Llistat de punts

La misericòrdia de Déu

Avui comença el temps d’Advent, i és bo que hàgim considerat les insídies d’aquests enemics de l’ànima: el desordre de la sensualitat i de la lleugeresa fàcil; la incongruència del pensament que s’oposa al Senyor; la presumpció altiva, esterilitzadora de l’amor a Déu i a les criatures. Totes aquestes situacions de l’ànim són obstacles certs, i el seu poder pertorbador és gran. Per això la litúrgia ens fa implorar la misericòrdia divina: A Vós, Senyor, elevo la meva ànima; en Vós espero; que no sigui confós, i que els meus adversaris no se n’alegrin;²⁴ ho hem resat a d’introit. I en l’antífona de l’Ofertori repetirem: espero en Vós, que no sigui confós!

Ara que s’acosta el temps de la salvació, és un consol sentir dels llavis de sant Pau que quan Déu Nostre Salvador ha manifestat la seva benignitat i amor als homes, ens ha alliberat no pas a causa de les obres de justícia que haguéssim fet, sinó per la seva misericòrdia.²⁵

Si repasseu les Santes Escriptures, hi veureu constantment la presència de la misericòrdia de Déu: omple la terra²⁶ s’estén a tots els seus fills, super omnem carnem;²⁷ens envolta,²⁸ens va al davant,²⁹es multiplica per ajudar-nos,³⁰ i contínuament ha estat confirmada.³¹ Déu, en ocupar-se de nosaltres com a Pare amorós, ens considera en la seva misericòrdia;³² una misericòrdia suau,³³bella com núvol de pluja.³⁴

Jesucrist resumeix i compendia tota aquesta història de la misericòrdia divina: benaurats els misericordiosos, perquè ells hauran misericòrdia.³⁵ I en una altra ocasió: sigueu misericordiosos, com el vostre Pare celestial és misericordiós.³⁶ Entre moltes altres escenes de l’Evangeli, també ens han restat ben gravades la clemència envers la dona adúltera, la paràbola del fill pròdig, la de l’ovella perduda, la del deutor perdonat, la resurrecció del fill de la vídua de Naïm.³⁷ Quantes raons de justícia per a explicar aquest gran prodigi! Ha mort el fill únic d’aquella pobra vídua, aquell que donava sentit a la seva vida, el que podia ajudar-la en la vellesa. Però Crist no fa el miracle per justícia: el fa per compassió, perquè interiorment es commou davant el dolor humà.

Quina seguretat ens ha de donar la commiseració del Senyor! Si clama a mi, l’escoltaré, perquè jo sóc compassiu.³⁸ És una invitació, una promesa que no deixarà de complir. Atansem-nos, doncs, confiadament al tron de la gràcia, perquè obtinguem la misericòrdia i l’auxili de la gràcia en temps oportú.³⁹ Els enemics de la nostra santificació no podran fer res, per tal com aquesta misericòrdia de Déu ens pervé: i si per culpa i feblesa nostres caiem, el Senyor ens socorre i ens aixeca. Havies après d’evitar la negligència, d’allunyar de tu l’arrogància, d’adquirir la pietat, de no ser un presoner de les qüestions mundanes, de no preferir allò que és caduc a allò que és etern. Però, com que la feblesa humana no pot mantenir un pas decidit en un món relliscós, el bon metge també t’ha donat remeis contra la desorientació, i el jutge misericordiós no t’ha negat l’esperança del perdó.⁴⁰

Avui i ahir

La litúrgia del Diumenge de Rams posa en boca dels cristians aquest càntic: portals, alceu les llindes, alceu-vos, portalades antigues, que ha d’entrar el rei de la glòria!²¹ Qui roman reclòs en la ciutadella del propi egoisme, no baixarà al camp de batalla. Això no obstant, si alça les portes de la fortalesa i deixa que entri el Rei de la pau, sortirà amb Ell a combatre contra tota aquesta misèria que entela els ulls i insensibilitza la consciència.

Alceu les portes antigues. Aquesta exigència de combat no és nova en el cristianisme. És la veritat perenne. Sense lluita, no s’aconsegueix la victòria; sense victòria no s’assoleix la pau. Sense pau, l’alegria humana serà només una alegria aparent, falsa, estèril, que no es tradueix en ajuda als homes, ni en obres de caritat i de justícia, de perdó i de misericòrdia, ni en el servei de Déu.

