Llistat de punts

Responsabilitat dels pastors

En l’Església de Déu és obligació de tothom la tenacitat constant de ser sempre més lleials a la doctrina de Crist. No hi ha ningú que n’estigui exempt. Si els pastors no maldessin personalment per adquirir una finor de consciència, un respecte fidel al dogma i a la moral ―que constitueixen el dipòsit de la fe i el patrimoni comú―, cobrarien realitat les profètiques paraules d’Ezequiel: Fill de l’home, profetitza contra els pastors d’Israel, profetitza i digue’ls: Així parla el Senyor Jahvé: Ai dels pastors d’Israel, que es pasturen ells mateixos! Els pastors, ¿no han de pasturar el ramat? Vosaltres us alimentàveu amb la llet, us vestíeu amb la seva llana. No heu refet les ovelles febles, no heu curat les que estaven malaltes, no heu embenat les que estaven ferides. No heu fet tornar les que s’esgarriaven, ni heu cercat les que es perdien, sinó que les dominàveu totes amb violència i amb duresa.¹⁹

Són reprensions fortes, però més greu és l’ofensa que es fa a Déu quan, havent rebut l’encàrrec de vetllar pel bé espiritual de tothom, es maltracta les ànimes, privant-les de l’aigua neta del Baptisme, que regenera l’ànima; de l’oli balsàmic de la Confirmació, que l’enforteix; del tribunal que perdona, de l’aliment que dóna la vida eterna.

I quan pot esdevenir-se, tot això? Doncs quan un abandona aquesta guerra de pau. Qui no batalla, s’exposa a qualsevol esclavitud, que sap engrillonar els cors de carn: l’esclavitud d’una visió exclusivament humana, l’esclavitud del desig afanyós de poder i de prestigi temporal, l’esclavitud de la vanitat, l’esclavitud del diner, la servitud de la sensualitat...

Si alguna vegada, perquè Déu pot permetre aquesta prova, ensopegueu amb pastors indignes d’aquest nom, no us escandalitzeu. Crist ha promès assistència infal·lible i indefectible a la seva Església, però no ha garantit la fidelitat dels homes que la componen. A aquests no els faltarà la gràcia ―abundant, generosa― si per la seva banda hi posen el poc que Déu demana: estar atentament a l’aguait, entestant-se a treure, amb la gràcia de Déu, tot entrebanc per aconseguir la santedat. Si no hi ha brega, el qui sembla que està alt també pot estar molt baix als ulls de Déu. Conec les teves obres, la teva conducta; sé que tens nom de vivent i, en canvi, ets mort. Desvetlla’t i aferma el que resta del teu ramat, que s’està morint, perquè no he trobat les teves obres plenes davant del meu Déu. Recorda, quines coses vas rebre i acceptar, guarda-les i converteix-te.²⁰

Són exhortacions de l’apòstol sant Joan, en el segle primer, adreçades a qui tenia la responsabilitat de l’Església de la ciutat de Sardis. Perquè el possible decaïment del sentit de la responsabilitat en alguns pastors no és un fenomen modern; sorgeix ja en temps dels apòstols, en el mateix segle que havia viscut a la terra Jesucrist Nostre Senyor. I és que ningú no està segur, si deixa de lluitar amb ell mateix. Ningú no es pot salvar tot sol. A tots, en l’Església, ens calen aquests mitjans concrets que ens enforteixen: humilitat, que ens disposa a acceptar l’ajuda i el consell; mortificacions, que aplanen el cor perquè hi regni Crist; estudi de la Doctrina segura de sempre, que ens emmena a conservar en nosaltres la fe i a propagar-la.

Aprofundiment en el sentit de la mort de Crist

La digressió que acabo de fer no té altra finalitat que posar de manifest una veritat central: recordar que la vida cristiana troba el seu sentit en Déu. Els homes no han estat creats solament per a edificar un món el més just possible, perquè ―a més― hem estat establerts a la terra per entrar en comunió amb Déu mateix. Jesús no ens ha promès ni la comoditat temporal ni la gloria terrenal, sinó la casa de Déu Pare, que ens espera al final del camí.¹⁵

La litúrgia del Divendres Sant inclou un himne meravellós: el Crux fidelis. En aquest himne se’ns invita a cantar i celebrar el gloriós combat del Senyor, el trofeu de la Creu, el preclar triomf de Crist: el Redemptor de l’Univers, en ésser immolat, venç. Déu, amo de tota la creació, no afirma la seva presència amb la força de les armes, i ni tan solament amb el poder temporal dels seus, sinó amb la grandesa del seu amor infinit.

El Senyor no destrueix la llibertat de l’home: justament Ell ens ha fet lliures. Per això no vol respostes forçades, vol decisions que surtin de la intimitat del cor. I espera de nosaltres, els cristians, que visquem de tal manera que aquells que ens tractin, per damunt de les nostres pròpies misèries, errors i deficiències, s’adonin del ressò del drama d’amor del Calvari. Tot el que tenim ho hem rebut de Déu perquè siguem sal que assaoni, llum que dugui als homes la nova alegria: que Ell és un Pare que estima sense mesura. El cristià és sal i llum del món, no perquè venci o triomfi, sinó perquè dóna testimoni de l’amor de Déu; i no serà sal si no serveix per a salar; no serà llum si, amb el seu exemple i amb la seva doctrina, no ofereix un testimoni de Jesús; si perd allò que constitueix la raó de ser de la seva vida.

