Llistat de punts

El camí de fe

La meta no és fàcil: identificar-nos amb Crist. Però tampoc no és difícil, si vivim com el Senyor ens ha ensenyat: si acudim cada dia a la seva Paraula, si impregnem la nostra vida amb la realitat sagramental, ―l'Eucaristia― que Ell ens ha deixat per aliment, perquè el camí del cristià fa de bon fer, com ho recorda una antiga cançó de la meva terra. Déu ens ha cridat clarament i inequívocament. Com els Reis Mags, hem descobert una estrella, llum i guia, en el cel de l’ànima.

Hem vist a l'Orient la seva estrella i venim a adorar-lo.⁴ És la nostra experiència mateixa. També ens hem adonat que de mica en mica se’ns encenia una nova resplendor a l’ànima: el desig de ser plenament cristians; si em permeteu l’expressió, l’afany de prendre’ns Déu seriosament. Si cada un de vosaltres ara comencés a explicar en veu alta el procés íntim de la seva vocació sobrenatural, els altres judicaríem que tot allò era diví. Agraïm a Déu Pare, a Déu Fill, a Déu Esperit Sant i a Santa Maria, per qui ens arriben totes les benediccions del cel, aquest do que, juntament amb el de la fe, és el mes gran que el Senyor pot concedir a una criatura: l’afany ben determinat d’arribar a la plenitud de la caritat, amb el convenciment que també és necessària ―i no tan sols possible ―la santedat de les tasques professionals, socials...

Considereu amb quina finor ens invita el Senyor. S’expressa amb paraules humanes, com un enamorat: T’he cridat pel teu nom.... Ets meu.⁵ Déu, que és la perfecció, la grandesa, la saviesa, ens anuncia que som seus, que hem estat elegits com a terme del seu amor infinit. Cal una vida ferma de fe per a no desvirtuar aquesta meravella, que la Providència divina posa a les nostres mans. Una fe com la dels Reis Mags: la convicció que ni el desert, ni les tempestes, ni la tranquil·litat dels oasis no ens privaran d’arribar a la meta del Betlem etern: la vida definitiva amb Déu.

Abans de la festa solemne de la Pasqua, sabent Jesús que havia arribat l’hora del seu trànsit d’aquest món al Pare, Ell, que havia estimat els seus que eren al món, els estimà fins a l’extrem.¹ Aquest versicle de Sant Joan anuncia, al lector del seu Evangeli, que aquest dia s’esdevindrà quelcom de gran. És un preàmbul afectuós i tendre, paral·lel al que recull Sant Lluc en el seu relat: He desitjat ardentment, diu el Senyor, de menjar aquesta Pasqua amb vosaltres abans de la meva Passió.² Comencem per demanar des d’ara a l’Esperit Sant que ens prepari, per entendre cada expressió i cada gest de Jesucrist, perquè volem viure una vida sobrenatural, perquè el Senyor ens ha manifestat la seva voluntat de donar-se’ns com a aliment de l’ànima, i perquè reconeixem que només Ell té paraules de vida eterna.³

La fe ens fa confessar amb Simó Pere: nosaltres creiem i sabem que vós sou el Crist, el Fill de Déu.⁴ I aquesta fe, tota fosa amb la nostra devoció, és la que en aquests moments transcendentals ens mena a imitar l’audàcia de Joan: acostar-nos a Jesús i reclinar el cap en el pit del Mestre⁵ que estimava ardentment els seus i ―ho acabem d’escoltar― es disposava a estimar los fins a la fi.

Totes les maneres de dir resulten pobres, si pretenen explicar, ni que sigui de lluny, el misteri del Dijous Sant. Però no és difícil d’afigurar-se en part els sentiments del Cor de Jesucrist aquella tarda, l’última que passava amb els seus, abans del sacrifici del Calvari.

