Llistat de punts

La vida futura

La tasca apostòlica que Crist ha encomanat a tots els seus deixebles dóna, per tant, resultats concrets en l’àmbit social. No és admissible pensar que, per a ser cristians, calgui girar-se d’esquena al món, ser un derrotista de la naturalesa humana. Tot, fins el més petit dels esdeveniments honests, enclou un sentit humà i diví. Crist, perfecte home, no ha vingut a destruir allò que és humà, sinó a ennoblir-ho, assumint la nostra naturalesa humana, tret del pecat: ha vingut a compartir tots els afanys de l’home, fora de la trista aventura del mal.

El cristià s’ha de trobar tothora disposat a santificar la societat des de dins, tot estant plenament en el món, però no essent del món, en allò que té ―no per característica real, sinó per defecte voluntari, pel pecat― de negació de Déu, d’oposició a la seva amable voluntat salvífica.

La festa de l’Ascensió del Senyor ens suggereix també una altra realitat; el Crist que ens anima a aquesta tasca en el món, ens espera al Cel. En altres mots: la vida a la terra, que estimem, no és la cosa definitiva; que no tenim aquí una ciutat permanent, sinó que busquem la futura⁴²ciutat immutable.

Tinguem cura, però, de no interpretar la Paraula de Déu dins els límits d’uns horitzons estrets. El Senyor no ens impulsa a ésser infeliços mentre caminem, esperant solament la consolació en el més enllà. Déu també vol que siguem feliços aquí, però delejant el compliment definitiu d’aquesta altra felicitat, que només Ell pot curullar enterament.

En aquesta terra, la contemplació de les realitats sobrenaturals, l’acció de la gràcia en les nostres ànimes, l’amor al proïsme com un fruit saborós de l’amor a Déu, ja suposen un avenç del Cel, una incoació destinada a créixer de dia en dia. Els cristians no suportem una doble vida: mantenim una unitat de vida, senzilla i forta en la qual es fonamenten i compenetren totes les nostres accions.

Crist ens espera. Vivim ja com a ciutadans del cel,⁴³ tot i essent plenament ciutadans de la terra, enmig de dificultats, d’injustícies, d’incomprensions; Però també enmig de l’alegria i de la serenitat que dóna saber-se cadascú fill estimat de Déu. Perseverem en el servei del nostre Déu, i veurem com augmenta en nombre i en santedat aquest exèrcit cristià de pau, aquest poble de corredempció. Siguem ànimes contemplatives, amb un diàleg constant, tractant el Senyor a totes hores; des del primer pensament del dia fins a l’últim de la nit, posant contínuament el nostre cor en Jesucrist Senyor Nostre, arribant a Ell per la Nostra Mare Santa Maria i, per Ell, al Pare i a l’Esperit Sant.

Si, malgrat tot, la pujada de Jesucrist al Cel ens deixa en l’ànima un regust amarg de tristor, recorrem a la seva Mare, com ho feren els apòstols: aleshores se’n tornaren a Jerusalem...i s’aplicaven unànimement a l’oració... amb Maria, la Mare de Jesús.⁴⁴

Donar a conèixer Crist

Veig totes les incidències de la vida ―les de cada existència individual i, en certa manera, les de les grans cruïlles de la història― com altres tantes crides que Déu adreça als homes perquè s’enfrontin amb la veritat; i com ocasiona que ens són ofertes als cristians, per anunciar amb les nostres obres i amb les nostres paraules ajudats per la gràcia, l’Esperit al qual pertanyem.¹⁹

Cada generació de cristians ha de redimir, ha de santificar el seu propi temps: per això li cal comprendre i compartir les ànsies dels altres homes, els seus iguals, a fi de fer-los conèixer, amb do de llengües de quina manera han de correspondre a l’acció de l’Esperit Sant, a l’efusió permanent de les riqueses del Cor diví. A nosaltres, els cristians, ens correspon d’anunciar aquests dies, en aquest món del qual som i on vivim, el missatge antic i nou de l’Evangeli.

No és veritat que avui tothom ―així, en general i en bloc― estigui tancat o resti indiferent a allò que la fe cristiana ensenya sobre el destí i l’ésser de l’home; no és cert que els homes d’aquests temps s’ocupin només de les coses terrenals, i es desinteressin de mirar al cel. Bé que no manquen ideologies ―i persones que les sustenten― que són tancades, hi ha en la nostra època grans anhels i actituds roïnes, heroismes i covardies, il·lusions i desenganys; criatures que somnien un món més just i més humà, i d’altres que, qui sap si decebudes davant el fracàs dels seus ideals primitius, s’arreceren en l’egoisme de buscar solament la tranquil·litat pròpia, o romanen immergides en l’error.

A tots aquests homes i a totes aquestes dones, siguin on siguin, en llurs moments d’exaltació o en llurs crisis i derrotes, els hem de fer arribar l’anunci solemne i tallant de sant Pere, durant els dies que seguiren la Pentecosta: Jesús és la pedra angular, el Redemptor, el tot de la nostra vida, perquè fora d’Ell no ha estat donat als homes, sota el cel, cap altre nom pel qual puguem salvar-nos.²⁰

Avui, festa del Corpus Christi, meditem plegats la profunditat de l’amor del Senyor, que l’ha portat a romandre ocult sota les espècies sacramentals, i sembla com si sentíssim físicament aquelles ensenyances seves a la multitud: va sortir un sembrador a sembrar. I, en escampar els grans, alguns van caure arran del camí, i van venir els ocells del cel i se’ls van menjar. Uns altres van caure en pedregar, on no tenien gaire terra, i de seguida van sorgir per no tenir gruix de terra, però, un cop sortit el sol, com que no tenien arrels, es van cremar i assecar. D’altres van caure entre espines, i les espines van créixer i les van ofegar. D’altres van caure a la terra bona, i van donar fruit, l’una cent, l’altra seixanta, l’altra trenta.¹

L’escena és actual. El sembrador diví llança ara també la seva llavor. L’obra de la salvació continua complint-se, i el Senyor vol servir-se de nosaltres: desitja que els cristiana obrim al seu amor totes les senderes de la terra; ens convida a propagar el missatge diví, amb la doctrina i amb l’exemple, fins als últims racons del món. Ja que som ciutadans de la societat eclesial i de la civil, en exercir amb fidelitat els nostres deures, ens demana que cada u sigui un altre Crist, santificant el treball professional i les obligacions del propi estat.

Si mirem al nostre voltant, aquest món que estimem per tal com és de faiçó divina, veurem que es verifica la paràbola: la paraula de Jesucrist és fecunda, suscita en moltes ànimes afanys de donació i de fidelitat. La vida i el capteniment dels qui serveixen Déu han canviat la història, i fins i tot molts dels qui no coneixen el Senyor es mouen ―potser sense saber-ho― per ideals nascuts del cristianisme.

Veiem també que una part de la llavor cau en terra eixorca, o bé entre espines i cards: que hi ha cors que es tanquen a la llum de la fe. Els ideals de pau, de reconciliació, de fraternitat, són acceptats i proclamats, però ―no poques vegades― són desmentits pels fets. Hi ha alguns homes que s’entesten inútilment a encadenar la veu de Déu, i n’impedeixen la difusió per la força bruta o amb una arma menys sorollosa, però tal vegada més cruel, perquè insensibilitza l’esperit: la indiferència.