Llistat de punts

Som a Nadal. Els diversos fets i circumstàncies que rodejaren el naixement del Fill de Déu revénen al nostre record, i la mirada s’atura a la cova de Betlem, a la llar de Natzaret. Maria, Josep, Jesús Infant, ocupen d’una manera molt especial el centre del nostre cor. ¿Què ens diu, què ens ensenya la vida, alhora senzilla i admirable, d’aquesta Sagrada Família?

D’entre les moltes consideracions que podríem fer, n’hi ha una sobretot que vull comentar ara. El naixement de Jesús significa, com diu l’Escriptura, la inauguració de la plenitud dels temps,¹ el moment escollit per Déu per manifestar enterament el seu amor als homes, donant-nos el seu propi Fill. Aquesta voluntat divina s’acompleix enmig de les circumstàncies més normals i ordinàries: una dona que dóna a llum, una família, una casa. L’Omnipotència divina, l’esplendor de Déu, passen a través de les coses humanes, s’uneixen a tot el que és humà. D’aleshores ençà, els cristiana sabem que, amb la gràcia del Senyor, podem i hem de santificar totes les realitats límpides de la nostra vida. No hi ha cap situació terrenal, per petita i corrent que sembli, que no pugui ésser ocasió d’un encontre amb Crist i una etapa del nostre camí cap al Regne del Cel.

Per això no és estrany que l'Església s’alegri, es recreï, contemplant l’habitacle modest de Jesús, Maria i Josep. És grat ―hom resa a l’himne de matines d’aquesta festa― recordar la petita casa de Natzaret i l’existència senzilla que s’hi mena, celebrar amb cants la ingenuïtat humil que envolta Jesús, la seva vida amagada. Va ésser allí on, essent un nen, aprengué l’ofici de Josep; allí on va créixer en edat i on va compartir la feina d’artesà. A la vora d'Ell s'asseia la seva Mare; al costal de Josep vivia la seva esposa amadíssima, feliç de poder-lo ajudar i d’oferir-li les seves sol·licituds.

Quan penso en les llars cristianes, m’agrada d’imaginar-me-les lluminoses i alegres, com ho fou la de la Sagrada Família. El missatge de Nadal ressona amb tota la seva força: Glòria a Déu dalt del cel, i pau a la terra als homes de bona voluntat.²Que la pau de Crist triomfi en els vostres cors, escriu l’apòstol.³ La pau de saber-nos estimats pel nostre Pare Déu, incorporats a Crist, protegits per la Verge Santa Maria, emparats per sant Josep. Aquesta és la gran llum que il·lumina les nostres vides i que, entre les dificultats i misèries personals, ens impulsa a anar endavant animosos. Cada llar cristiana hauria d’ésser un recer de serenitat, on, per damunt de les petites contradiccions diàries, hom pogués trobar un afecte profund i sincer, una tranquil·litat pregona, fruit d’una fe real i viscuda.

La figura de Sant Josep a l'Evangeli

Tant sant Mateu com sant Lluc ens parlen de sant Josep com d’un baró que descendia d’una nissaga il·lustre: la de David i Salomó, reis d’Israel. Els detalls d’aquesta ascendència són històricament una mica confusos: no sabem quina de les dues genealogies que aporten els evangelistes, correspon a Maria ―Mare de Jesús segons la carn― i quina correspon a sant Josep, que era el seu pare segons la llei jueva. Ni sabem si la ciutat nadiua de sant Josep fou Betlem, on va anar a empadronar-se, o Natzaret, on vivia i treballava.

Sabem, en canvi, que no era una persona rica: era un treballador, com n’hi ha milions a tot el món; exercia l’ofici fatigant i humil que Déu havia triat per a si mateix, en prendre la nostra carn, i en voler viure trenta anys com un més entre nosaltres.

La Sagrada Escriptura diu que Jesús era artesà. Hi ha uns quants Pares que afegeixen que va ser fuster. Sant Justí, parlant de la vida de treball de Jesús, afirma que feia arades i jous;¹ i potser, basant-se en aquestes paraules, sant Isidor de Sevilla conclou que Josep era ferrer. Sigui com sigui, fou un obrer que treballava al servei dels seus conciutadans, que tenia una habilitat manual, fruit d’anys d’esforç i de suor.

