Llistat de punts

Correspondència humana

L’existència del cristià es desenvolupa en aquest clima de la misericòrdia de Déu. Aquest és l’àmbit del seu esforç per tal com es comporta com a fill del Pare. I, quins són els mitjans principals per aconseguir que la vocació s’afermi? Avui, te n’assenyalaré dos, que són com eixos vius de la conducta cristiana: la vida interior i la formació doctrinal, el coneixement profund de la nostra fe.

Vida interior, primer de tot. Que pocs n’hi ha que entenguin això, encara! En sentir parlar de vida interior pensen en la fosca del temple, si és que no pensen en els ambients resclosits d’algunes sagristies. Ja fa més d’un quart de segle que dic que no és això. Descric la vida interior de cristians corrents, que solen trobar-se en ple carrer, a l’aire lliure; i que al carrer, a la feina, amb la família i en les estones de diversió estan pendents de Jesús tot el dia. I què és això sinó vida d’oració contínua? ¿Oi que has vist la necessitat de ser una ànima d’oració amb un tracte amb Déu que et deïfica? Aquesta és la fe cristiana i així ho han entès sempre les ànimes d’oració; aquell home es fa Déu, escriu Climent d’Alexandria, perquè vol el mateix que vol Déu.⁴¹

Al començament costa: cal esforç per adreçar-se al Senyor, per agrair la seva pietat paternal i concreta envers nosaltres. A poc a poc l’amor de Déu es palpa ―bé que no és cosa de sentiments―, com una urpada a l’ànima. És Crist, que ens persegueix amorosament: Mira, sóc a la porta i truco.⁴² Com et va la vida d’oració? ¿No sents, de vegades, durant el dia, desigs d’enraonar amb Ell més a poc a poc? ¿No li dius: en acabat us ho explicaré, en acabat en parlaré amb Vós?

En les estones dedicades expressament a aquest col·loqui amb el Senyor, el cor s’esplaia, la voluntat s’enforteix, la intel·ligència ―ajudada per la gràcia― impregna de realitats sobrenaturals, les realitats humanes. Com a fruit, sempre sortiran uns propòsits clars, pràctics, de millorar la teva conducta, de tractar finament amb caritat tots els homes, d’esmerçar-te amb el delit dels bons esportistes, en aquesta lluita cristiana d’amor i de pau.

L’oració esdevé contínua, com els batecs del cor, com el pols. Sense aquesta presència de Déu, no hi ha vida contemplativa; i sense vida contemplativa de poc serveix treballar per Crist, perquè s’esforcen debades els qui construeixen, si Déu no sosté la casa.⁴³

La sal de la mortificació

Al cristià corrent ―que no és un religiós, que no s’aparta del món, perquè el món és el lloc del seu encontre amb Crist― per a santificar-se no li cal hàbit extern, ni signes distintius. Els seus signes són interns: la presència de Déu constant i l’esperit de mortificació. De fet, una sola cosa, perquè la mortificació no és més que l’oració dels sentits.

La vocació cristiana és vocació de sacrifici, de penitència, d’expiació. Hem de fer reparació pels nostres pecats ―en quantes d’ocasions no haurem girat la cara, per no veure Déu!― i per tots els pecats dels homes. Hem de seguir de prop les petjades de Crist: sempre duem en el nostre cos la mortificació, l’abnegació de Crist, el seu abatiment en la Creu, a fi que també la vida de Jesús es manifesti en els nostres cossos.⁴⁴ El nostre camí és d’immolació i, en aquesta renúncia, hi trobarem el gaudium cum pace, l’alegria i la pau.

No mirem el món amb posat trist. Potser, involuntàriament, han fet un pobre servei a la catequesi aquells biògrafs de sants que volien trobar a tota costa coses extraordinàries en els servents de Déu, fins i tot en llurs primers vagits. I conten, d’alguns d’ells, que en la infantesa no ploraven, que per mortificació no mamaven els divendres... Tu i jo vam néixer plorant com Déu mana; i ens agafàvem al pit de la mare sense preocupar-nos de Quaresmes ni de Témpores...

Ara, amb l’auxili de Déu, hem après a descobrir, tot al llarg de la jornada en aparença sempre igual, spatium verae poenitentiae, temps de veritable penitència; i en aquells instants fem propòsits de emendatio vitae, de millorar la nostra vida. Aquest és el camí per disposar-nos a la gràcia i a les inspiracions de l’Esperit Sant en l’ànima. I amb aquesta gràcia ―ho torno a dir― ve el gaudium cum pace, l’alegria, la pau i la perseverança en el camí.⁴⁵

La mortificació és la sal de la nostra vida. I la millor mortificació és la que combat ―en petits detalls, durant tot el dia―, la concupiscència de la carn, la concupiscència dels ulls i la supèrbia de la vida. Mortificacions que no mortifiquin els altres, que ens facin ser més delicats, més comprensius, més oberts a tothom. Si ets susceptible, no tens esperit de mortificació; si estàs només pendent dels teus egoismes; si trepitges els altres, si no saps privar-te d’allò que és superflu, i a vegades, del necessari; si t’entristeixes quan les coses no et surten tal com les havies previstes. En canvi, et mortifiques, si saps donar-te tot per a tots, per guanyar-los tots.⁴⁶

No entenc com es pot viure cristianament sense sentir la necessitat d’una amistat constant amb Jesús en la Paraula i en el Pa, en l’oració i en l’Eucaristia. I entenc molt bé que al llarg dels segles, les generacions successives de fidels hagin anat concretant aquesta pietat eucarística. Uns cops, amb pràctiques multitudinàries, professant públicament la seva fe; d’altres, amb gestos silenciosos i callats, en la sacra pau del temple o en la intimitat del cor.

Per davant de tot hem d’estimar la Santa Missa, que ha de ser el centre del nostre dia. Si vivim bé la Missa, ¿com no hem de continuar després la resta de la jornada amb el pensament en el Senyor, amb la pruïja de no apartar-nos de la seva presència, per treballar com Ell treballava i estimar com Ell estimava? Aprenguem doncs d’agrair al Senyor aquesta altra delicadesa seva: que no hagi volgut limitar la seva presència al moment del Sacrifici de L’Altar, sinó que hagi decidit de romandre en l’Hòstia Santa que és reservada al Tabernacle, en el Sagrari.

Us diré que per a mi, el Sagrari ha estat sempre Betània, l’indret tranquil i plàcid on és Crist, on podem contar-li les nostres preocupacions, els nostres sofriments, les nostres il·lusions i les nostres alegries, amb la mateixa senzillesa i naturalitat amb què li parlaven aquells amics seus, Marta, Maria i Llàtzer. Per això, quan recorro els carrers d’alguna ciutat o d’algun poble, em fa alegria de descobrir, ni que sigui de lluny, la silueta duna església: és un nou Sagrari, una ocasió més de deixar que l’ànima s’escapi per estar de desig ben a prop del Senyor Sagramentat.