Llistat de punts

El matrimoni no és, per a un cristià, una simple institució social, i menys encara un remei per a les febleses humanes: és una autèntica vocació sobrenatural. Un sagrament gran en Crist i en l'Església, diu sant Pau,⁴ i ensems i inseparablement, un contracte que un home i una dona fan per sempre, perquè ―tant si ho volem com no― el matrimoni instituït per Jesucrist és indissoluble: signe sagrat que santifica, acció de Jesús, que envaeix l’ànima dels qui es casen i els invita a seguir-lo, transformant tota la vida matrimonial en una divina caminada en la terra.

Els casats són cridats a santificar el matrimoni i a santificar-se en aquesta unió; per això cometrien un greu error si edifiquessin la seva conducta espiritual al marge de la llar i girant-s’hi d’esquena. La vida familiar, les relaciona conjugals, la cura i l’educació dels fills, l’esforç per fer avançar econòmicament la família i per assegurar-la i millorar-la, el tracte amb les altres persones que constitueixen la comunitat social, tot això són situacions humanes i corrents que els esposos cristians han de sobrenaturalitzar.

La fe i l’esperança s’han de manifestar en la calma amb què s’enfoquen els problemes, petits o grans, que en totes les llars s’esdevenen, en la il·lusió amb què es persevera en l’acompliment de les obligacions pròpies de cadascú. Així, la caritat, ho omplirà tot i conduirà a compartir les alegries i els possibles pesars; a saber somriure, tot oblidant les pròpies preocupacions per atendre els altres; per escoltar l’altre cònjuge o els fills, mostrant-los que se’ls estima i comprèn de debò; a passar per alt petits refrecs sense importància que l’egoisme podria convertir en muntanyes; a posar un gran amor en els petits serveis de què es compon la convivència diària.

Santificar la llar dia rera dia, crear, amb l’afecte, un autèntic ambient de família: es tracta d’això. Per santificar cada jornada, cal exercitar moltes virtuts cristianes: les teologals primer de tot i, després, totes les altres: la prudència, la lleialtat, la sinceritat, la humilitat, el treball, l’alegria... Parlant del matrimoni, de la vida matrimonial, cal començar amb una referència clara a l’amor dels cònjuges.

La figura de Sant Josep a l'Evangeli

Tant sant Mateu com sant Lluc ens parlen de sant Josep com d’un baró que descendia d’una nissaga il·lustre: la de David i Salomó, reis d’Israel. Els detalls d’aquesta ascendència són històricament una mica confusos: no sabem quina de les dues genealogies que aporten els evangelistes, correspon a Maria ―Mare de Jesús segons la carn― i quina correspon a sant Josep, que era el seu pare segons la llei jueva. Ni sabem si la ciutat nadiua de sant Josep fou Betlem, on va anar a empadronar-se, o Natzaret, on vivia i treballava.

Sabem, en canvi, que no era una persona rica: era un treballador, com n’hi ha milions a tot el món; exercia l’ofici fatigant i humil que Déu havia triat per a si mateix, en prendre la nostra carn, i en voler viure trenta anys com un més entre nosaltres.

La Sagrada Escriptura diu que Jesús era artesà. Hi ha uns quants Pares que afegeixen que va ser fuster. Sant Justí, parlant de la vida de treball de Jesús, afirma que feia arades i jous;¹ i potser, basant-se en aquestes paraules, sant Isidor de Sevilla conclou que Josep era ferrer. Sigui com sigui, fou un obrer que treballava al servei dels seus conciutadans, que tenia una habilitat manual, fruit d’anys d’esforç i de suor.

De les narracions evangèliques es desprèn la gran personalitat humana de Josep: en cap moment no se’ns apareix com un home apocat o espantat davant la vida; al contrari, sap afrontar els problemes, tirar endavant en les situacions difícils, assumir amb responsabilitat i iniciativa les feines que li són encomanades.

No estic d’acord amb la manera clàssica de representar sant Josep com un home vell, encara que ho hagin fet amb la bona intenció de destacar la perpètua virginitat de Maria. Jo me l’afiguro jove, fort, potser amb alguns anys més que no pas Nostra Senyora, però en la plenitud de l’edat i de l’energia humana.

Per viure la virtut de la castedat, no cal esperar ser vell o mancar de vigor. La puresa neix de l’amor i, per a l’amor net, no són obstacles la robustesa i l’alegria de la joventut. Joves eren el cor i el cos de Sant Josep en contraure matrimoni amb Maria, quan va saber el misteri de la seva Maternitat divina, quan visqué amb Ella respectant la integritat que Déu volia llegar al món, com un senyal més de la seva vinguda entre les criatures. Qui no sigui capaç d’entendre un amor així, sap molt poc què és el veritable amor i desconeix del tot el sentit cristià de la castedat.

