Llistat de punts

Els Sagraments de la gràcia de Déu

Qui desitja lluitar hi posa els mitjans. I els mitjans no han canviat en aquests vint segles de cristianisme: oració, mortificació i freqüència de Sagraments. Com que la mortificació també és oració ―pregària dels sentits―, podem descriure aquests mitjans només amb dos mots: oració i Sagraments.

Voldria que ara consideréssim aquesta deu de gràcia divina dels Sagraments, meravellosa manifestació de la misericòrdia de Déu. Meditem a poc a poc la definició que dóna el Catecisme de Sant Pius V: uns certs senyals sensibles que causen la gràcia, i ensems la declaren, com posant-la davant els ulls.¹² Déu Nostre Senyor, és infinit, el seu amor és inexhaurible, la seva clemència i la seva pietat amb nosaltres no admeten límits. I, per bé que ens concedeix la seva gràcia de moltes altres maneres, ha instituït expressament i lliurement ―només Ell podia fer-ho― aquests set signes eficaços, per tal que d’una forma estable, senzilla i assequible a tothom, els homes puguin fer-se partícips dels mèrits de la Redempció.

Si s’abandonen els Sagraments, desapareix la veritable vida cristiana. Tot i així, no se’ns oculta que particularment en aquesta època nostra no falta qui sembla que oblida, i que fins i tot arriba a menysprear, aquest corrent redemptor de la gràcia de Crist. És dolorós parlar d’aquesta plaga de la societat que es diu cristiana, però cal fer-ho, perquè en les nostres ànimes s’afermi el desig d’acudir amb més amor i gratitud a aquestes fonts de santificació.

Decideixen, sense el més petit escrúpol, retardar el baptisme dels acabats de néixer, privant-los ―greu atemptat contra la justícia i la caritat― de la gràcia de la fe, del tresor incalculable de la inhabitació de la Trinitat Santíssima en l’ànima, que ve al món tacada pel pecat original. Pretenen també desvirtuar la naturalesa pròpia del Sagrament de la Confirmació, en el qual la Tradició, unànimement, sempre ha vist un enrobustiment de la vida espiritual, una efusió callada i fecunda de l’Esperit Sant, perquè, enfortida sobrenaturalment, l’ànima pugui lluitar ―miles Christi, com un soldat de Crist― en aquesta batalla interior contra l’egoisme i la concupiscència.

Si es perd la sensibilitat per les coses de Déu, difícilment s’entendrà el Sagrament de la Penitència. La confessió sagramental no és un diàleg humà, sinó un col·loqui diví; és un tribunal, de justícia segura i divina i, sobretot, de misericòrdia, amb un jutge amorós que no desitja la mort del pecador, sinó que es converteixi i visqui.¹³

És de debò infinita la tendresa de Nostre Senyor. Mireu amb quina delicadesa tracta els seus fills. Ha fet del Matrimoni un vincle sant, imatge de la unió de Crist amb la seva Església,¹⁴ un gran sagrament en el qual es fonamenta la família cristiana, que ha d’ésser, amb la gràcia de Déu, un ambient de pau i de concòrdia, una escola de santedat. Els pares són cooperadors de Déu. D’aquí arrenca el deure amable de veneració, que correspon als fills. Amb raó, el quart manament pot dir-se ―fa tants anys que ho vaig escriure― dolcíssim precepte del decàleg. Si hom viu el matrimoni com Déu vol, sagrament, la llar serà un racó de pau, lluminós i alegre.

La mort de Crist ens crida a una vida cristiana plena

Acabem de reviure el drama del Calvari, cosa que gosaria anomenar la Missa primera i primordial, celebrada per Jesucrist. Déu Pare lliura el seu Fill a la mort. Jesús, el Fill Unigènit, s’abraça a la fusta en què l’havien d’ajusticiar, i el seu sacrifici és acceptat pel Pare: com a fruit de la Creu, es vessa l’Esperit Sant sobre la Humanitat.⁶

A la tragèdia de la Passió es consuma la nostra pròpia vida i la història humana entera. La Setmana Santa no es pot reduir a un simple record, ja que és la consideració del misteri de Jesucrist, que es prolonga en les nostres ànimes; el cristià està obligat a ser alter Christus, ipse Christus. Un altre Crist, Crist mateix. Tots, pel Baptisme, hem estat constituïts sacerdots de la nostra pròpia existència, a fi d’oferir sacrificis espirituals, agradables a Déu, per Jesucrist,⁷ per dur a terme cadascuna de les nostres accions en esperit d’obediència a la voluntat de Déu, perpetuant així la missió del Déu-Home.

