Llistat de punts

Quan narra aquestes escenes en el seu Evangeli, sant Mateu posa constantment en relleu la fidelitat de Josep, que compleix els manaments de Déu sense vacil·lacions, bé que de vegades aquells mandats li poguessin semblar obscurs de sentit, o se li n’ocultés la connexió amb la resta dels plans divins.

En moltes ocasions, els Pares de l'Església i els autors espirituals fan ressaltar aquesta fermesa de la fe de sant Josep. Referint-se a les paraules de l'Àngel que li mana de fugir d'Herodes i de refugiar-se a Egipte,⁷ el Crisòstom comenta: En sentir-ho, Josep no es va escandalitzar ni va dir: això sembla un enigma. Vós mateix fèieu saber no fa gaire que Ell salvaria el seu poble, i ara no és capaç ni de salvar-se Ell mateix, sinó que tenim necessitat de fugir, d’emprendre un viatge i de patir un llarg desplaçament: això està en contra del que ens vau prometre. Josep no discorre així, perquè és un baró fidel. Tampoc no pregunta sobre el temps del retorn, malgrat que l'Àngel l’havia deixat indeterminat, ja que li havia dit: estigues allí ―a Egipte― fins que jo t’ho digui. I malgrat tot no per això no es crea dificultats, sinó que obeeix i creu i suporta totes les proves alegrement.⁸

La fe de Josep no vacil·la, la seva obediència és sempre estricta i ràpida. Per comprendre millor aquesta lliçó que aquí ens dóna el Sant Patriarca, és bo que considerem que la seva fe és activa, i que la seva docilitat no presenta l’actitud de l’obediència de qui es deixa arrossegar pels esdeveniments. Perquè la fe cristiana és l’extrem a més oposat al conformisme, o a la manca d’activitat i d’energia interiors.

Josep es va abandonar sense reserves en les mans de Déu, però mai no va refusar de reflexionar sobre els esdeveniments, i així pogué obtenir del Senyor aquest grau d’intel·ligència de les obres de Déu, que és la veritable saviesa. D’aquesta manera aprengué a poc a poc que els designis sobrenaturals tenen una coherència divina, que de vegades està en contradicció amb els plans humans.

En les diverses circumstàncies de la seva vida, el Patriarca no renuncia a pensar, ni abdica de la seva responsabilitat. Al contrari: posa al servei de la fe tota la seva experiència humana. Quan torna d’Egipte, en sentir dir que Arquelau regnava a la Judea en lloc del seu pare Herodes, tingué por d’anar-hi.⁹ Ha après de moure’s dintre del pla diví i, com a confirmació que efectivament Déu vol això que ell entreveu, rep la indicació de retirar-se a Galilea.

Així fou la fe de sant Josep: plena, confiada, íntegra, manifestada en un lliurament eficaç a la voluntat de Déu, en una obediència intel·ligent. l, amb la fe, la caritat, l’amor. La seva fe es fon amb l'Amor: amb l’amor de Déu que complia les promeses fetes a Abraham, a Jacob, a Moisès; amb l’afecte d’espòs envers Maria, i amb l’afecte de pare envers Jesús. Fe i amor en l’esperança de la gran missió que Déu, servint-se d'ell també ―un fuster de Galilea―, estava iniciant en el món: la redempció dels homes.

Entre els dons de l’Esperit Sant, jo diria que n’hi ha un de què tenim necessitat especial tots els cristians: el do de la saviesa que, en fer-nos conèixer Déu i gustar-lo, ens deixa en condicions de poder judicar amb veritat sobre les situacions i les coses d’aquesta vida. Si fóssim conseqüents amb la nostra fe, en mirar al voltant nostre i contemplar l’espectacle de la història i del món, no podríem sinó sentir que s’eleven en el nostre cor els mateixos sentiments que van animar el de Jesucrist: en veure aquells multituds, se n’apiadà, perquè estaven cansades i abatudes com ovelles sense pastor.²¹

No és que el cristià no s’adoni de tot allò que hi ha de bo en la humanitat, que no apreciï les alegries netes, que no participa en els afanys i ideals terrenals. Al contrari, sent tot això des dels racons més recòndits de l’ànima, i ho comparteix i ho viu amb una profunditat especial, ja que coneix millor que cap home les profunditats de l’esperit humà.

La fe cristiana no enxiqueix l’ànim, ni retalla els impulsos nobles de l’ànima, ans els engrandeix en revelar-ne el seu veritable i més autèntic sentit: no estem destinats a una felicitat qualsevol, perquè hem estat cridats a penetrar en la intimitat divina, a conèixer i amar Déu Pare, Déu Fill i Déu Esperit Sant i, en la Trinitat i en la Unitat de Déu, tots els àngels i tots els homes.

Aquesta és la gran gosadia de la fe cristiana: proclamar el valor i la dignitat de la naturalesa humana i afirmar que, mitjançant la gràcia que ens eleva a l’ordre sobrenatural, hem estat creats per assolir la dignitat de fills de Déu. Una gosadia certament increïble, si no estigués basada en el decret salvador de Déu Pare, i no hagués estat confirmada per la sang de Crist i refermada i feta possible per l’acció constant de l’Esperit Sant.

