Llistat de punts

Comença l’any litúrgic i l’introit de la Missa ens proposa una consideració relacionada íntimament amb el principi de la nostra vida cristiana: la vocació que hem rebut. Vias tuas, Domine demonstra mihi, et semitas tuas edoce me;¹ Senyor, indiqueu-me els vostres camins, ensenyeu-me els vostres viaranys. Demanem al Senyor que ens guiï, que ens mostri les seves petjades. per tal que ens puguem dirigir a la plenitud dels seus manaments, que és la caritat.²

M’afiguro que vosaltres, com jo mateix, en pensar en les circumstàncies que han acompanyat la vostra decisió d’esforçar-vos a viure del tot la fe, regraciareu molt el Senyor, tindreu el convenciment sincer ―sense falses humilitats― que no hi cap mèrit per la nostra banda. Ordinàriament hem après d‘invocar Déu des de la infantesa, dels llavis d’uns pares cristians: més endavant, mestres, companys, coneguts, ens han ajudat de mil maneres a no perdre de vista Jesucrist.

Un dia ―no vull generalitzar, obre el teu cor al Senyor i explica-li la teva història―, potser un amic, un cristià corrent igual que tu, et va descobrir un panorama profund i nou, que alhora era vell com l’Evangeli. Et va suggerir la possibilitat d’entestar-te de veres a seguir Crist, de fer-te apòstol d’apòstols. Potser llavors vas perdre la tranquil·litat i no la vas recobrar, convertida en pau, fins que lliurement, perquè et va donar la gana ―que és la raó més sobrenatural―, vas respondre que sí a Déu. I vingué l’alegria, vigorosa, constant, que solament desapareix quan t’apartes d’Ell.

No m’agrada parlar d’elegits ni de privilegiats, però és Crist qui parla, qui elegeix. És el llenguatge de l’Escriptura: elegit nos in ipso ante mundi constitutionem ―diu Sant Pau― ut esssemus sancti.³ Ens ha escollit, des d’abans de la constitució del món, perquè siguem sants. Jo sé que això no t’omple d’orgull, ni contribueix a fer que et consideris superior als altres homes. Aquesta elecció que és l’arrel de la crida, ha d’ésser la base de la teva humilitat. ¿Que per ventura erigim un monument als pinzells d’un gran pintor? Van servir per plasmar obres mestres, però el mèrit és de l’artista. Nosaltres, els cristians, només som instruments del Creador del món, del Redemptor de tots els homes.

Les temptacions de Crist

La Quaresma commemora els quaranta dies que Jesús passà al desert, com a preparació dels anys de predicació, que culminen en la Creu i en la glòria de la Pasqua. Quaranta dies d’oració i de penitència. En acabat, tingué lloc l’escena que la litúrgia d’avui ofereix a la nostra consideració reportant-la de l’Evangeli de la Missa: les temptacions de Crist.²¹

Una escena plena de misteri, que l’home debades pretén d’entendre

-Déu que se sotmet a la temptació, que deixa fer el Maligne―, però que pot ser meditada, tot demanant al Senyor que ens faci saber quina ensenyança conté.

Jesucrist temptat. La tradició il·lustra aquesta escena considerant que Nostre Senyor, per donar-nos exemple en tot, també va voler sofrir la temptació. És així, perquè Crist fou perfecte Home, home igual que nosaltres, llevat del pecat.²²

Després de quaranta dies de dejuni, alimentant-se només ―potser― d’herbes i d’arrels i d’una mica d’aigua, Jesús té fam: fam de veritat, com la de qualsevol criatura. I quan el dimoni li proposa de convertir les pedres en pa, Nostre Senyor no tan sols rebutja l’aliment que el cos li demanava, sinó que allunya una incitació més gran: la d’usar el poder diví per posar remei, si es pot dir així, a un cas personal.

