, i que hi entri confiadament sense trobar-hi obstacles ni racons. Els homes tenim tendència a defensar-nos, a aferrar-nos al nostre egoisme. Sempre intentem de ser reis, mal que sigui del regne de la nostra misèria. Enteneu, amb aquesta consideració, per què tenim necessitat d’acudir a Jesús: perquè ens faci veritablement lliures i així puguem servir Déu i tots els homes. Solament així percebrem la veritat d’aquelles paraules de sant Pau: Ara, alliberats del pecat i esdevinguts esclaus de Déu, teniu com a fruit vostre la santificació, i com a fi la vida eterna. Perquè l’estipendi del pecat és la mort; però, la vida eterna és una gràcia de Déu per Crist Jesús, Senyor Nostre.¹⁷

Així, doncs, estiguem amatents, perquè la nostra tendència a l’egoisme no mor, i la temptació pot insinuar-se de moltes maneres. Déu exigeix que, en obeir, fem un exercici de fe, ja que la seva voluntat no es manifesta a so de bombo i platerets. A vegades el Senyor suggereix el seu voler com amb veu baixa, allà al fons del fons de la consciència: i cal que escoltem atents per distingir aquesta veu i fer-nos-en fidels.

En moltes ocasions, ens parla per mitjà d’altres homes, i pot ocórrer que la vista dels defectes d’aquestes persones, o el pensament de si estan ben informats o si han entès totes les dades del problema, se’ns presenti com una invitació a no obeir.

Tot això pot tenir una significació divina, perquè Déu no ens imposa una obediència cega, sinó una obediència intel·ligent i hem de sentir la responsabilitat d’ajudar els altres amb la llum del nostre enteniment. Però siguem sincers amb nosaltres mateixos: examinem, en cada cas, si és l’amor a la veritat allò que ens mou, o bé l’egoisme i l’aferrament al propi judici. Quan les nostres idees ens separen dels altres, quan ens duen a trencar la comunió, la unitat amb els nostres germans, és un senyal clar que indica que no obrem segons l’esperit de Déu.

No ho oblidem: per obeir, ho repeteixo, cal humilitat. Tornem-nos a mirar l’exemple de Crist. Jesús obeeix: obeeix Josep i Maria. Déu ha vingut a la terra per obeir, i per obeir les criatures. Són dues criatures perfectíssimes: Santa Maria, Mare nostra, més que Ella, solament Déu; i aquell baró castíssim Josep. Criatures, però. I Jesús, que és Déu, les obeïa. Hem d’estimar Déu, perquè ara estimem la seva voluntat, i per tenir desigs de respondre a les crides que ens dirigeix a través de les obligacions de la nostra vida corrent: en els deures d’estat, en la professió, en la feina, en la família, en el tracte social, en el sofriment propi i en el dels altres homes, en l’amistat, en l’afany de fer allò que és bo i just.

Pensar en la mort de Crist es tradueix en una invitació a situar-nos amb absoluta sinceritat davant el nostre quefer ordinari, a prendre seriosament la fe que professem. La Setmana Santa, doncs, no pot ésser un parèntesi sagrat en el context d’una vida moguda solament per interessos humans: ha d’ésser una ocasió d’aprofundir en la pregonera de l’Amor de Déu, per poder, així, amb la paraula i amb les obres, mostrar-lo als homes.

Però el Senyor determina condicions. Hi ha una declaració seva, que ens conserva Sant Lluc, de la qual no es pot prescindir: Si algú dels qui em segueixen no avorreix el seu pare i la sena mare i la muller i els fills i els germans i germanes i, fins i tot, la pròpia vida, no pot ésser deixeble meu.¹¹ Són termes durs. Certament, ni l’odiar o l’avorrir nostres no expressen bé el pensament original de Jesús. Sigui com sigui, les paraules del Senyor van ser fortes, ja que tampoc no es redueix a estimar menys, tal com a vegades algú ho interpreta temperadament, per assuaujar la frase. És tremenda aquesta expressió tan incisiva, no perquè impliqui una actitud negativa o despietada, ja que el Jesús que parla ara és el mateix que mana estimar els altres com l’ànima pròpia, i que dóna la vida pels homes: aquesta locució indica, simplement, que davant Déu no valen mitges tintes. Es podrien traduir les paraules de Crist per estimar més, estimar millor, més bé, per no estimar amb un amor de poc abast: hem d’estimar amb l’Amor de Déu.