Ara, dins i fora de l’Església, a dalt i a baix, fa l’efecte que molts han renunciat a la lluita ―a aquesta guerra personal contra les pròpies claudicacions―, per a abandonar-se amb armes i bagatge a servituds que envileixen l’ànima. Aquest perill ens aguaitarà sempre, a tots els cristians.

Per això, cal acudir insistentment a la Trinitat Santíssima, perquè es compadeixi de tothom. En parlar d’aquestes coses, m’esgarrifa de referir-me a la justícia de Déu. Acudeixo a la seva misericòrdia, a la seva compassió, perquè no miri els nostres pecats, sinó els mèrits de Crist i els de la seva Santa Mare, que també és Mare nostra, els del Patriarca Sant Josep que li va fer de Pare, els dels Sants.

El cristià pot viure amb la seguretat que, si vol lluitar, Déu l’agafarà per la mà dreta, tal com ho llegim en la Missa d’aquesta festa. Jesús, que entra a Jerusalem cavalcant un pobre ruc, Rei de pau, és qui digué: el regne del cel s’aconsegueix amb viva forja, i els qui la fan se n’apoderen.²² Aquesta força no es manifesta amb violència contra els altres: és fortalesa per a combatre les pròpies febleses i misèries, valentia per a no emmascarar les infidelitats personals, audàcia per a confessar la fe també quan l’ambient ens és contrari.

Avui, com ahir, del cristià, se n’espera heroisme. Heroisme en grans conteses, si cal. Heroisme ―que serà la cosa normal― en les petites baralles de cada jornada. Quan hom lluita contínuament, amb Amor i d’aquella manera que sembla insignificant, el Senyor és sempre al costat dels seus fills, com un pastor amorós: Sóc jo que faré pasturar les meves ovelles i sóc jo qui les portaré a reposar. Cercaré la que s’ha perdut, faré tornar la que s’ha esgarriat, embenaré la que era ferida, curaré les malaltes... Viuran segurs al seu territori i sabran que jo sóc Jahvé, quan trencaré els lligams del seu jou i els deslliuraré de les mans dels qui els havien esclavitzat.²³

L’alegria del Dijous Sant

Que bé que s’explica, ara, la clamor incessant dels cristians, en tots els temps, davant l’Hòstia Santa! Canta, llengua, el misteri del Cos gloriós i de la Sang preciosa, que el Rei de tots els pobles, nascut d’una Mare fecunda, va vessar per a rescatar el món.⁶ Cal adorar devotament aquest Déu amagat:⁷ és el mateix Jesucrist que nasqué de Maria Verge; el mateix que patí, que fou immolat a la Creu, el mateix que té el costat traspassat, del qual brollà aigua i sang.⁸

Aquest és el sagrat convit, en què es rep Crist mateix; la memòria de la Passió hi és renovada i, amb Ell, l’ànima tracta íntimament el seu Déu i posseeix una penyora de la glòria futura.⁹ La litúrgia de l’Església ha resumit, en unes breus estrofes, els capítols culminants de la història de l’ardent caritat que el Senyor ens dispensa.

El Déu de la nostra fe no és un ésser llunyà, que contempla indiferent la sort dels homes: els seus afanys, les seves lluites, les seves angoixes. És un Pare que estima els seus fills fins a l’extrem d’enviar el Verb, Segona Persona de la Trinitat Santíssima, per tal que, encarnant-se, mori per nosaltres i ens redimeixi. El mateix Pare amorós que ara ens atreu suaument cap a Ell, mitjançant l’acció de l’Esperit Sant que habita en els nostres cors.

L’alegria del Dijous Sant arrenca d’aquí: de comprendre que el Creador s’ha desbordat en afecte envers les seves criatures. Nostre Senyor Jesucrist, com si encara no n’hi hagués prou amb les altres proves de la seva misericòrdia, institueix l’Eucaristia per tal que el puguem tenir sempre a prop i ―tant com ens és possible d’entendre― perquè, mogut pel seu Amor, qui no necessita res, no vol prescindir de nosaltres. La Trinitat s’ha enamorat de l’home, elevat a l’ordre de la gràcia i fet a la seva imatge i semblança;¹⁰ l’ha redimit del pecat ―del pecat d’Adam que recaigué sobre tota la seva descendència, i dels pecats personals de cadascú― i desitja vivament d’habitar en la nostra ànima: si algú m’estima, servarà la meva paraula, i el meu Pare l’estimarà, i vindrem a ell i en ell farem estada.¹¹

