Llistat de punts

Apostolat, corredempció

Amb la meravellosa normalitat d’allò que és diví, l’ànima contemplativa es desborda en afany apostòlic: el cor em cremava dins el pit, en la meditació s’abrandava el foc.²⁵ ¿Quin foc és aquest, sinó el mateix de què parla Crist: foc he vingut a calar a la terra i com voldria que cremés?²⁶ Foc d’apostolat que s’enrobusteix en l’oració: no hi ha mitjà millor que aquest per a desenvolupar, arreu del món, aquesta batalla pacífica en la qual cada cristià és cridat a participar: complir el que manca a Crist de patir.²⁷

Jesús se n’ha anat al Cel, dèiem. Però el cristià, en l’oració i en l’Eucaristia, pot tractar-lo com el van tractar els primers dotze, encendre’s en el seu zel apostòlic, per tal de fer amb Ell un servei de corredempció, que és sembrar la pau i l’alegria. Servir, puix que l’apostolat no és res més. Si comptem exclusivament amb les nostres pròpies forces, no aconseguirem res en el terreny sobrenatural; essent instruments de Déu, ho aconseguirem tot: tot ho puc en aquell qui em conforta.²⁸ Déu, per la seva infinita bondat, ha disposat la utilització d’aquests instruments ineptes. L’apòstol, doncs, no té cap altre fi que deixar obrar el Senyor, mostrar-se enterament disponible, perquè Déu dugui a terme ―a través de les seves criatures, a través de l’ànima escollida― la seva obra salvadora.

Apòstol és el cristià que se sent empeltat en Crist, identificat amb Crist, pel Baptisme; habilitat per lluitar per Crist, per la Confirmació; cridat a servir Déu amb la seva acció en el món, pel sacerdoci comú dels fidels, que confereix una certa participació en el sacerdoci de Crist, la qual ―essent essencialment distinta d’aquella que constitueix el sacerdoci ministerial― capacita per a prendre part en el culte de l’Església, i per ajudar els homes en llur camí vers Déu, amb el testimoni de la paraula i de l’exemple, amb l’oració i l’expiació.

Cada un de nosaltres ha de ser ipse Christus. Ell és l’únic mitjancer entre Déu i els homes;²⁹ I nosaltres ens unim a Ell per oferir, amb Ell, totes les coses al Pare. La nostra vocació de fills de Déu, enmig del món, ens exigeix que no busquem solament la nostra santedat personal, sinó que anem per les senderes de la terra, per convertir-les en dreceres que, entremig dels obstacles, portin les animes al Senyor; que prenguem part com a ciutadans corrents en totes les activitats temporals, per esdevenir llevat³⁰ que ha d’informar tota la massa.³¹

Crist ha pujat al Cel, però ha transmès a tot el que és humà, honest, la possibilitat concreta de ser redimit. Sant Gregori Magne recull aquest gran tema cristià amb paraules incisives: Partia així Jesús devers l’indret d’on era, i tornava de l’indret on s’estava. En efecte, en el moment que se’n pujava al Cel, amb la seva divinitat unia el Cel i la terra. En la festa d’avui convé destacar solemnement el fet que hagi estat suprimit el decret que ens condemnava, el judici que ens feia subjectes de corrupció. La naturalesa a la qual s’adreçaven els mots «tu ets pols i tornaràs a la pols» (Gen III, 19), aquesta mateixa naturalesa se n’ha pujat al Cel avui amb Crist.³²

No em cansaré de repetir, per tant, que el món és santificable; que als cristians ens toca especialment aquesta tasca, purificant-lo de les ocasions de pecat amb què els homes l’enlletgim, i d’oferir-lo al Senyor com a hòstia espiritual, presentada i dignificada amb la gràcia de Déu i amb el nostre esforç. En rigor, no podem dir que hi hagi nobles realitats exclusivament profanes, un cop que el Verb s’ha dignat a assumir una naturalesa humana íntegra i consagrar la terra amb la seva presència i amb el treball de les seves mans. La gran missió que rebem, en el Baptisme, és la corredempció. Ens urgeix la caritat de Crist,³³ per a carregar damunt les nostres espatlles una part d’aquesta tasca divina de rescatar les ànimes.

Tracte amb l’Esperit Sant

Viure segons l’Esperit Sant és viure de fe, d’esperança, de caritat; deixar que Déu prengui possessió de nosaltres i canviï els nostres cors de soca-rel, per fer-los a la seva mida. Una vida cristiana madura, profunda i ferma, és cosa que un hom no improvisa, perquè és el fruit del creixement de la gràcia de Déu en nosaltres. Els Fets dels Apòstols, descriuen la situació de la primitiva comunitat cristiana amb una frase breu, però plena de sentit: tots perseveraven en les instruccions dels Apòstols, en la comunicació de la fracció del pa i en la pregària.²⁵

Fou així com van viure aquells primers, i com hem de viure nosaltres: la meditació de la doctrina de la fe fins a fer-la pròpia, la trobada amb Crist en l’Eucaristia, el diàleg personal ―l’oració sense anonimat― cara a cara amb Déu, han de constituir com la substància última de la nostra conducta. Si això falta, hi haurà tal vegada una reflexió erudita, una activitat més o menys intensa, devocions i pràctiques. Però no hi haurà una existència cristiana autèntica, perquè mancarà la compenetració amb Crist, la participació real i viscuda en l’obra divina de la salvació.

És una doctrina que s’aplica a qualsevol cristià perquè tots som cridats igualment a la santedat. No hi ha cristians de segona categoria, obligats a posar en pràctica només una versió rebaixada de l’Evangeli: tots hem rebut el mateix Baptisme i, per bé que existeix una amplia diversitat de carismes i de situacions humanes, l’Esperit que distribueix els dons divins, és el mateix, la fe és la mateixa, l’esperança és la mateixa, la caritat és la mateixa.²⁶

Podem prendre, doncs, com si fos dirigida a nosaltres la pregunta que formula l’Apòstol: ¿No sabeu que sou temple de Déu i que l’Esperit Sant habita en vosaltres?,²⁷ i rebre-la com una invitació a un tracte més personal i directe amb Déu. Per desgràcia el Paraclet és, per alguns cristians, el Gran Desconegut: un nom que hom pronuncia, però que no és Algú ―una de les tres Persones del Déu únic―, amb qui l’home parla i del qual l’home viu.

Però cal ―en canvi― que el tractem amb una senzillesa assídua i amb confiança, tal com l’Església ens ho ensenya de fer a través de la litúrgia. Aleshores coneixerem més Nostre Senyor i, ensems, ens adonarem més plenament del do immens que suposa el fet de dir-nos cristians: veurem tota la grandesa i tota la veritat d’aquest fer-se Déu, d’aquesta participació en la vida divina, a la qual ja m’he referit abans.

Perquè l’Esperit Sant no és un artista que dibuixa en nosaltres la divina substancia, com si Ell en fos aliè, no és d’aquesta manera que ens condueix a la semblança divina; sinó que Ell mateix, que és Déu i procedeix de Déu, s’estampa en els cors que el reben com el segell sobre la cera i, així, per la comunicació de si mateix i la semblança, restableix la naturalesa segons la bellesa del model diví i restitueix a l’home la imatge de Déu.²⁸