De les narracions evangèliques es desprèn la gran personalitat humana de Josep: en cap moment no se’ns apareix com un home apocat o espantat davant la vida; al contrari, sap afrontar els problemes, tirar endavant en les situacions difícils, assumir amb responsabilitat i iniciativa les feines que li són encomanades.

No estic d’acord amb la manera clàssica de representar sant Josep com un home vell, encara que ho hagin fet amb la bona intenció de destacar la perpètua virginitat de Maria. Jo me l’afiguro jove, fort, potser amb alguns anys més que no pas Nostra Senyora, però en la plenitud de l’edat i de l’energia humana.

Per viure la virtut de la castedat, no cal esperar ser vell o mancar de vigor. La puresa neix de l’amor i, per a l’amor net, no són obstacles la robustesa i l’alegria de la joventut. Joves eren el cor i el cos de Sant Josep en contraure matrimoni amb Maria, quan va saber el misteri de la seva Maternitat divina, quan visqué amb Ella respectant la integritat que Déu volia llegar al món, com un senyal més de la seva vinguda entre les criatures. Qui no sigui capaç d’entendre un amor així, sap molt poc què és el veritable amor i desconeix del tot el sentit cristià de la castedat.

Josep era, dèiem, un artesà de Galilea, un home com tants d’altres. I ¿què pot esperar de la vida un habitant d’un poblet perdut, com ho era Natzaret? Només treball, cada dia, sempre amb el mateix esforç. I, en acabar la jornada, una casa pobra i petita per prendre el descans i recomençar la feina l’endemà.

Però el nom de Josep vol dir, en hebreu, Déu hi afegirà. Déu afegeix, a la vida santa dels qui acompleixen la seva voluntat dimensions insospitades: la cosa important, allò que dóna valor a tot, allò que és diví. Déu, a la vida humil i santa de Josep, hi afegí ―si m’és permès de dir-ho així― la vida de la Verge Maria i la de Jesús, Senyor Nostre. Déu no es deixa guanyar mai en generositat. Josep podia fer seves les paraules que digué santa Maria, la seva Esposa: Quia fecit mihi magna qui potens est, ha fet en mi coses grans Aquell que és totpoderós, quia respexit humilitatem perquè es va fixar en la meva petitesa.²

Josep era efectivament un home corrent, en el qual Déu va confiar per obrar coses grans. Sabé viure, tal com el Senyor volia, tots i cadascun dels esdeveniments que van compondre la seva vida. Per això, l’Escriptura Santa exalça Josep afirmant que era just.³ I, en el llenguatge hebreu, just vol dir pietós, servidor irreprotxable de Déu, complidor de la voluntat divina;⁴ d’altres vegades vol dir bo i caritatiu amb el proïsme.⁵ En un mot, el just és aquell qui estima Déu i demostra aquest amor complint els seus manaments i orientant tota la seva vida cap al servei dels seus germans, tots els altres homes.

El tracte de Josep amb Jesús

Ja fa temps que m’agrada de recitar una commovedora invocació a sant Josep, que l’Església mateixa ens proposa, entre les oracions preparatòries de la missa: Josep, baró benaurat i feliç, a qui fou concedit de veure i sentir el Déu, que molts reis volgueren veure i oir i no oïren ni veieren. I no solament veure’l i oir-lo, sinó dur-lo en braços, besar-lo, vestir-lo i custodiar-lo: pregueu per nosaltres. Aquesta oració ens servirà per a entrar a l’últim tema que tocaré avui: el tracte entranyable de Josep amb Jesús.