Enmig de les limitacions inseparables de la nostra situació present, ja que el pecat encara habita en certa manera en nosaltres, el cristià percep amb una claredat nova tota la riquesa de la seva filiació divina, quan es reconeix plenament lliure perquè treballa en les coses del seu Pare, quan la seva alegria es fa constant perquè no hi ha res que sigui capaç de destruir la seva esperança.

És en aquesta hora, a més a més i al mateix temps, quan és capaç d’admirar tots els encisos i meravelles de la terra, d’apreciar-ne tota la riquesa i tota la bondat, d’estimar amb tota l’enteresa i tota la puresa per a les quals és fet el cor humà. És quan el dolor davant el pecat no degenera mai en un gest amarg, desesperat o altiu, perquè la compunció i el coneixement de la feblesa humana l’encaminen a identificar-se novament amb les ànsies redemptores de Crist, i a sentir més profundament la solidaritat amb tots els homes.

Quan, finalment, el cristià experimenta en ell mateix, amb seguretat, la força de l’Esperit Sant, talment que les caigudes pròpies no l’abaten: perquè són una invitació a recomençar, i a continuar essent un testimoni fidel de Crist a totes les cruïlles de la terra, malgrat les misèries personals, que en aquests casos solen ser faltes lleus que a penes enterboleixen l’ànima; i encara que fossin greus, acudint al Sagrament de la Penitència amb compunció, es torna a la pau de Déu i a ésser altre cop un bon testimoni de les seves misericòrdies.

Així és, en un breu resum, que amb prou feines aconsegueix traduir en uns pobres mots humans, la riquesa de la fe, la vida del cristià, si es deixa guiar per l’Esperit Sant. Per això, no puc acabar d’una altra manera sinó fent meva la petició que figura en un dels cants litúrgics de la festa de la Pentecosta, que és com un eco de l’oració incessant de tota l’Església: Veniu, Esperit Creador, visiteu les intel·ligències dels vostres, ompliu de gràcia celestial els cors que heu creat. En la vostra escola feu que sapiguem del Pare, feu-nos conèixer també el Fill, feu, en fi, que creguem eternament en Vós, Esperit que procediu de l’un i de l’altre.³⁸

Serens, fills de Déu

Tal vegada em suggerireu: però són pocs els qui volen sentir això i, menys encara, posar-ho en pràctica. Em consta: la llibertat és una planta forta i sana, que s’aclimata malament entre pedres, entre espines o en els camins que la gent trepitja.⁴⁵ Ja ens havia estat anunciat, fins i tot abans que Crist vingués a la terra.

Recordeu el salm segon: ¿per què s’avaloten les nacions, i els pobles tramen coses vanes? Els reis de la terra s’han aixecat i s’han reunit prínceps contra el Senyor i contra el seu Messies.⁴⁶ Ho veieu? Res de nou. S’oposaven a Crist abans que naixés; hom se li oposà, mentre els seus peus pacífics recorrien els camins de Palestina; el van perseguir després i ara, tot atacant els membres del seu Cos místic i real. ¿Per què tant d’odi, per què aquesta manera de rabejar-se en la càndida simplicitat, per què aquest esclafament universal de la llibertat de cada consciència?

Trenquem els seus lligams i traguem-nos el seu jou del damunt.⁴⁷ Trenquen el jou suau, llencen la càrrega, meravellosa càrrega de santedat i de justícia, de gràcia, d’amor i de pau. Estan enrabiats davant l’amor, es riuen de la bondat inerme d’un Déu que renuncia a l’ús de les seves legions d’àngels perquè el defensin.⁴⁸ Si el Senyor admetés la transacció, si sacrifiqués uns pocs innocents per tal de satisfer una majoria de culpables, encara podrien provar d’entendre-s’hi. Però no és aquesta, la lògica de Déu. El Nostre Pare és pare de debò, i està disposat a perdonar milers de faedors del mal, només que hi hagi deu justos.⁴⁹ Els qui es mouen per l’odi, no poden entendre aquesta misericòrdia, i es reforcen en llur aparent impunitat terrenal, alimentant-se de la injustícia.

El qui habita en els cels se’n riu; el Senyor se’n burla. Aleshores els parla indignat i els aterreix amb la seva ira.⁵⁰ Que n’és, de legítima, la ira de Déu i que n’és, de just, el seu furor, que n’és de gran, també, la seva clemència!

Jo he estat constituït rei dalt de Sió, la seva muntanya santa, per proclamar la seva llei. A mi m’ha dit el Senyor: tu ets el meu fill, avui t’he engendrat.⁵¹ La misericòrdia de Déu Pare ens ha donat el seu Fill com a Rei. Quan amenaça, s’entendreix; anuncia la seva ira i ens dóna el seu amor. Tu ets el meu fill: es dirigeix a Crist i es dirigeix a tu i a mi, si ens decidim a ésser alter Christus, ipse Christus.

Les paraules no poden seguir el cor, que s’emociona davant la bondat de Déu. Ens diu: tu ets el meu fill. No un estrany, ni un servent tractat amb benevolència, ni un amic, que ja fóra molt. Fill! Ens concedeix via lliure perquè visquem amb Ell la pietat del fill, i gosaria afirmar, així mateix, el desvergonyiment del fill d’un Pare que és incapaç de negar-li res.