Hem de viure de fe, de créixer en la fe, fins que es pugui dir de cadascun de nosaltres, de cada cristià, allò que escrivia fa segles un dels grans Doctors de l’Església oriental: de la mateixa manera que els cossos transparents i nítids es tornen resplendents i irradien brillantor, en rebre els raigs de llum, les ànimes que són portades i il·lustrades per l’Esperit Sant, es tornen també espirituals i porten a les altres la llum de la gràcia. És de l’Esperit Sant que prové el coneixement de les coses futures, la intel·ligència dels misteris, la comprensió de les veritats ocultes, la distribució dels dons, la ciutadania celestial, la conversació amb els àngels. D’Ell, l’alegria que mai no s’acaba, la perseverança en Déu, la semblança amb Déu i la cosa més sublim que un hom pugui pensar: fer-se Déu.²²

La consciència de la magnitud de la dignitat humana ―d’una forma eminent, inefable, en ésser constituïts per la gràcia en fills de Déu― juntament amb la humilitat, forma en el cristià una sola cosa, ja que no són les nostres forces les que ens salven i ens donen la vida, sinó el favor diví. Aquesta és una veritat que no es pot oblidar mai perquè, si no, la deïficació es pervertiria en presumpció, en supèrbia, i tard o d’hora, en un esfondrament espiritual davant l’experiència de la pròpia feblesa i misèria.

Gosaré dir: sóc sant? ―es preguntava Sant Agustí-. Si digués sant quant a santificador i no necessitar de ningú que em santifiqui, seria superbiós i mentider, però si entenem per sant el santificar, segons el que podem llegir en el Levític: sigueu sants, perquè jo, Déu, sóc sant; aleshores també el cos de Crist, fins a l’últim home situat en els confins de la terra i, amb el seu Cap i sota el seu Cap, digui audaçment: sóc sant.²³

Estimeu la Tercera Persona de la Trinitat Beatíssima: escolteu en la intimitat del vostre ser les mocions divines ―aquests encoratjaments, aquests retrets―, camineu per la terra dins la llum reflectida en la vostra ànima: i el Déu de l’esperança ens omplirà amb tota mena de pau, per tal que aquesta esperança creixi en nosaltres sempre més i més, per la virtut de l’Esperit Sant.²⁴

Jesús a la Creu, amb el cor traspassat d’Amor pels homes, és una resposta eloqüent ―els mots hi sobren― a la pregunta pel valor de les coses i de les persones. Els homes valen tant, amb llur vida i felicitat, que el mateix Fill de Déu es dóna per redimir-los, per rentar-los, per elevar-los. ¿Qui no estimarà el seu Cor tat ferit?, preguntava davant això una ànima contemplativa. I continuava preguntant: ¿qui no retornarà amor per amor? ¿Qui no abraçarà un Cor tan pur? Nosaltres, que som de carn, pagarem amor per amor, abraçarem el nostre ferit, al qual els impius travessaren mans i peus, el costat i el Cor. Demanem que es digni lligar el nostre cor amb el vincle del seu amor i ferir-lo amb una llança, perquè encara és dur i impenitent.²⁴

Són pensaments, afectes, converses que les ànimes enamorades sempre han dedicat a Jesús. Però per entendre aquest llenguatge, per a saber de veritat què és el cor humà i el Cor de Crist i l’amor de Déu, cal la fe i també la humilitat. Amb fe i humilitat, sant Agustí ens va deixar unes paraules universalment famoses: ens heu creat, Senyor, perquè siguem vostres, i el nostre cor restarà inquiet fins a reposar en Vós.²⁵

Quan la humilitat és descurada, l’home pretén apropiar-se de Déu, bé que no d’aquesta manera divina que el mateix Crist ha fet possible dient preneu i mengeu, perquè això és el meu cos:²⁶ sinó mirant de reduir la grandesa divina als límits humans. La raó, aquesta raó freda i cega que no és la intel·ligència que procedeix de la fe, ni tampoc la intel·ligència recta de la criatura capaç d’assaborir i d’estimar les coses, es converteix en la desraó de qui ho sotmet tot a les seves pobres experiències habituals, que empetiteixen la veritat sobrehumana, que recobreixen el cor de l’home amb una crosta insensible a les mocions de l’Esperit Sant. La pobra intel·ligència nostra estaria perduda, si no fos pel poder misericordiós de Déu que trenca les fronteres de la nostra misèria: us donaré un cor nou i us revestiré d’un esperit nou; us trauré el cor de pedra i us en donaré un de carn. ²⁷ I l’ànima recobra la llum i s’omple de goig, davant les promeses de l’Escriptura Santa.

Jo tinc pensaments de pau i no d’aflicció,²⁸ declara Déu per boca del profeta Jeremies. La litúrgia aplica aquestes paraules a Jesús, perquè en Ell se’ns manifesta amb tota claredat que Déu ens vol així. No ve a condemnar-nos, a retreure’ns la nostra indigència o la nostra mesquinesa: ve a salvar-nos, a perdonar-nos, a disculpar-nos, a dur-nos la pau i l’alegria. Si reconeixem aquesta meravellosa relació del Senyor amb els seus fills, els nostres cors necessàriament es canviaran, i ens farem càrrec que davant els nostres ulls s’obre un panorama absolutament nou, ple de relleu, de fondària i de llum.