Llistat de punts

Quina capacitat tan estranya que té l’home d’oblidar-se de les coses més meravelloses, d’acostumar-se al misteri! Considerem novament, en aquesta Quaresma, que el cristià no pot ésser superficial. Mentre està ficat de ple en la seva feina ordinària, entre els altres homes, els seus iguals, atrafegat, ocupat, en tensió, el cristià ha d’estar ficat ensems i totalment en Déu, perquè és fill de Déu.

La filiació divina és una veritat joiosa, un misteri consolador. La filiació divina emplena tota la nostra vida espiritual, perquè ens ensenya de tractar, de conèixer, d’amar el nostre Pare del Cel, i així curulla d’esperança la nostra lluita interior, i ens dóna la confiada simplicitat dels nens petits. I encara més: justament perquè som fills de Déu, aquesta realitat ens mena així mateix a contemplar amb amor i amb admiració totes les coses que han sortit de les mans de Déu Pare Creador. I d’aquesta manera som contemplatius enmig del món, estimant el món.

En la Quaresma, la litúrgia té presents les conseqüències del pecat d’Adam en la vida de l’home. Adam no volgué ésser un bon fill de Déu, i es rebel·là. Però també se sent, contínuament, l’eco d’aquest felix culpa ―culpa feliç, joiosa― que l’Església entera cantarà, plena d’alegria, en la vetlla del Diumenge de Resurrecció.⁴⁰

Déu Pare, un cop arribada la plenitud dels temps, envià al món el seu Fill Unigènit, perquè restablís la pau; per tal que, en redimir l’home del pecat, adoptionem filiorum reciperemus,⁴¹ fóssim constituïts fills de Déu, alliberats del jou del pecat, esdevinguts capaços de participar en la intimitat divina de la Trinitat. I així s’ha fet possible a aquest home nou, a aquest nou empelt dels fills de Déu,⁴² d’alliberar la creació entera del desordre, restaurant totes les coses en Crist,⁴³ que els ha reconciliats amb Déu.⁴⁴

Temps de penitencia, doncs. Però, tal com hem vist, no és una feina negativa. La Quaresma s’ha de viure amb l’esperit de filiació, que Crist ens ha comunicat i que batega en la nostra ànima.⁴⁵ El Senyor ens crida perquè ens hi acostem amb el desig d’ésser com Ell: sigueu imitadors de Déu com a fills seus estimadíssims,⁴⁶ tot col·laborant humilment, però fervorosament, en el diví propòsit d’unir allò que és trencat, de salvar allò que està perdut, d’ordenar allò que ha desordenat l’home pecador, de dur al seu fi allò que s’esgarria, de restablir la divina concòrdia de totes les coses creades.

Els Sagraments de la gràcia de Déu

Qui desitja lluitar hi posa els mitjans. I els mitjans no han canviat en aquests vint segles de cristianisme: oració, mortificació i freqüència de Sagraments. Com que la mortificació també és oració ―pregària dels sentits―, podem descriure aquests mitjans només amb dos mots: oració i Sagraments.

Voldria que ara consideréssim aquesta deu de gràcia divina dels Sagraments, meravellosa manifestació de la misericòrdia de Déu. Meditem a poc a poc la definició que dóna el Catecisme de Sant Pius V: uns certs senyals sensibles que causen la gràcia, i ensems la declaren, com posant-la davant els ulls.¹² Déu Nostre Senyor, és infinit, el seu amor és inexhaurible, la seva clemència i la seva pietat amb nosaltres no admeten límits. I, per bé que ens concedeix la seva gràcia de moltes altres maneres, ha instituït expressament i lliurement ―només Ell podia fer-ho― aquests set signes eficaços, per tal que d’una forma estable, senzilla i assequible a tothom, els homes puguin fer-se partícips dels mèrits de la Redempció.

