Llistat de punts

La fe i la intel·ligència

La vida d’oració i de penitència, i la consideració de la nostra filiació divina, ens transformen en cristians profundament pietosos, com nens petits davant de Déu. La pietat és la virtut dels fills, i per tal que el fill pugui confiar-se en els braços del seu pare, ha de ser i s’ha de sentir petit, necessitós. Sovint he meditat aquesta vida d’infantesa espiritual, que no està renyida amb la fortalesa, perquè exigeix una voluntat ferma, una maduresa temperada, un caràcter fort i obert.

Pietosos, doncs, com infants: però no ignorants, perquè cada u ha d’esforçar-se, en la mesura de les seves possibilitats, en l’estudi seriós, científic, de la fe; i tot això és la teologia. Pietat de nens, doncs, i doctrina segura de teòlegs.

L’afany d’adquirir aquesta ciència teològica ―la bona i ferma doctrina cristiana― ve mogut, en primer lloc, pel desig de conèixer i estimar Déu. També és, al mateix temps, conseqüència de la preocupació general de l’ànima fidel per abastar la més profunda significació d’aquest món, el qual és un afaiçonament del Creador. Amb una monotonia periòdica, n’hi ha que tracten de ressuscitar una suposada incompatibilitat entre la fe i la ciència, entre la intel·ligència humana i la Revelació divina. Tal incompatibilitat només pot aparèixer, i encara aparentment, quan no s’entenen els termes reals del problema.

Si el món ha sortit de les mans de Déu, si és Ell qui ha creat l’home a imatge i semblança seva⁴⁷ i li ha donat una espurna de la seva llum, el treball de la intel·ligència, per més que li costi, ha d’esbrinar el sentit diví que ja naturalment tenen totes les coses; i a la claror de la fe, en percebem també el sentit sobrenatural, aquell que resulta de la nostra elevació a l’ordre de la gràcia. No podem admetre la por a la ciència, perquè qualsevol labor, si és veritablement científica, tendeix a la veritat. I Crist digué: Ego sum veritas.⁴⁸ Jo sóc la veritat.

El cristià ha de tenir fam de saber. Des del conreu dels coneixements més abstractes fins a les habilitats artesanes, tot pot, ha de conduir a Déu, i així cal fer-ho. Perquè no hi ha tasca humana que no sigui santificable: un motiu per a la pròpia santificació i una ocasió per col·laborar amb Déu en la santificació dels qui ens rodegen. La llum dels seguidors de Jesucrist no s’ha de trobar al fons de la vall, sinó al cim de la muntanya, perquè vegin les vostres bones obres i glorifiquin el vostre Pare que és al cel.⁴⁹

Treballar així és oració. Estudiar així és oració. Investigar així és oració. Sempre estem en la mateixa: tot és oració, tot pot conduir-nos a Déu i cal arribar-hi, tot ha d’alimentar aquest tracte continu amb Ell, del matí a la nit. Tot treball honrat pot ser oració; i tot treball, que és oració, és apostolat. D’aquesta manera l’ànima s’envigoreix en una unitat de vida senzilla i ferma.

El pa i la sega: comunió amb tots els homes

Jesús, us deia al començament, és el sembrador. I per mitjà dels cristians, prossegueix la seva sembra divina. Crist prem el blat amb les seves mans ferides i el xopa amb la seva sang, el neteja, el purifica i el llança dins el solc, que és el món. Tira els grans d’un en un, perquè cada cristià, en el seu propi ambient, doni testimoni de la fecunditat de la Mort i de la Resurrecció del Senyor.

Si estem en les mans de Crist, ens hem d’amarar amb la seva sang redemptora, deixar-nos llançar a eixam, acceptar la nostra vida tal com Déu la vol. I convèncer-nos que, per a fructificar, la llavor s’ha d’enterrar i morir.¹⁷ Després creix la tija i sorgeix l’espiga. De l’espiga, el pa que serà convertit per Déu en el Cos de Crist. I així ens tornem a reunir en Jesús, que fou el nostre sembrador. Ja que el pa és un, nosaltres, tot i que som molts, formem un sol cos; ja que tots participem en aquest únic pa.¹⁸

No hem de perdre mai de vista que no hi ha fruit si abans no hi ha sembra: per això cal, doncs, escampar generosament la Paraula de Déu, fer que els homes coneguin Crist i que, coneixent-lo, en tinguin fam. Aquesta festa del Corpus Christi ―Cos de Crist, Pa de vida― és una bona ocasió per a meditar sobre totes les menes de fam que hom veu en el poble: de veritat, de justícia, d’unitat i de pau. Davant la fam de pau, hem de repetir amb Sant Pau: Crist és la nostra pau, pax nostra.¹⁹ Els desigs de veritat ens han de recordar que Jesús és el camí, la veritat i la vida.²⁰ Als qui aspiren a la unitat hem de posar-los davant de Crist que prega perquè estiguem consummati in unum, consumats en la unitat.²¹ La fam de justícia ens ha de dur a la font originaria de la concòrdia entre els homes: ésser i saber-se fills del Pare, germans.