En aquell romiatge de què us parlava al començament, mentre fèiem via cap a l’ermita de Sonsoles, vam passar a la vora d’uns camps de blat. Els sembrats brillaven al sol, bressats pel vent. Em vingué aleshores a la memòria un text de l’Evangeli, unes paraules que el Senyor dirigí al grup dels seus deixebles: ¿No dieu vosaltres: ara, d’aquí quatre mesos ja serem a la sega? Doncs, bé, us dic que alceu els ulls i mireu els camps, que ja són rossos per a la sega.¹⁷ Vaig pensar un cop més que el Senyor volia ficar en els nostres cors el mateix deler, el mateix foc que dominava el seu. I apartant-me una mica del camí, vaig collir unes espigues que em fessin de recordatori.

Hem d’obrir els ulls, hem de saber mirar al nostre voltant i reconèixer aquestes crides que Déu ens adreça a través dels qui ens rodegen. No podem viure d’esquena a la multitud, tancats dins el nostre petit món. No fou així com visqué Jesús. Els Evangelis ens parlen moltes vegades de la seva misericòrdia, de la seva capacitat de participar en el dolor i en les necessitats dels altres. Es compadeix de la vídua de Naïm,¹⁸ plora per la mort de Llàtzer,¹⁹ es preocupa de les multituds que el segueixen i que no tenen res per menjar,²⁰ així mateix i, per damunt de tot, es compadeix dels pecadors, dels qui van pel món sense conèixer la llum ni la veritat: en desembarcar, Jesús veié una gran gentada i se n’apiadà, perquè eren com ovelles sense pastor, i es posa a instruir-los llargament.²¹

Quan som de veritat fills de Maria comprenem aquesta actitud del Senyor, de tal manera que el nostre cor s’engrandeix i tenim entranyes de misericòrdia. Aleshores ens dolen els nostres sofriments, les misèries, les equivocacions, la soledat, l’angoixa, el dolor dels altres homes germans nostres. I sentim la urgència d’ajudar-los en llurs necessitats, i de parlar-los de Déu perquè sàpiguen tractar-lo com a fills i puguin conèixer les delicadeses maternals de Maria.

L’amor de Crist portat als altres

Però fixeu-vos que Déu no ens declara: en comptes del cor, us donaré una voluntat de pur esperit. No: ens dóna un cor, i un cor de carn, com el de Crist. Jo no tinc un cor per a estimar Déu, i un altre per a estimar les persones de la terra. Amb el mateix cor amb què he estimat els meus pares i estimo els amics, amb aquest mateix cor jo estimo Crist, i el Pare, i l’Esperit Sant i Santa Maria. No em cansaré de repetir-ho: hem de ser molt humans; perquè, altrament, tampoc no podrem ser divins.

L’amor humà, l’amor d’aquí baix quan és de debò, ens ajuda a assaborir l’amor diví. Així entreveiem l’amor amb què gaudirem de Déu i el que hi haurà entre nosaltres, allà al cel, quan el Senyor sigui tot en totes les coses.²⁹ Aquest fet de començar a entendre què és l’amor diví ens empenyerà a manifestar-nos habitualment més compassius, més generosos.

Hem de donar el que rebem, ensenyar allò que aprenem; fer partícips els altres ―sense envaniment, amb senzillesa― d’aquest coneixement de l’amor de Crist. Quan realitzeu el vostre treball, quan exerciu la vostra professió en la societat, podeu i heu de convertir la vostra ocupació en una tasca de servei. La feina ben feta, que progressa i fa progressar, que té en compte els avanços de la cultura i de la tècnica, compleix una gran funció, sempre útil a la humanitat entera, si ens mou la generositat, i no l’egoisme, el bé de tots, i no el profit propi: si és ple de sentit cristià de la vida.

