Llistat de punts

La figura de Sant Josep a l'Evangeli

Tant sant Mateu com sant Lluc ens parlen de sant Josep com d’un baró que descendia d’una nissaga il·lustre: la de David i Salomó, reis d’Israel. Els detalls d’aquesta ascendència són històricament una mica confusos: no sabem quina de les dues genealogies que aporten els evangelistes, correspon a Maria ―Mare de Jesús segons la carn― i quina correspon a sant Josep, que era el seu pare segons la llei jueva. Ni sabem si la ciutat nadiua de sant Josep fou Betlem, on va anar a empadronar-se, o Natzaret, on vivia i treballava.

Sabem, en canvi, que no era una persona rica: era un treballador, com n’hi ha milions a tot el món; exercia l’ofici fatigant i humil que Déu havia triat per a si mateix, en prendre la nostra carn, i en voler viure trenta anys com un més entre nosaltres.

La Sagrada Escriptura diu que Jesús era artesà. Hi ha uns quants Pares que afegeixen que va ser fuster. Sant Justí, parlant de la vida de treball de Jesús, afirma que feia arades i jous;¹ i potser, basant-se en aquestes paraules, sant Isidor de Sevilla conclou que Josep era ferrer. Sigui com sigui, fou un obrer que treballava al servei dels seus conciutadans, que tenia una habilitat manual, fruit d’anys d’esforç i de suor.

De les narracions evangèliques es desprèn la gran personalitat humana de Josep: en cap moment no se’ns apareix com un home apocat o espantat davant la vida; al contrari, sap afrontar els problemes, tirar endavant en les situacions difícils, assumir amb responsabilitat i iniciativa les feines que li són encomanades.

No estic d’acord amb la manera clàssica de representar sant Josep com un home vell, encara que ho hagin fet amb la bona intenció de destacar la perpètua virginitat de Maria. Jo me l’afiguro jove, fort, potser amb alguns anys més que no pas Nostra Senyora, però en la plenitud de l’edat i de l’energia humana.

Per viure la virtut de la castedat, no cal esperar ser vell o mancar de vigor. La puresa neix de l’amor i, per a l’amor net, no són obstacles la robustesa i l’alegria de la joventut. Joves eren el cor i el cos de Sant Josep en contraure matrimoni amb Maria, quan va saber el misteri de la seva Maternitat divina, quan visqué amb Ella respectant la integritat que Déu volia llegar al món, com un senyal més de la seva vinguda entre les criatures. Qui no sigui capaç d’entendre un amor així, sap molt poc què és el veritable amor i desconeix del tot el sentit cristià de la castedat.

Josep era, dèiem, un artesà de Galilea, un home com tants d’altres. I ¿què pot esperar de la vida un habitant d’un poblet perdut, com ho era Natzaret? Només treball, cada dia, sempre amb el mateix esforç. I, en acabar la jornada, una casa pobra i petita per prendre el descans i recomençar la feina l’endemà.

Però el nom de Josep vol dir, en hebreu, Déu hi afegirà. Déu afegeix, a la vida santa dels qui acompleixen la seva voluntat dimensions insospitades: la cosa important, allò que dóna valor a tot, allò que és diví. Déu, a la vida humil i santa de Josep, hi afegí ―si m’és permès de dir-ho així― la vida de la Verge Maria i la de Jesús, Senyor Nostre. Déu no es deixa guanyar mai en generositat. Josep podia fer seves les paraules que digué santa Maria, la seva Esposa: Quia fecit mihi magna qui potens est, ha fet en mi coses grans Aquell que és totpoderós, quia respexit humilitatem perquè es va fixar en la meva petitesa.²

Josep era efectivament un home corrent, en el qual Déu va confiar per obrar coses grans. Sabé viure, tal com el Senyor volia, tots i cadascun dels esdeveniments que van compondre la seva vida. Per això, l’Escriptura Santa exalça Josep afirmant que era just.³ I, en el llenguatge hebreu, just vol dir pietós, servidor irreprotxable de Déu, complidor de la voluntat divina;⁴ d’altres vegades vol dir bo i caritatiu amb el proïsme.⁵ En un mot, el just és aquell qui estima Déu i demostra aquest amor complint els seus manaments i orientant tota la seva vida cap al servei dels seus germans, tots els altres homes.

A vegades, si es tractava de persones més pobres que ell, Josep devia treballar acceptant quelcom de poca vàlua i deixant l’altra persona amb la satisfacció de pensar que havia pagat. Normalment, Josep devia cobrar un preu que fos de raó, ni més ni menys. Devia saber exigir allò que en justícia li era degut, ja que la fidelitat a Déu no pot suposar la renúncia a drets que de fet són deures: sant Josep havia d’exigir allò que era just, perquè amb la recompensa d’aquest treball havia de mantenir la Família que Déu li havia encomanat.