D’això es tracta. Fixem-nos en l’ultima de les exigències de Jesús: etanimam suam. La vida, l’ànima mateixa, és el que demana el Senyor. Si som vanitosos, si només ens preocupem de la nostra comoditat personal, si centrem l’existència dels altres i fins i tot la del món en nosaltres mateixos, no tenim dret a dir-nos cristians, a considerar-nos deixebles de Crist. Fa falta la donació d’un mateix amb obres i amb veritat, no tan sols amb la boca.¹² L’amor a Déu ens invita a dur la creu a pols, a sentir també damunt nostre el pes de la humanitat sencera, i a complir, en les circumstàncies pròpies de l’estat i del treball de cadascú, els designis, clars i amorosos alhora, de la voluntat del Pare. En el passatge que comentem, Jesús continua: Qui no porta la seva creu i no segueix al meu darrere, no pot ser deixeble meu.¹³

Acceptem sense por la voluntat de Déu, fem sense vacil·lacions el propòsit d’edificar tota la nostra vida d’acord amb allò que ens ensenya i exigeix la nostra fe. Estiguem segurs que trobarem lluita, sofriment i dolor, però si de debò posseïm la fe, no ens considerarem mai desgraciats: també amb penes i fins i tot amb calumnies, serem feliços amb una felicitat que ens impulsarà a estimar els altres per fer-los participar de la nostra alegria sobrenatural.

No se’ns pot ocultar que encara hi ha molt a fer. En una certa ocasió, contemplant potser el moviment suau de les espigues ja granades, Jesús digué als seus deixebles: les messes són abundants, però els treballadors són pocs; pregueu, doncs, a l’amo dels sembrats que enviï treballadors a les seves messes.²⁴ Com aleshores, ara manquen peons que vulguin portar el pes de la jornada i de la calor.²⁵ I si els qui hi treballem no som fidels, passarà allò que escriu el profeta Joel: destruïda la collita, la terra està de dol, perquè malmès el blat és sec, el vi s’ha perdut, s’ha estroncat l’oli. Llauradors estigueu confosos, planyeu-vos vinaters pel blat i l’ordi: s’ha perdut la collita!²⁶

No hi ha collita quan un no està disposat a acceptar generosament un treball constant, que pot resultar llarg i cansat: llaurar la terra, sembrar la llavor, portar les terres, segar i batre... En la història, en el temps, s’edifica el Regne de Déu. El Senyor ens ha confiat a tots aquesta feina i ningú no pot sentir-se’n eximit. Avui, en adorar i mirar Crist en l’Eucaristia, pensem que encara no ha arribat l’hora del repòs, que la jornada continua.

S’ha escrit en el llibre dels Proverbis: qui treballa la seva terra anirà sadoll de pa.²⁷ Mirem d’aplicar-nos espiritualment aquest passatge: qui no llaura la terra de Déu, qui no és fidel a la missió divina de donar-se als altres, ajudant-los a conèixer Crist, difícilment aconseguirà d’entendre què és el Pa eucarístic. Ningú no estima allò que no li ha costat cap esforç. Per a avaluar amar la Sagrada Eucaristia, cal recórrer el camí de Jesús, ésser blat, morir per a nosaltres mateixos, ressorgir plens de vida i donar fruit abundós: el cent per u!²⁸