Pau, veritat, unitat, justícia. Que difícil que sembla, a vegades, la tasca de sobrepassar les barreres, que impedeixen la convivència humana! I, així i tot, els cristians som cridats a realitzar aquest gran miracle de la fraternitat: aconseguir, amb la gràcia de Déu, que els homes es tractin cristianament, portant els uns les càrregues dels altres,²² vivint el manament de l’Amor, que és vincle de la perfecció i resum de la llei.²³

Crist, Senyor del món

M’agradaria que consideréssim com aquest Crist ―Nen amable― que vam veure néixer a Betlem, és el Senyor del món: ja que per Ell foren creats tots els éssers en el cel i en la terra; Ell ha reconciliat totes les coses amb el Pare en restablir la pau entre el cel i la terra, mitjançant la sang que vessà en la creu.⁶ Avui Crist regna, a la dreta del Pare: aquells dos àngels de blanques vestidures declaren als deixebles que estaven atònits contemplant els núvols, després de l’Ascensió del Senyor: homes de Galilea, ¿per què us esteu mirant el cel? Aquest Jesús que ha estat endut d’entre vosaltres cap al cel, vindrà de la mateixa manera que l’heu contemplat anant-se’n cap al cel.⁷

Per Ell regnen els reis,⁸ amb la diferència que els reis, les autoritats humanes, passen: i el regne de Crist romandrà per tota l’eternitat,⁹el seu regne és un regne etern i el seu imperi perdura de generació en generació.¹⁰

El regne de Crist no és una forma de dir, ni una imatge retòrica. Crist viu, també com a home, amb aquell mateix cos que va assumir en l’Encarnació, que ressuscità després de la Creu i subsisteix glorificat en la Persona del Verb juntament amb la seva ànima humana. Crist, Déu i Home vertader, viu i regna i és el Senyor del món. Solament per Ell es manté en vida tot allò que viu.

¿Per què, doncs, no apareix ara amb tota la seva glòria? Perquè el seu regne no és d’aquest món,¹¹ bé que està en el món. Jesús havia replicat a Pilat: Jo sóc rei. Jo per això he nascut: per donar testimoniatge de la veritat; tot aquell qui és de la veritat escolta la meva veu.¹²

Els qui esperaven del Messies un poder temporal visible, l’erraven: que el regne de Déu no rau pas en cosa de menjar o de beure, sinó en la justícia, en la pau i en el goig de l’Esperit Sant.¹³

Veritat i justícia; pau i goig en l’Esperit Sant. Aquest és el regne de Crist: l’acció divina que salva els homes i que culminarà quan la història s’acabi, i el Senyor, que seu al cim del paradís, vingui a judicar definitivament els homes.

Quan Crist comença la seva predicació a la terra, no ofereix un programa polític, sinó que diu: feu penitència, que el regne del cel és a prop;¹⁴ encomana als deixebles que anunciïn aquesta bona nova¹⁵ i ensenya que en l’oració es demani l’adveniment del regne.¹⁶ Això és el regne de Déu i la seva justícia, una vida santa: allò que hem de cercar primer que tot,¹⁷ la sola cosa veritablement necessària.¹⁸

La salvació que predica Nostre Senyor Jesucrist, és una invitació dirigida a tothom: al regne del Cel li passa com a un rei que va celebrar les noces del seu fill. Va enviar els seus criats a cridar els convidats a les noces.¹⁹ Per això, el Senyor revela que el regne del Cel és enmig de vosaltres.²⁰

Ningú no es troba exclòs de la salvació si s’emmotlla lliurement a les exigències amoroses de Crist: tornar a néixer,²¹ fer-se petits com nens, en la senzillesa d’esperit―,²² allunyar el cor de tot allò que aparti de Déu.²³ Jesús vol fets, no tan solament paraules.²⁴ I un esforç enardit, puix que només els qui lluiten seran mereixedors de l’herència eterna.²⁵

La perfecció del regne ―el judici definitiu de salvació o de condemna― no s’esdevindrà a la terra. Ara el regne és com una sembra,²⁶ com el creixement del gra de mostassa;²⁷ la seva fi serà com la pesca amb la xarxa que tot ho arreplega, de la qual, ―un cop estesa a la platja― seran extrets, per a tenir distinta sort, els qui obraren la justícia i els qui hauran comès la iniquitat.²⁸ Però mentre vivim aquí, el regne s’assembla al llevat que una dona va agafar i la va mesclar, amb tres mesures de farina, fins que va fermentar tota.²⁹

Qui entén el regne que Crist ens proposa, veu que val la pena de jugar-s’ho tot per aconseguir-ho: és la perla que el marxant compra a costa de vendre tots els béns que posseeix, és el tresor trobat al camp.³⁰ El regne del Cel és una conquesta difícil: ningú no està segur d’assolir-lo³¹ però el clam humil de l’home penedit aconsegueix que se li n’obrin les portes de bat a bat. Un dels lladres que foren crucificats amb Jesús li suplica: Senyor, recordeu-vos de mi quan arribeu al vostre regne. I Jesús li respongué: en veritat et dic que avui seràs amb mi al Paradís.³²