Si s’abandonen els Sagraments, desapareix la veritable vida cristiana. Tot i així, no se’ns oculta que particularment en aquesta època nostra no falta qui sembla que oblida, i que fins i tot arriba a menysprear, aquest corrent redemptor de la gràcia de Crist. És dolorós parlar d’aquesta plaga de la societat que es diu cristiana, però cal fer-ho, perquè en les nostres ànimes s’afermi el desig d’acudir amb més amor i gratitud a aquestes fonts de santificació.

Decideixen, sense el més petit escrúpol, retardar el baptisme dels acabats de néixer, privant-los ―greu atemptat contra la justícia i la caritat― de la gràcia de la fe, del tresor incalculable de la inhabitació de la Trinitat Santíssima en l’ànima, que ve al món tacada pel pecat original. Pretenen també desvirtuar la naturalesa pròpia del Sagrament de la Confirmació, en el qual la Tradició, unànimement, sempre ha vist un enrobustiment de la vida espiritual, una efusió callada i fecunda de l’Esperit Sant, perquè, enfortida sobrenaturalment, l’ànima pugui lluitar ―miles Christi, com un soldat de Crist― en aquesta batalla interior contra l’egoisme i la concupiscència.

Si es perd la sensibilitat per les coses de Déu, difícilment s’entendrà el Sagrament de la Penitència. La confessió sagramental no és un diàleg humà, sinó un col·loqui diví; és un tribunal, de justícia segura i divina i, sobretot, de misericòrdia, amb un jutge amorós que no desitja la mort del pecador, sinó que es converteixi i visqui.¹³

És de debò infinita la tendresa de Nostre Senyor. Mireu amb quina delicadesa tracta els seus fills. Ha fet del Matrimoni un vincle sant, imatge de la unió de Crist amb la seva Església,¹⁴ un gran sagrament en el qual es fonamenta la família cristiana, que ha d’ésser, amb la gràcia de Déu, un ambient de pau i de concòrdia, una escola de santedat. Els pares són cooperadors de Déu. D’aquí arrenca el deure amable de veneració, que correspon als fills. Amb raó, el quart manament pot dir-se ―fa tants anys que ho vaig escriure― dolcíssim precepte del decàleg. Si hom viu el matrimoni com Déu vol, sagrament, la llar serà un racó de pau, lluminós i alegre.

Tracte amb Jesucrist en el Pa i en la Paraula

Si sabem contemplar el misteri de Crist, si ens esforcem a veure’l amb els ulls nets, ens adonarem que també ara és possible d’apropar-nos íntimament a Jesús, en cos i ànima. Crist ens ha marcat clarament el camí: pel Pa i per la Paraula, alimentant-nos amb l’Eucaristia i coneixent i complint allò que vingué a ensenyar-nos, alhora que conversem amb Ell en l’oració. Qui menja la meva carn i beu la meva sang, està en mi, i jo en ell.⁶ Qui coneix els meus manaments i els guarda, aquest és el qui m’estima. I el qui m’estima serà estimat pel meu Pare, i jo l’estimaré, i me li manifestaré.⁷

No són tan sols promeses. Són l’entranya, la realitat d’una vida autèntica: la vida de la gràcia, que ens empeny a tractar Déu personalment i directa. Si guardeu els meus manaments, perseverareu en el meu amor, tal com jo he guardat els manaments del meu Pare i persevero en el seu amor.⁸ Aquesta afirmació de Jesús, en el discurs de l’última Cena, és el millor preàmbul per al dia de l’Ascensió. Crist sabia que calia que Ell se n’anés; perquè, d’una manera misteriosa que no arribem a entendre, després de l’Ascensió havia d’arribar ―en una nova efusió de l’Amor diví― la tercera Persona de la Trinitat Beatíssima: us dic la veritat: us convé que me’n vagi; perquè, si no me’n vaig, no us vindrà el Paràclit; mentre que, si marxo, us l’enviaré.⁹

