Llistat de punts

El blat i el jull

Us he traçat, amb la doctrina de Crist, i no amb les meves idees, un camí ideal de cristià. Que és alt, sublim i atraient, hi conveniu. Però potser hi ha algú que es pregunti: és possible de viure així en la societat d’avui?

Certament, el Senyor ens ha cridat en moments en què hom parla molt de pau i no n’hi ha enlloc: ni en les ànimes, ni en les institucions, ni en la vida social, ni entre els pobles. Hom parla contínuament d’igualtat i de democràcia, i abunden les castes: tancades, impenetrables. Ens ha cridat en un temps en què tothom clama la comprensió, i la comprensió brilla per l’absència, fins i tot entre persones que obren de bona fe i volen practicar la caritat, perquè ―no ho oblideu― la caritat, més que donar, és comprendre.

Travessem una època en què els fanàtics i els intransigents ―incapaços d’admetre les raons d’altres― es curen en salut, titllant de violents i agressius els qui són llurs víctimes. Ens ha cridat, a la fi, quan es parloteja tant d’unitat, i potser costa de concebre que pugui tolerar-se una major desunió entre els catòlics mateixos, i, no cal dir-ho, entre els homes en general.

Jo no faig mai consideracions polítiques, perquè no és el meu ofici. Per descriure sacerdotalment la situació del món actual, en tinc prou amb pensar novament en una paràbola del Senyor: la del blat i el jull. El Regne del cel, s’assembla a un home que va sembrar bona llavor al seu camp. Però mentre tothom dormia, vingué el seu enemic i va sembrar jull enmig del blat i se’n va anar.³⁹ La cosa és clara: el camp és fèrtil i la llavor és bona: el Senyor del camp ha llançat la llavor a eixam en el moment propici i amb art consumada; a més, ha organitzat una vigilància per protegir el sembrat recent. Si després hi surt el jull, és perquè no hi ha hagut correspondència, perquè els homes ―els cristians especialment― s’han adormit i han permès que l’enemic s’hi acostés.

Quan els servidors irresponsables pregunten al Senyor per què ha crescut el jull en el seu camp, l’explicació salta als ulls: inimicus homo hoc fecit,⁴⁰ ha estat l’enemic! Nosaltres, els cristians que havíem d’estar a l’aguait, per tal que les coses bones posades al món pel Creador es desenvolupessin al servei de la veritat i del bé, ens hem adormit ―quina trista peresa, aquesta son!―, mentre l’enemic i tots els qui el serveixen es movien sense parar. Ja veieu com ha crescut el jull: quina sembra tan abundosa i pertot arreu!

No tinc vocació de profeta de desgràcies. No desitjo, amb els meus mots, presentar-vos un panorama desolador, sense esperança. No pretenc queixar-me d’aquests temps en els quals vivim per providència del Senyor. Estimem aquesta època nostra, ja que és l’àmbit on hem d’assolir la nostra santificació personal. No admetem nostàlgies ingènues i estèrils: el món no ha estat mai millor. Sempre, des del bressol de l’Església, quan encara hom escoltava la predicació dels primers dotze, ja van sorgir amb violència les persecucions, van començar les heretgies, es va escampar la mentida i es va desencadenar l’odi.

Però tampoc no és lògic negar que sembla que el mal ha prosperat. En tot aquest camp de Déu, que és la terra, que és heretat de Crist, ha brotat el jull: no solament jull, sinó abundor de jull! No ens podem deixar enganyar pel mite del progrés perenne i irreversible. El progrés és bo quan és rectament ordenat, i Déu el vol, però hom pondera encara més el fals progrés, que encega tanta gent, perquè sovint no percep que la humanitat, en alguns dels seus passos, recula i perd allò que abans havia conquerit.

El Senyor ―ho repeteixo― ens ha donat el món per heretat. I hem de tenir l’ànima i la intel·ligència despertes; hem de ser realistes, sense derrotismes. Només una consciència cauteritzada, només la insensibilitat produïda per la rutina, només l’eixelebrament frívol poden permetre que es contempli el món sense veure’n el mal, l’ofensa a Déu, el dany en ocasions irreparable per a les ànimes. Hem d’ésser optimistes, però amb un optimisme que neix de la fe en el poder de Déu ―Déu no perd batalles―, amb un optimisme que no prové de la satisfacció humana, d’una complaença nècia i presumptuosa.

Permeteu-me que conti un esdeveniment de la meva vida personal, que tingué lloc ja fa molts anys. Un dia, un amic de bon cor, però que no tenia fe, em va dir, mentre assenyalava un mapamundi: miri, de nord a sud i d’est a oest. Què vols que miri? li vaig demanar. La seva resposta fou: el fracàs de Crist. Tants de segles mirant de ficar en la vida dels homes la seva doctrina, i vegi’n els resultats. En un primer moment em vaig omplir de tristesa: és un gran dolor, en efecte, considerar que són molts els qui encara no coneixen el Senyor i que, entre els qui el coneixen, també són molts els qui viuen com si no el coneguessin.