Josep era, dèiem, un artesà de Galilea, un home com tants d’altres. I ¿què pot esperar de la vida un habitant d’un poblet perdut, com ho era Natzaret? Només treball, cada dia, sempre amb el mateix esforç. I, en acabar la jornada, una casa pobra i petita per prendre el descans i recomençar la feina l’endemà.

Però el nom de Josep vol dir, en hebreu, Déu hi afegirà. Déu afegeix, a la vida santa dels qui acompleixen la seva voluntat dimensions insospitades: la cosa important, allò que dóna valor a tot, allò que és diví. Déu, a la vida humil i santa de Josep, hi afegí ―si m’és permès de dir-ho així― la vida de la Verge Maria i la de Jesús, Senyor Nostre. Déu no es deixa guanyar mai en generositat. Josep podia fer seves les paraules que digué santa Maria, la seva Esposa: Quia fecit mihi magna qui potens est, ha fet en mi coses grans Aquell que és totpoderós, quia respexit humilitatem perquè es va fixar en la meva petitesa.²

Josep era efectivament un home corrent, en el qual Déu va confiar per obrar coses grans. Sabé viure, tal com el Senyor volia, tots i cadascun dels esdeveniments que van compondre la seva vida. Per això, l’Escriptura Santa exalça Josep afirmant que era just.³ I, en el llenguatge hebreu, just vol dir pietós, servidor irreprotxable de Déu, complidor de la voluntat divina;⁴ d’altres vegades vol dir bo i caritatiu amb el proïsme.⁵ En un mot, el just és aquell qui estima Déu i demostra aquest amor complint els seus manaments i orientant tota la seva vida cap al servei dels seus germans, tots els altres homes.

Els Sagraments de la gràcia de Déu

Qui desitja lluitar hi posa els mitjans. I els mitjans no han canviat en aquests vint segles de cristianisme: oració, mortificació i freqüència de Sagraments. Com que la mortificació també és oració ―pregària dels sentits―, podem descriure aquests mitjans només amb dos mots: oració i Sagraments.

Voldria que ara consideréssim aquesta deu de gràcia divina dels Sagraments, meravellosa manifestació de la misericòrdia de Déu. Meditem a poc a poc la definició que dóna el Catecisme de Sant Pius V: uns certs senyals sensibles que causen la gràcia, i ensems la declaren, com posant-la davant els ulls.¹² Déu Nostre Senyor, és infinit, el seu amor és inexhaurible, la seva clemència i la seva pietat amb nosaltres no admeten límits. I, per bé que ens concedeix la seva gràcia de moltes altres maneres, ha instituït expressament i lliurement ―només Ell podia fer-ho― aquests set signes eficaços, per tal que d’una forma estable, senzilla i assequible a tothom, els homes puguin fer-se partícips dels mèrits de la Redempció.

Si s’abandonen els Sagraments, desapareix la veritable vida cristiana. Tot i així, no se’ns oculta que particularment en aquesta època nostra no falta qui sembla que oblida, i que fins i tot arriba a menysprear, aquest corrent redemptor de la gràcia de Crist. És dolorós parlar d’aquesta plaga de la societat que es diu cristiana, però cal fer-ho, perquè en les nostres ànimes s’afermi el desig d’acudir amb més amor i gratitud a aquestes fonts de santificació.

Decideixen, sense el més petit escrúpol, retardar el baptisme dels acabats de néixer, privant-los ―greu atemptat contra la justícia i la caritat― de la gràcia de la fe, del tresor incalculable de la inhabitació de la Trinitat Santíssima en l’ànima, que ve al món tacada pel pecat original. Pretenen també desvirtuar la naturalesa pròpia del Sagrament de la Confirmació, en el qual la Tradició, unànimement, sempre ha vist un enrobustiment de la vida espiritual, una efusió callada i fecunda de l’Esperit Sant, perquè, enfortida sobrenaturalment, l’ànima pugui lluitar ―miles Christi, com un soldat de Crist― en aquesta batalla interior contra l’egoisme i la concupiscència.

Si es perd la sensibilitat per les coses de Déu, difícilment s’entendrà el Sagrament de la Penitència. La confessió sagramental no és un diàleg humà, sinó un col·loqui diví; és un tribunal, de justícia segura i divina i, sobretot, de misericòrdia, amb un jutge amorós que no desitja la mort del pecador, sinó que es converteixi i visqui.¹³

És de debò infinita la tendresa de Nostre Senyor. Mireu amb quina delicadesa tracta els seus fills. Ha fet del Matrimoni un vincle sant, imatge de la unió de Crist amb la seva Església,¹⁴ un gran sagrament en el qual es fonamenta la família cristiana, que ha d’ésser, amb la gràcia de Déu, un ambient de pau i de concòrdia, una escola de santedat. Els pares són cooperadors de Déu. D’aquí arrenca el deure amable de veneració, que correspon als fills. Amb raó, el quart manament pot dir-se ―fa tants anys que ho vaig escriure― dolcíssim precepte del decàleg. Si hom viu el matrimoni com Déu vol, sagrament, la llar serà un racó de pau, lluminós i alegre.