Se n’ha anat i ens envia l’Esperit Sant, que regeix i santifica la nostra ànima. En actuar el Paràclit en nosaltres, confirma allò que Crist ens anunciava: que som fills de Déu; que no hem rebut pas l’esperit d’esclavitud per continuar encara obrant per temor, sinó l’esperit d’adopció de fills pel qual clamem: Abbà, Pare!¹⁰

Ho veieu? És l’actuació trinitària en les nostres ànimes. Tot cristià té accés a aquesta inhabitació de Déu en el més íntim del seu ésser si correspon a la gràcia que ens mena a unir-nos amb Crist en el Pa i en la Paraula, en la Sagrada Hòstia i en l’oració. L’Església presenta a la nostra consideració cada dia la realitat del Pa viu, i li dedica dues de les grans festes de l’any litúrgic: la del Dijous Sant i la de Corpus Christi. En aquest dia de l’Ascensió, deturem-nos en el tracte amb Jesús, escoltant atentament la seva Paraula.

Evocàvem abans els esdeveniments de Naïm. Podríem esmentar-ne d’altres, ara, perquè els Evangelis són plens d’escenes semblants. Aquests relats han remogut i continuaran removent sempre els cors de les criatures: ja que no entranyen solament el gest sincer d’un home que es compadeix dels seus semblants, perquè presenten essencialment la revelació dels seus semblants, perquè presenten essencialment la revelació de la caritat immensa del Senyor. El Cor de Jesús és el Cor de Déu encarnat, de l’Emmanuel, Déu amb nosaltres.

L’església, unida a Crist, neix d’un Cor ferit.³⁷ D’aquest Cor, obert de bat a bat, ens és transmesa la vida. ¿Com no hem de recordar aquí, ni que sigui de passada, els sagraments, a través dels quals Déu obra en nosaltres i ens fa partícips de la força redemptora de Crist? ¿Com no hem de recordar amb un agraïment particular el Santíssim Sagrament de l’Eucaristia, el Sant Sacrifici del Calvari i la seva constant renovació incruenta en la nostra Missa? Jesús que se’ns dóna com a aliment: perquè Jesucrist ve a nosaltres, tot ha canviat, i en el nostre ésser es manifesten forces ―l’ajuda de l’Esperit Sant― que omplen l’ànima, que informen les nostres accions, la nostra manera de pensar i de sentir. El Cor de Crist és pau per al cristià.

El fonament de la donació que el Senyor ens demana, no es concreta solament en els nostres desigs ni en les nostres forces, tantes vegades curts o impotents: primer de tot es recolza en les gràcies que l’Amor del Cor de Déu fet Home ens ha obtingut. Per això podem perseverar, i hem de fer-ho, en la nostra vida interior de fills del Pare Nostre que està en el Cel, sense donar-hi cabuda al descoratjament ni a la desesma. M’agrada de fer considerar com el cristià, en la seva existència ordinària i corrent, en els detalls més simples, en les circumstàncies normals de la seva jornada habitual, posa en exercici la fe, l’esperança i la caritat, perquè allí reposa l’essència de la conducta d’una ànima que compta amb l’auxili diví; i que, en la pràctica d’aquestes virtuts teologals, troba l’alegria, la força i la serenitat.

Aquests són els fruits de la pau de Crist, de la pau que ens duu el seu Cor Sacratíssim. Perquè ―tornem-ho a dir― l’amor de Jesús als homes és un aspecte insondable del misteri diví, de l’amor del Fill al Pare i a l’Esperit Sant. L’Esperit Sant, el llaç d’amor entre el Pare i el Fill, troba en el Verb un cor humà.

No és possible de parlar d’aquestes realitats centrals de la nostra fe, sense que ens adonem de la limitació de la nostra intel·ligència i les grandeses de la Revelació. Però, encara que no puguem abraçar aquestes veritats, encara que la nostra raó s’hi esbalaeixi, les creiem humilment i fermament: recolzats en el testimoni de Crist, sabem que són així. Que l’Amor, en el si de la Trinitat, vessa damunt tots els homes per l’Amor del Cor de Jesús.