Llistat de punts

Ja és hora de desvetllar-nos

L’Epístola de la Missa ens recorda que hem d’assumir aquesta responsabilitat d’apòstols amb un esperit nou, amb delit, desperts. Ja és hora de desvetllar-nos del nostre ensopiment, perquè som més a prop de la salvació ara que no quan vam rebre la fe. La nit avança i el dia ja s’acosta. Despullem-nos, doncs, de les obres de les tenebres i revestim-nos de les armes de la llum.¹⁶

Em direu que no és fàcil, i no us mancarà raó. Els enemics de l’home, que són els enemics de la seva santedat, intenten impedir aquesta vida nova, aquest revestiment amb l’esperit de Crist. No trobo cap altra enumeració millor dels obstacles a la fidelitat cristiana que la que ens dóna sant Joan: concupiscentia carnis concupiscentia oculorum et superbia vitae;¹⁷ tot el que hi ha en el món és concupiscència de la carn, concupiscència dels ulls i supèrbia de la vida.

Llars lluminoses i alegres

No es pot parlar del matrimoni sense pensar alhora en la família, que és el fruit i la continuació d’allò que amb el matrimoni es comença. Una família es compon no solament del marit i de la muller, sinó també dels fills i, en un grau o en un altre, dels avis, dels altres parents i dels qui hi treballen. A tots ha d’arribar l’escalf entranyable, del qual depèn l’ambient familiar.

Certament, hi ha matrimonis als quals el Senyor no concedeix fills: és senyal que els demana que vagin estimant-se amb el mateix afecte, i que dediquin les energies ―si poden― a serveis i tasques en benefici d’altres ànimes. El que és normal, però, és que un matrimoni tingui descendència. Per a aquests esposos, la primera preocupació ha d’ésser els propis fills. La paternitat i la maternitat no s’acaben amb el naixement: aquesta participació en el poder de Déu, que és la facultat d’engendrar, s’ha de prolongar en la cooperació amb l’Esperit Sant perquè culmini formant autèntics homes cristians i autèntiques dones cristianes.

Els pares són els principals educadors dels fills, tant en allò que és humà com en el que és sobrenatural, i han de sentir la responsabilitat d’aquesta missió que els exigeix comprensió, prudència, saber ensenyar, i per damunt de tot, saber estimar; i tenir el delit de donar bon exemple. No és un camí encertat, per a l’educació, la imposició autoritària i violenta. L’ideal dels pares es concreta més aviat a ésser amics dels fills: amics als quals es confien les inquietuds, amb qui es consulten els problemes, i dels quals hom espera un ajut eficaç i amable.

Cal que els pares trobin temps per estar amb els fills i parlar-hi. Els fills són el més important: més important que els negocis, que la feina, que el descans. En aquestes converses convé d’escoltar-los amb atenció, d’esforçar-se a comprendre’ls, de saber reconèixer la part de veritat ―o tota la veritat― que hi pugui haver en algunes de les seves rebel·lies. I, ensems, ajudar-los a encarrilar bé els seus afanys i il·lusions, ensenyar-los de considerar les coses i de raonar; no imposar-los una conducta, sinó mostrar-los els motius, sobrenaturals i humans, que l’aconsellen. En un mot, respectar la seva llibertat, ja que no hi ha una veritable educació sense responsabilitat personal, ni responsabilitat sense llibertat.

Sant Joan conserva en el seu Evangeli una frase meravellosa de la Mare de Déu, en una escena que ja hem considerat abans: la de les noces de Canà. Ens conta l’evangelista que, adreçant-se als servents, Maria els digué: Feu tot allò que Ell us digui.²⁷ D’això es tracta; de dur les ànimes a situar-se davant Jesús i demanar-hi: Domine, quid me vis facere? Senyor, què voleu que faci?²⁸

L’apostolat cristià ―i em refereixo ara en concret al d’un cristià corrent, al de l’home o la dona que viu com una persona de tantes entre els seus iguals― és una gran catequesi, en la qual per mitjà del tracte personal, d’una amistat lleial i autèntica, es desperta en els altres la fam de Déu per ajudar-los a descobrir horitzons nous: amb naturalitat, amb senzillesa he dit, amb l’exemple d’una fe ben viscuda, amb la paraula amable però plena de la força de la veritat divina.

Sigueu audaços. Compteu amb l’ajuda de María Regina apostolorum. Que Nostra Senyora, sense deixar de captenir-se com una Mare, sap col·locar els seus fills davant llurs responsabilitats precises. Maria, a aquells qui s’hi acosten i en contemplen la vida, els fa sempre el favor immens de portar-los a la Creu, de posar-los cara a cara davant l’exemple del Fill de Déu. I en aquest enfrontament, on es decideix la vida cristiana, Maria intercedeix perquè la nostra conducta culmini amb una reconciliació del germà petit ―tu i jo― amb el Fill primogènit del Pare.

Moltes conversions, moltes decisions de donació pròpia al servei de Déu han estat precedides d’una trobada amb Maria. Nostra Senyora ha fomentat els desigs de recerca, ha activat maternalment les inquietuds de l’ànima, ha fet aspirar a un canvi, a una vida nova. I així el feu tot allò que Ell us digui s’ha convertit en realitats d’un amorós lliurament, en una vocació cristiana que il·lumina des de llavors tota la nostra vida personal.

Aquesta estona de conversa davant el Senyor, en la qual hem meditat sobre la devoció i l’afecte envers la Mare seva i nostra, doncs, pot acabar revifant la nostra fe. Hem començat el mes de maig. El Senyor vol de nosaltres que no desaprofitem aquesta ocasió de créixer en el seu Amor a través del tracte amb la seva Mare. Que cada dia sapiguem tenir amb Ella aquests detalls de fills ―coses petites, atencions delicades―, que esdevenen grans realitats de santedat personal i d’apostolat, és a dir, d’una fal·lera constant per contribuir a la salvació que Crist ha vingut a dur al món.

Sancta Maria, spes nostra, ancilla Domini, sedes sapientiae, ora pro nobis! Santa Maria, esperança postra, esclava del Senyor, seu de la Saviesa, pregueu per nosaltres!