Per a sant Josep, la vida de Jesús fou un descobriment continu de la pròpia vocació. Recordàvem abans aquells primers anys plens de circumstàncies en contrast aparent: glorificació i fugida, majestuositat dels Mags i pobresa del portal, cant dels Àngels i silenci dels homes. Quan arriba el moment de presentar el Nen al Temple, Josep, que porta l’ofrena modesta d’un parell de tórtores, veu com Simeó i Anna proclamen que Jesús és el Messies. El seu pare i la seva mare escoltaven amb admiració les coses que deien d’ell,²⁰ diu sant Lluc. Més endavant, quan l’Infant roman dins el Temple sense que Maria i Josep ho sàpiguen, en trobar-lo novament després de cercar-lo tres dies, el mateix evangelista narra que se’n meravellaren.²¹

Josep se sorprèn. Josep s’admira. Déu li va revelant els seus designis i ell s’esforça per entendre’ls. Com tota ànima que vol seguir Jesús de prop, descobreix de seguida que no és possible de caminar amb el pas cansat, que la rutina no hi cap. Perquè Déu no es conforma amb l’estabilitat en un nivell aconseguit, amb el descans en allò que ja té. Déu exigeix contínuament més i els seus camins no són els nostres camins humans. Sant Josep, com cap home abans o desprès d’ell, ha après de Jesús com estar atent per reconèixer les meravelles de Déu, com tenir l’ànima i el cor oberts.

Però si Josep ha après de Jesús per viure d’una manera divina, gosaria dir que quant a allò que és humà, ha ensenyat moltes coses al Fill de Déu. Hi ha quelcom que no m’acaba d’agradar en el títol de pare putatiu, amb el qual Josep és designat a vegades, perquè perilla de fer pensar que les relacions entre Josep i Jesús eren fredes i exteriors. Certament, la nostra fe ens diu que no era pare segons la carn, però aquesta paternitat no és pas l’única.

A Josep ―llegim en un sermó de Sant Agustí― no solament li és degut el nom de pare, sinó que el mereix, ho és més que ningú. I en acabat afegeix: ¿I com ho era, de pare? Tant més profundament pare com més casta fou la seva paternitat. N’hi havia que es pensaven que era pare de Nostre Senyor Jesucrist, de la mateixa manera que són pares els altres, que engendren segons la carn, i no solament reben llurs fills com a fruit del seu afecte espiritual. Per això diu Sant Lluc: hom creia que era pare de Jesús. ¿Per què diu només que hom creia? Perquè el pensament i el judici humans es refereixen a allò que sol esdevenir-se entre els homes. I el Senyor no nasqué del germen de Josep. Això no obstant, a la pietat i a la caritat de Josep, li nasqué un fill de la Verge Maria, que era Fill de Déu.²²

Josep estimà Jesús com un pare estima el fill, el tractà donant-li tot el millor que tenia. Josep, tenint cura d’aquell Infant com li fou manat, féu de Jesús un artesà: li transmeté el seu ofici. Per això els veïns de Natzaret parlaran de Jesús, anomenant-lo indistintament faber i fabri filius:²³ menestral i fill del menestral. Jesús va treballar al taller de Josep i al costat de Josep. ¿Com devia ésser Josep, com havia obrat en ell la gràcia, per a ésser capaç de dur a terme la feina de fer anar endavant el Fill de Déu en allò que és humà?

Perquè Jesús havia d’assemblar-se a Josep: en la forma de treballar, en trets del seu caràcter, en la manera de parlar. Allò que ha estat la infantesa i la jovenesa de Jesús i, per tant, el seu tracte amb Josep, es reflecteix en el realisme de Jesús, en el seu esperit d’observació, en la seva manera d’asseure’s a taula i de llescar el pa, en el seu gust per exposar la doctrina d’una manera concreta prenent exemple de les coses de la vida ordinària.

No és possible desconèixer la sublimitat del misteri. Aquest Jesús que és home, que parla amb l’accent d’una regió determinada d’Israel, que s’assembla a un menestral anomenat Josep, aquest és el Fill de Déu. I qui és que pot ensenyar res a Déu? Però és realment home, i viu normalment: primer com un nen, després com un xicot, que ajuda en el taller de Josep; finalment com un home madur, en la plenitud de l’edat. Jesús creixia en saviesa, en edat i en gràcia davant de Déu i davant dels homes.²⁴