Amb ocasió d’aquest quefer, en la mateixa trama de les relacions humanes, heu de mostrar la caritat de Crist i els seus resultats concrets d’amistat, de comprensió, d’afecte humà, de pau. Tal com Crist va passar fent el bé³⁰ per tots els camins de Palestina, vosaltres, en els camins humans de la família, de la societat civil, de les relacions del treball professional ordinari, de la cultura i del descans, heu de dur a terme també una gran sembra de pau. Serà la millor prova que el regne de Déu ha arribat al vostre cor: nosaltres sabem que hem passat de la mort a la vida ―escriu l’apòstol Sant Joan― perquè estimem els germans.³¹

Ningú, però, no viu aquest amor, si no es forma en l’escola del Cor de Jesús. Solament si mirem i contemplem el Cor de Crist, aconseguirem que el nostre s’alliberi de l’odi i de la indiferència; solament així sabrem reaccionar d’una manera cristiana davant els sofriments dels altres. davant el dolor.

Recordeu l’escena que ens conta Sant Lluc, quan Crist caminava cap a la ciutat de Naïm.³² Jesús veu l’angoixa d’aquella gent, amb qui es creuava ocasionalment. Podia haver passat de llarg, o bé esperar una crida, una petició. Però ni se’n va ni s’espera. Pren la iniciativa, mogut per l’aflicció duna dona vídua, que havia perdut la sola cosa que li restava: el fill.

L’evangelista ens conta que Jesús se’n compadí: potser també es devia commoure externament, com en la mort de Llàtzer. No era, no és, Jesucrist, insensible al sofriment, que neix de l’amor, ni s’esplaia separant els fills dels pares: supera la mort per donar la vida, per tal que siguin a prop els qui s’estimen, exigint abans i alhora la preeminència de l’Amor diví que ha d’informar l’autèntica existència cristiana.

Crist coneix que l’envolta una multitud, que romandrà sorpresa davant el miracle i anirà pregonant l’esdeveniment per tota la contrada. Però el Senyor no actua artificiosament, per fer un gest: se sent senzillament afectat per la sofrença d’aquella dona, i no pot deixar de consolar-la. En efecte, s’hi atansà i li digué: no ploris.³³ Que és com donar-li a entendre: no et vull veure plorar, perquè jo he vingut a portar a la terra el goig i la pau. Després té lloc el miracle, manifestació del poder de Crist Déu. Però abans hi hagué la commoció de la seva ànima, manifestació evident de la tendresa del Cor de Crist Home.

¿Que n’hi ha molts d’entossudits a captenir-se amb injustícia? Certament, però el Senyor hi insisteix: demana-m’ho, i et donaré les nacions per herència, i estendré els teus dominis d’un cap a l’altre de la terra. Els regiràs amb vara de ferro, els esmicolaràs com un gerro de terrissa.⁵² Són promeses fortes, i són de Déu: no podem dissimular-les. No és pas en va que Crist és Redemptor del món, i que regna, sobirà, a la destra del Pare. És el terrible anunci d’allò que espera a cada u, quan la vida passi, perquè passa; i a tots, quan la història s’acabi, si el cor s’endureix en el mal i en la desesperança.

Tanmateix, Déu, que pot vèncer sempre, s’estima més convèncer: i ara, reis, governants, enteneu-ho bé, apreneu, els qui jutgeu la terra. Serviu el Senyor amb temor, exalceu-lo amb tremor. Abraceu la bona doctrina, no sigui que a la fi el Senyor s’enutgi i us perdeu fora de la bona via quan s’inflamarà de sobte la seva ira.⁵³ Crist és el Senyor, el Rei. I nosaltres us anunciem el compliment de la promesa feta als nostres pares, la que Déu ha complert davant els nostres fills ressuscitant Jesús, tal com està escrit al salm segon: Tu ets el meu fill, jo avui t’he engendrat...

Ara, doncs, germans, sapigueu que per mitjà de Jesús us és anunciada la remissió dels pecats, i de tot allò de què no poguéreu ser justificats per la Llei de Moisès: tot aquell qui creu en Ell és justificat. Mireu, que no passi allò que ha estat dit en els Profetes: Vegeu, menyspreadors, astoreu-vos i desapareixeu; que faig una obra en els vostres dies, una obra que no creuríeu, si algú us la contava.⁵⁴

És l’obra de la salvació, el regnat de Crist en les ànimes, la manifestació de la misericòrdia de Déu. Feliços els qui en Ell es refugien.⁵⁵ Tenim dret, els cristians, a exalçar la reialesa de Crist, perquè per bé que la injustícia abundi, i ni que molts no desitgin aquest regnat d’amor, l’obra de la salvació eterna es va teixint en la mateixa història humana que és l’escenari del mal.