Considereu l’experiència, tan humana, del comiat de dues persones que s’estimen. Voldrien estar sempre plegades, però el deure ―el que sigui― les obliga a allunyar-se. El seu afany seria de continuar sense separar-se, i no poden. L’amor de l‘home, que per gran que sigui és limitat, recorre a un símbol: els qui s’acomiaden bescanvien un record, tal vegada una fotografia, amb una dedicatòria tan encesa que sorprèn que no cremi la cartolina. No aconsegueixen de fer més perquè el poder de les criatures no arriba tan enllà com el seu voler.

El que nosaltres no podem fer, pot fer-ho el Senyor. Jesucrist, perfecte Déu i perfecte Home, no deixa un símbol, sinó la realitat: resta Ell mateix. Anirà al Pare, però romandrà amb els homes. No ens llegarà un simple obsequi que ens faci evocar la seva memòria, una imatge que tendeixi a desdibuixar-se amb el temps, com la fotografia que aviat es fa deslluïda, groguenca i sense sentit per als qui no foren protagonistes d’aquell moment amorós. Sota les espècies del Pa i del Vi, hi és Ell, realment present: amb el seu Cos, la seva Sang, la seva Ànima i la seva Divinitat.

Ara sentim la Paraula de l’Escriptura, l’Epístola i l’Evangeli, llums del Paràclit, que parla amb veus humanes per tal que la nostra intel·ligència sàpiga i contempli, perquè la voluntat s’enrobusteixi i l’acció s’acompleixi. Perquè som un sol poble que confessa una sola fe, un Credo; un poble congregat en la unitat del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant.²²

A continuació, l’ofrena: el pa i el vi dels homes. No és gaire, però l’oració ho acompanya: Siguem acollits de Vós, Senyor, en presentar-nos a Vós en esperit d’humilitat i contrició; i el sacrifici que avui us oferim, Senyor Déu, arribi de tal manera a la vostra presència, que us plagui. Torna el record de la nostra misèria i el desig que tot allò que va al Senyor sigui net i purificat: em rentaré les mans, estimo la polidesa de casa vostra.

Ara fa un instant, abans del lavabo, hem invocat l’Esperit Sant, tot demanant-li de beneir el Sacrifici ofert al seu Sant Nom. Un cop acabada la purificació, ens dirigim a la Trinitat ―Suscipe, Sancta Trinitas―, perquè aculli allò que presentem en memòria de la vida, de la Passió, de la Resurrecció i de l’Ascensió de Crist, en honor de Maria, sempre Verge, en honor de tots els Sants.

Que l’oblació redundi en salvació de tothom ―Orate, fratres, resa el sacerdot―, perquè aquest sacrifici és meu i vostre, de tota l’Església Santa. Pregueu, germans, ni que sigueu pocs els qui us trobeu reunits: mal que hi hagi només un cristià present materialment, i encara que solament hi hagués el celebrant: perquè qualsevol Missa és l’holocaust universal, rescat de totes les tribus i llengües i pobles i nacions.²³

Tots els cristians, per la Comunió dels Sants, reben les gràcies de cada Missa, tant si és celebrada davant de milers de persones com si el sacerdot és ajudat d’un nen com a únic assistent, potser distret. Sigui com sigui, la terra i el cel s’uneixen per a entonar amb els Àngels del Senyor: Sanctus, Sanctus, Sanctus...

Jo aplaudeixo i enalteixo amb els Àngels: no em costa gens perquè sé que n’estic voltat, quan celebro la Santa Missa. Adoren la Trinitat. Com també sé que, en certa manera, hi intervé la Verge Santíssima, arran de l’íntima unió que té amb la Trinitat Beatíssima i perquè és la Mare de Crist, de la seva Carn i de la seva Sang: Mare de Jesucrist, perfecte Déu i perfecte Home. Jesucrist concebut en les entranyes de Maria Santíssima sense tracte d’home, per la sola virtut de l’Esperit Sant, porta la mateixa Sang de la seva Mare: i és aquesta Sang la que s’ofereix en sacrifici redemptor, en el Calvari i en la Santa Missa.