L’exigència del dret propi no ha d’ésser el fruit d’un egoisme individualista. Ningú no estima la justícia si no estima de veure-la complida en relació amb els altres. Com tampoc no és lícit de tancar-se en una religiositat còmoda, oblidant les necessitats dels altres. Qui desitja ésser just als ulls de Déu, s’esforça també per fer que la justícia s’esdevingui de fet entre els homes. I no tan sols pel bon motiu que no sigui injuriat el nom de Déu, sinó perquè ésser cristià significa aplegar totes les instàncies nobles que hi ha en tot quefer humà. Parafrasejant un text conegut de l’apòstol sant Joan,¹⁹ es pot dir que qui afirma que és just amb Déu però no ho és davant els altres homes, menteix: i la veritat no habita en ell.

Com tots els cristians que visquérem aquell moment, també vaig rebre amb emoció i alegria la decisió de celebrar la festa litúrgica de sant Josep Obrer. Aquesta festa, que és una canonització del valor diví del treball, ens mostra de quina manera l’Església, en la seva vida col·lectiva i pública, és fa ressò de les veritats centrals de l’Evangeli, que Déu vol que siguin meditades especialment en aquesta època nostra.

S’entén molt bé la impaciència, l’angoixa, els desigs inquiets d’aquells que, amb una ànima naturalment cristiana,²⁹ no es resignen davant la injustícia personal i social que pot crear el cor humà. Tants de segles de convivència entre els homes i, encara, tant d’odi, tanta destrucció, tant de fanatisme acumulat en ulls que no volen veure-hi i en cors que no volen estimar.

Els béns de la terra repartits entre uns pocs; els béns de la cultura tancats en cenacles. I, a fora, fam de pa i de saviesa, vides humanes que són santes, perquè vénen de Déu, tractades com a simples coses, com a nombres d’una estadística. Comprenc i comparteixo aquesta impaciència, que m’impulsa a mirar Crist, que continua invitant-nos a posar en pràctica aquell manament nou de l’amor.

Totes les situacions que travessa la nostra vida ens porten un missatge diví, ens demanen una resposta d’amor, de donació als altres. Quan el Fill de l’Home vindrà amb tota la seva majestat, acompanyat de tots els àngels, aleshores s’asseurà al seu tron de glòria, i farà comparèixer tots els pobles davant seu. Llavors separarà els uns dels altres, com el pastor separa les ovelles dels cabrits, i posarà les ovelles a la seva dreta i els cabrits a l’esquerra.

Aleshores el Rei dirà als de la seva dreta: Veniu, beneïts del meu Pare, a rebre possessió del Regne preparat per a vosaltres des del principi del món. Perquè vaig tenir fam, i em donàreu menjar; vaig tenir set, i em donàreu beure, era foraster, i em vau acollir; despullat, i em vau vestir; malalt, i em visitàreu; era a la presó, i em vinguéreu a veure. Aleshores li respondran els justos: Senyor, ¿quan us vam veure amb fam, i us donàrem menjar, o amb set, i us donàrem beure? ¿Quan us vam veure foraster, i us vam acollir; o despullat, i us vam vestir? ¿Quan us vam saber malalt o a la presó, i vinguérem a veure-us? I el Rei els respondrà: En veritat us dic que sempre que ho vau fer a un d’aquests germans meus més petits, a mi m’ho féreu.³⁰

Hem de reconèixer Crist que ens ve a l’encontre, en els nostres germans els homes. Cap vida humana no és una vida aïllada, sinó que s’entrellaça amb d’altres vides. Cap persona no és un vers solt, sinó que tots formem part d’un mateix poema diví, que Déu escriu amb el concurs de la nostra llibertat.

La vida futura

La tasca apostòlica que Crist ha encomanat a tots els seus deixebles dóna, per tant, resultats concrets en l’àmbit social. No és admissible pensar que, per a ser cristians, calgui girar-se d’esquena al món, ser un derrotista de la naturalesa humana. Tot, fins el més petit dels esdeveniments honests, enclou un sentit humà i diví. Crist, perfecte home, no ha vingut a destruir allò que és humà, sinó a ennoblir-ho, assumint la nostra naturalesa humana, tret del pecat: ha vingut a compartir tots els afanys de l’home, fora de la trista aventura del mal.