Aquest camí es resumeix en un mot únic: estimar. Estimar és tenir el cor gran, sentir les preocupacions dels qui ens volten, saber perdonar i comprendre: sacrificar-se, amb Jesucrist, per totes les ànimes. Si estimem amb el cor de Crist aprendrem a servir, i defensarem la veritat clarament i amb amor. Per a estimar així, cal que cada un extirpi de la seva pròpia vida tot allò que destorba la Vida de Crist en nosaltres: l’afecció a la nostra comoditat, la temptació de l’egoisme, la tendència al lluïment propi. Només reproduint en nosaltres aquesta Vida de Crist, podrem transmetre-la als altres; només experimentant la mort del gra de blat, podrem treballar en les entranyes de la terra, transformar-la des de dins, fer-la fecunda.

Mestra d’apòstols

Però no penseu tan sols en vosaltres mateixos: engrandiu el cor fins a abarcar la humanitat entera. Penseu, abans que res, en qui us envolta ―parents, amics, col·legues― i vegeu com podreu dur-los a sentir més profundament l’amistat amb Nostre Senyor. Si són persones rectes i honrades, capaces d’estar habitualment més a prop de Déu, encomaneu-les concretament a Nostra Senyora. I demaneu també per tantes ànimes que no coneixeu, ja que tots els homes estem embarcats en la mateixa barca.

Sigueu lleials, generosos. Formem part d’un sol cos, el Cos Místic de Crist, de l’Església Santa, a la qual són cridats molts que cerquen netament la veritat. Per això tenim una obligació estricta de manifestar als altres la qualitat, la fondària de l’amor de Crist. El cristià no pot ser egoista; si ho fos, trairia la seva pròpia vocació. No és de Crist l’actitud de qui s’acontenta amb guardar la seva ànima en pau ―una pau falsa―, despreocupant-se del bé dels altres. Si hem acceptat la significació autèntica de la vida humana ―cosa que ens ha estat revelada per la fe―, no pot ser que continuem tranquils, persuadits que ens portem bé personalment, si no fem d’una forma pràctica i concreta que els altres s’acostin a Déu.

Hi ha un obstacle real per a l’apostolat: el fals respecte, la por de tocar temes espirituals, ja que hom sospita que una conversa així no caurà bé en certs ambients, perquè hi ha el perill de ferir susceptibilitats. Quantes vegades aquest raonament és la màscara de l’egoisme! No es tracta de ferir ningú, sinó tot el contrari: de servir. Encara que siguem personalment indignes, la gràcia de Déu ens converteix en instruments per a ésser útils als altres, comunicant-los la bona nova que Déu vol que tots els homes se salvin i arribin al coneixement de la veritat.¹⁹

I és lícit de ficar-se així en la vida dels altres? És necessari. Crist s’ha ficat en la nostra vida sense demanar-nos permís. Així també ho va fer amb els primers deixebles: vorejant el llac de Galilea, veié Simó i Andreu, el germà de Simó, que tiraven la xarxa a l’aigua, perquè eren pescadors; i Jesús els digué: seguiu-me i us faré ser pescadors d’homes.²⁰ Cadascú conserva la llibertat, la falsa llibertat, de respondre que no a Déu, com aquell jove carregat de riqueses,²¹ de qui ens parla Sant Lluc. Però el Senyor i nosaltres ―tot obeint-lo: aneu i ensenyeu―²² tenim el dret i el deure de parlar de Déu, d’aquest gran tema humà, perquè el desig de Déu és l’afany més profund que brota en el cor de l’home.

Santa Maria, Regina apostolorum, reina de tots els qui sospiren per donar a conèixer l’amor del vostre Fill: vós, que tan bé enteneu les nostres misèries, demaneu perdó per la nostra vida: per allò que en nosaltres hauria pogut ser foc i ha estat cendra; per la llum que va deixar d’il·luminar, per la sal que es tornà insípida. Mare de Déu, omnipotència suplicant: porteu-nos, amb el perdó, la força de viure de debò d’esperança i d’amor per poder dur als altres la fe de Crist.