Jesucrist, fonament de la vida cristiana

He volgut recordar, ni que sigui de passada, alguns dels aspectes d’aquesta vida actual de Crist ―lesus Christus heri et hodie; ipse et in saecula―,⁹ perquè és aquí on rau el fonament de tota la vida cristiana. Si mirem el nostre voltant i considerem el transcurs de la història de la humanitat, observarem progressos i avenços. La ciència ha donat a l’home una major consciència del seu poder. La tècnica domina la natura en un grau major que en èpoques passades, i permet que la humanitat somniï d’arribar a un nivell més alt de cultura, de vida material, d’unitat.

Potser hi haurà algú que se sentirà mogut a matisar aquest quadre, recordant que els homes pateixen, ara, injustícies i guerres, fins i tot pitjors que les dels temps passats. No els manca raó, però per damunt d’aquestes consideracions, jo més m’estimo recordar que, en l’ordre religiós, l’home continua essent home, i Déu continua essent Déu. En aquest camp, el cim del progrés ja és donat: és Crist, alfa i omega, principi i fi.¹⁰

En la vida espiritual no hi ha una època nova a la qual arribar. Ja és donat tot en Crist, que morí, i ressuscità, i viu i roman sempre. Cal, però, unir-s’hi per la fe, deixant que la seva vida es manifesti en nosaltres, de manera que es pugui dir que cada cristià és no ja alter Christus, sinó ipse Christus, el mateix Crist!

El cristià se sap empeltat en Crist pel Baptisme; habilitat a lluitar per Crist, per la Confirmació; cridat a obrar en el món per la participació en la funció reial, profètica i sacerdotal de Crist; fet una sola cosa en Crist per l’Eucaristia, sagrament de la unitat i de l’amor. Per això, com Crist, ha de viure de cara als altres homes, mirant amb amor tots i cadascun dels qui el volten, i la humanitat entera.

La fe ens mena a reconèixer Crist com a Déu, a veure’l com el nostre Salvador, a identificar-nos-hi, obrant com Ell va obrar. El Ressuscitat, després de treure l’apòstol Tomàs dels seus dubtes, tot mostrant-li les seves ferides, exclama: sortosos els qui creuen, sense haver vist.¹⁵Aquí ―comenta Sant Gregori el Gran― es parla de nosaltres d’una manera particular, perquè nosaltres posseïm espiritualment Aquell que corporalment no hem vist. Es parla de nosaltres, però a condició que les nostres accions siguin conformes a la nostra fe. No creu veritablement sinó aquell qui, en la seva manera d’obrar, posa en pràctica allò que creu. Per això, pensant en aquells que de la fe no en posseeixen més que paraules, diu Sant Pau: professen conèixer Déu, però el neguen amb les obres.¹⁶

No és possible separar en Crist el seu ésser de Déu Home i la seva funció de Redemptor. El Verb es féu carn i vingué a la terra ut omnes homines salvi fiant,¹⁷ per salvar tots els homes. Amb les nostres misèries i limitacions personals, som uns altres Crists, el mateix Crist, cridats també a servir tots els homes.

Cal que ressoni una vegada i una altra aquell manament que sempre serà nou enllà dels segles. Estimats ―escriu Sant Joan―, no us escric un manament nou, sinó un manament antic, que vosaltres heu rebut des del començament. Aquest manament antic és la paraula divina que heu sentit. D’altra banda, us escric un manament nou, que és veritable en ell mateix i en vosaltres: ja que les tenebres s’han esvaït i la veritable llum ja resplendeix. El qui diu que està en la llum, i odia el seu germà, encara està en les tenebres. El qui estima el seu germà resta en la llum, i en ell no hi ha escàndol.¹⁸

Nostre Senyor ha vingut a portar la pau, la bona nova, la vida, a tots els homes. No solament als rics, ni solament als pobres. No solament als savis, ni solament als ingenus. A tothom. Als germans, que germans som, ja que som fills d’un mateix Pare Déu. No hi ha, doncs, més que una raça: la raça dels fills de Déu. No hi ha més que un color: el color dels fills de Déu. I no hi ha més que una llengua: la que parla al cor i al cap, sense remor de paraules, però fent-nos conèixer Déu i fent que ens estimem els uns als altres.