El cristià s’ha de trobar tothora disposat a santificar la societat des de dins, tot estant plenament en el món, però no essent del món, en allò que té ―no per característica real, sinó per defecte voluntari, pel pecat― de negació de Déu, d’oposició a la seva amable voluntat salvífica.

La pau de Crist

Però us haig de proposar encara una altra consideració: que hem de lluitar sense desmaiar per obrar el bé, justament perquè sabem que és difícil que els homes ens decidim seriosament a exercitar la justícia, i manca molt perquè la convivència terrenal sigui inspirada per l’amor, i no per l’odi o la indiferència. Tampoc no desconeixem que encara que aconseguíssim una distribució raonable dels béns i una organització harmoniosa de la societat, no desapareixerà el dolor de la malaltia, el de la incomprensió o el de la soledat, el de la mort de les persones que estimem, el de l’experiència de la pròpia limitació.

Davant d’aquestes penes, el cristià només té una resposta autèntica, una resposta que és definitiva: Crist a la Creu, Déu que pateix i mor, Déu que ens lliura el seu Cor, que una llança obrí per amor a tots. Nostre Senyor abomina les injustícies i condemna el qui les comet, però com que respecta la llibertat de cada individu, permet que n’hi hagi. Déu Nostre Senyor no causa el dolor de les criatures, però el tolera perquè després del pecat original, forma part de la condició humana. Tot i així, el seu Cor ple d’Amor pels homes, li féu carregar damunt seu, juntament amb la Creu, totes aquestes tortures: el nostre sofriment, la nostra tristesa, la nostra angoixa, la nostra fam i set de justícia.

L’ensenyança cristiana sobre el dolor no és un programa de consols fàcils. És, en primer terme, una doctrina d’acceptació d’aquest patiment, que de fet és inseparable de tota vida humana. No us puc ocultar ―amb alegria, perquè sempre he predicat i he mirat de viure que on hi ha la Creu, hi ha Crist, l’Amor― que el dolor ha aparegut sovint a la meva vida; i més d’un cop he tingut ganes de plorar. En d’altres ocasions, he sentit que el meu desencís creixia davant la injustícia i el mal. I he hagut d’assaborir el disgust de veure que no hi podia fer res, que malgrat els meus bons desigs i els meus esforços, no aconseguia millorar aquelles iniqües situacions.

Quan us parlo de dolor, no us parlo tan sols de teories. Ni em limito tampoc a recollir una experiència d’altre, en confirmar-vos que, si ―davant la realitat del sofriment― algun cop sentiu que la vostra ànima vacil·la, el remei és mirar Crist. L’escena del Calvari proclama a tothom que les afliccions han d’ésser santificades, si vivim units a la Creu.

Perquè les tribulacions nostres, cristianament viscudes, es converteixen en reparació, en desgreuge, en participació en el destí i en la vida de Jesús que voluntàriament va experimentar, per Amor als homes, tota la gamma del dolor, tota mena de turments. Nasqué, visqué i morí pobre; fou atacat, insultat, difamat, calumniat i condemnat injustament; conegué la traïció i l’abandó dels deixebles; experimentà la soledat i les amargors del càstig de la mort. Ara mateix Crist continua patint en els seus membres, en la humanitat entera que pobla la terra i de la qual Ell és Cap, i Primogènit, i Redemptor.

El dolor entra en els plans de Déu. Aquesta és la realitat encara que ens costi d’entendre. Així mateix, com a Home, a Jesucrist li costà de suportar-la: Pare, si ho voleu, allunyeu de mi aquest calze, però que no es faci la meva voluntat, sinó la vostra.³⁶ Amb aquesta tensió de suplici i d’acceptació de la voluntat del Pare, Jesús va a la mort serenament, tot perdonant els qui el crucifiquen.

Justament, aquesta admissió sobrenatural del dolor suposa, al mateix temps, la major conquesta. Jesús, morint a la Creu, ha vençut la mort; de la mort, Déu en treu vida. L’actitud d’un fill de Déu no és la d’un que es resigna a la seva tràgica desventura; és la satisfacció de qui ja assaboreix amb anticipació la victòria. En nom d’aquest amor victoriós de Crist, els cristians hem de llançar-nos per tots els camins de la terra, per ésser sembradors de pau i d’alegria amb la nostra paraula i amb les nostres obres. Hem de lluitar ―lluita de pau― contra el mal, contra la injustícia, contra el pecat, per proclamar així que l’actual condició humana no és la definitiva; que l’amor de Déu, manifestat en el Cor de Crist, assolirà el gloriós triomf espiritual dels homes.