Ho haureu notat al llarg dels Evangelis: Jesús no fa miracles en benefici propi. Converteix l’aigua en vi per als esposos de Canà;²³ multiplica els pans i els peixos per donar menjar a una multitud famolenca.²⁴ Però Ell es guanya el pa, durant una colla d’anys, amb el seu propi treball. I, més endavant, durant el temps de la seva peregrinació per terres d’Israel, viu ajudat d’aquells que el segueixen.²⁵

Relata sant Joan que després d’una llarga caminada, en arribar Jesús al pou de Sicar, fa que els seus deixebles vagin al poble a comprar menjar; i en veure la samaritana que s’acostava, li demana aigua, perquè Ell no tenia amb què pouar-ne.²⁶ El seu cos fatigat per la caminada sent el cansament, i altres vegades, per refer-se, recorre al son.²⁷ Generositat del Senyor que s’ha humiliat, que ha acceptat de ple la condició humana, que no se serveix del seu poder de Déu per fugir de les dificultats o de l’esforç. Que ens ensenya d’ésser ferms, d’estimar la feina, d’apreciar la noblesa humana i divina alhora, d’assaborir les conseqüències de la donació d’un mateix.

A la segona temptació, quan el diable li proposa llançar-se del cim del Temple, Jesús rebutja novament de servir-se del seu poder diví. Crist no cerca la vanaglòria, l’aparat, la comèdia humana que intenta utilitzar Déu com un teló de fons de la pròpia excel·lència. Jesucrist vol complir la voluntat del Pare sense avançar els temps ni anticipar l’hora dels miracles, sinó recorrent pas a pas la dura sendera dels homes, l’amable camí de la Creu.

Una cosa molt semblant veiem en la tercera temptació: regnes, poder i gloria li son oferts. El dimoni pretén d’estendre a ambicions humanes aquesta actitud que només s’ha de reservar a Déu: promet una vida fàcil a qui es prostra davant d’ell, davant els ídols. Nostre Senyor recondueix l’adoració al seu fi únic i veritable, Déu, i reafirma la voluntat de servir: vés-te’n, Satanàs! Que està escrit: Adoraràs el Senyor, el teu Déu, i no serviràs cap altre.²⁸

Apòstol d’apòstols

Omplir de llum el món, ésser sal i llum:²² així ha descrit el Senyor la missió dels seus deixebles. Portar fins als últims confins de la terra la bona nova de l’amor de Déu. A això hem de dedicar les nostres vides, d’una manera o d’una altra, tots els cristians.

Encara us diré més. Hem de sentir la il·lusió de no estar sols, d’animar els altres a contribuir a aquesta missió divina de dur el goig i la pau als cors del homes. En la mesura que progresseu, atraieu els altres fins a vosaltres, escriu Sant Gregori el Gran; desitgeu tenir companys pel camí cap al Senyor.²³

Però tingueu present que, cum dormirent homines, mentre dormien els homes, vingué el sembrador del jull, diu el Senyor en una paràbola.²⁴ Els homes estem exposats a deixar-nos agafar per la son de l’egoisme, de la superficialitat, escampant el cor en mil experiències passatgeres, evitant d’aprofundir en el veritable sentit de les realitats terrenals. Mala cosa, aquesta son, que sufoca la dignitat de l’home i el fa esclau de la tristesa!

Hi ha un cas que ens ha de doldre extraordinàriament: el d’aquells cristians que podrien donar més i no s’hi decideixen; que podrien donar-se del tot i viure totes les conseqüències de la seva vocació de fills de Déu, però que es resisteixen a ser generosos. Ens ha de doldre perquè la gràcia de la fe no ens ha estat donada perquè resti amagada, sinó perquè brilli davant els homes;²⁵ perquè, a més a més, hi ha en joc la felicitat temporal i l’eterna dels qui obren així. La vida cristiana és una meravella divina, amb promeses immediates de satisfacció i de serenitat, bé que a condició que sapiguem apreciar el do de Déu,²⁶ i siguem generosos sense mesura.

Cal despertar els qui hagin pogut caure en aquest mal son: recordar-los que la vida no és cap joguina, sinó un tresor diví que s’ha de fer fructificar. Cal, així mateix, ensenyar el camí als qui tenen bona voluntat i bons desigs, però que no saben com dur-los a la pràctica. Crist ens apressa. Cada un de vosaltres ha d’ésser no solament apòstol, sinó apòstol d’apòstols, que arrossegui els altres, que els mogui per tal que també ells facin conèixer Jesucrist.