Aquesta sensació, però, només va durar un instant, per deixar pas a l’amor i a l’agraïment, perquè Jesús sempre ha volgut fer cada home cooperador lliure de la seva obra redemptora. No ha fracassat: la seva doctrina i la seva vida fecunden el món contínuament. La redempció, que Ell porta a terme, es suficient i sobreabundosa.

Déu no vol esclaus, sinó fills, i respecta la nostra llibertat. La salvació continua i nosaltres hi participem: és voluntat de Crist ―segons les fortes paraules de sant Pau― que acomplim en la nostra carn, en la nostra vida, allò que manca a la seva Passió, pro Corpore eius, quod est Ecclesia, en benefici del seu cos, que és L’Església.¹¹

Val la pena Jugar-se la vida, donar-se del tot, per correspondre a l’amor i a la confiança que Déu diposita en nosaltres. Val la pena. abans que res, que ens decidim a prendre seriosament la nostra fe cristiana. Recitant el Credo, professem creure en Déu Pare totpoderós, en el seu Fill Jesucrist que morí i ressuscità, en l’Esperit Sant, Senyor i donador de vida. Confessem que l’Església, una, santa, catòlica i apostòlica, és el cos de Crist animat per l’Esperit Sant. Ens alegrem davant la remissió dels pecats i davant l’esperança de la resurrecció futura. Però aquestes veritats ¿penetren fins al fons del cor o bé no passen dels llavis? El missatge diví de victòria, d’alegria i de pau de la Pentecosta ha d’ésser el fonament infrangible en la forma de pensar, de reaccionar i de viure de tot cristià.

Una vida nova

És el moment senzill i solemne de la institució del Nou Testament. Jesús deroga l’antiga economia de la Llei i ens revela que Ell mateix serà el contingut de la nostra oració i de la nostra vida.

Vegeu el goig que inunda la litúrgia d’avui: sigui la lloança plena, sonora, alegre.⁵ És la joia cristiana, que canta l’arribada d’un altre temps: s’ha acabat l’antiga Pasqua, es comença la nova. Allò que és vell és substituït per allò que és nou, la veritat fa que l’ombra desaparegui, la nit és eliminada per la llum.⁶

Miracle d’amor. Aquest és veritablement el pa dels fills:⁷ Jesús, el Primogènit del Pare Etern, se’ns ofereix com a aliment. I el mateix Jesucrist, que aquí ens enforteix, ens espera al cel com a comensals, cohereus i socis,⁸ perquè els qui es nodreixen de Crist moriran amb la mort terrenal i temporal, però viuran eternament, perquè Crist és la vida imperible.⁹

La felicitat eterna per al cristià que es conforta amb el mannà definitiu de l’Eucaristia, ja comença ara. Les coses velles ja han passat: deixem a part tot el que és caduc; que tot sigui nou per a nosaltres: els cors, les paraules i les obres.¹⁰

Aquesta és la Bona Nova. És novetat, notícia, perquè ens parla duna profunditat d’Amor, que abans no sospitàvem. És bona, perquè no hi ha res millor que unir-nos íntimament amb Déu. Bé de tots els béns. Aquesta és la Bona Nova, perquè d’alguna manera i d’una forma indescriptible, ens anticipa l’eternitat.

Fecunditat de l’Eucaristia

Quan el Senyor en l’Ultima Cena instituí la Sagrada Eucaristia, era de nit, la qual cosa ―comentava Sant Joan Crisòstom― manifestava que els temps s’havien acomplert.¹³Es feia de nit en el món, perquè els ritus vells, els signes antics de la misericòrdia infinita de Déu amb la humanitat es realitzarien plenament obrint el camí a una veritable albada: la nova Pasqua. L’Eucaristia fou instituïda a la nit, avançant-se a preparar el matí de la Resurrecció.

També en les nostres vides hem de preparar aquesta albada. Tot allò que és caduc, allò que és nociu i allò que no serveix ―el desànim, la desconfiança, la tristesa, la covardia―, tot això s’ha de llençar. La Sagrada Eucaristia introdueix en els fills de Déu la novetat divina, i hem de respondre in novitate sensus,¹⁴ amb una renovació de tots els nostres sentits i de tota la nostra feina. Se’ns ha donat un principi nou d’energia, una arrel poderosa, empeltada en el Senyor. No podem tornar al llevat antic, nosaltres que tenim el Pa d’ara i de sempre.