Per contrast, aquesta realitat ens duu a aturar-nos en les nostres desventures, en els nostres errors personals. Aquesta consideració no ens ha de desanimar, ni ens ha de col·locar en l’actitud escèptica de qui ha renunciat a les il·lusions grans. Perquè el Senyor ens reclama tal com som, per tal que participem de la seva vida, per tal que lluitem per ésser sants. La santedat: quantes vegades pronuncien aquest mot com si fos un so buit! Per a molts és fins i tot un ideal inassequible, un tòpic de l’ascètica, però no un fi concret, una realitat viva. No pensaven pas així els primers cristians, que usaven del nom de sants per anomenar-se entre ells, amb tota naturalitat i amb gran freqüència: us saluden tots els sants,⁸ salut a tot sant en Crist Jesús.⁹

Ara, posats en aquest moment del Calvari, quan Jesús ja és mort i no s’ha manifestat encara la glòria del seu triomf, és una bona ocasió per examinar els nostres desigs de vida cristiana, de santedat; per reaccionar amb un acte de fe davant les nostres febleses, i confiant en el poder de Déu, fer el propòsit de posar amor en les coses de la nostra jornada. L’experiència del pecat ens ha de conduir al dolor, a una decisió més madura i més fonda d’ésser fidels, d’identificar-nos de debò amb Crist, de perseverar, costi el que costi, en aquesta missió sacerdotal que Ell ha encomanat a tots els seus deixebles, sense excepció, que ens empeny a ésser sal i llum del món.¹⁰

El cristià davant la Història humana

Ésser cristià no és cap títol de mera satisfacció personal: té un nom ―substància― de missió. Ja abans recordàvem que el Senyor invita tots els cristians a ésser sal i llum del món; tot fent-se ressò d’aquest mandat, i amb textos presos de l’Antic Testament, Sant Pere escriu unes paraules que els marquen molt clarament la comesa: Vosaltres sou un llinatge escollit, un sacerdoci reial, una nació santa, un poble adquirit per anunciar les meravelles d’Aquell qui us ha cridat de les tenebres a la seva llum admirable.¹⁴

Ésser cristià no és res d’accidental, és una divina realitat que s’insereix en les entranyes de la nostra vida, tot donant-nos una visió límpida i una voluntat decidida per a actuar com Déu ho vol. Així un hom aprèn que el pelegrinatge del cristià en el món s’ha de convertir en un servei continu prestat de maneres molt diverses, segons les circumstàncies personals, però sempre per amor a Déu i al proïsme. Ésser cristià és actuar sense pensar en les petites metes del prestigi o de l’ambició, ni en finalitats que puguin semblar més nobles, com ara la filantropia o la compassió davant les desgràcies alienes: és discórrer vers el terme últim i radical de l’amor que Jesucrist ha manifestat en morir per nosaltres.

A vegades es donen algunes actituds que són producte de no saber penetrar en aquest misteri de Jesús. Per exemple la mentalitat d’aquells que veuen el cristianisme com un conjunt de pràctiques o d’actes de pietat, sense percebre’n la relació amb les situacions de la vida corrent, amb la urgència d’atendre les necessitats dels altres i d’esforçar-se a posar remei a les injustícies.

Jo diria que qui té aquesta mentalitat no ha entès encara què significa que el Fill de Déu s’hagi encarnat, que hagi pres cos, ànima i veu d’home, que hagi participat en el nostre destí fins a experimentar l’esquinçament suprem de la mort. Tal vegada, sense voler-ho, hi ha algú que considera Crist com un estrany en l’ambient dels homes.

D’altres ―en canvi― tendeixen a afigurar-se que per a poder ésser humans, cal posar en sordina alguns aspectes centrals del dogma cristià, i actuen com si la vida d’oració, el tracte continu amb Déu, constituissin una fugida davant les pròpies responsabilitats i un abandó del món. Obliden que justament Jesús ens ha fet conèixer fins a quin punt cal dur l’amor i el servei. Només si miren d’entendre el secret de l’amor de Déu, d’aquest amor que arriba fins a la mort, serem capaços de donar-nos totalment als altres, sense deixar-nos vèncer per la dificultat o per la indiferència.

Instaurare omnia in Christo, dóna com a lema Sant Pau als cristians d’Efes,¹¹ informar tot el món amb l’esperit de Jesús, col·locar Crist a l’entranya de totes les coses. Si exaltatus fuero a terra, omnia traham ad meipsum,¹² quan seré enlairat de terra, tot ho atrauré cap a mi. Crist, amb la seva Encarnació, amb la seva vida de treball a Natzaret, amb la seva predicació i miracles per les terres de Judea i de Galilea, amb la seva mort a la Creu, amb la seva Resurrecció, és el centre de la creació. Primogènit i Senyor de tota criatura.

La nostra missió de cristians és proclamar aquesta Reialesa de Crist, anunciar-la amb la nostra paraula i amb les nostres obres. El Senyor vol que el seus siguin a totes les cruïlles de la terra. Alguns els crida al desert, a desentendre’s dels avatars de la societat dels homes, per fer que aquests mateixos homes recordin als altres, amb llur testimoni, que Déu existeix. A d’altres, els encomana el ministeri sacerdotal. A la gran majoria, els vol enmig del món, en les ocupacions terrenals. Aquests cristians, per tant, han de dur Crist a tots els àmbits on es desenvolupen les tasques humanes: a la fàbrica, al laboratori, al treball de la terra, al taller de l’artesà, als carrers de les grans ciutats i a les senderes de muntanya.

M’agrada de recordar, a propòsit d’això, l’escena de la conversació de Crist amb els deixebles d’Emmaús. Jesús camina al costat dels dos homes que gairebé han perdut tota esperança, talment que comença a semblar-los que la vida no té sentit. Ell comprèn el seu dolor, penetra en el seu cor, els comunica quelcom de la vida que hi ha en Ell.

Quan, en arribar al poblet, Jesús fa el gest de passar de llarg, els dos deixebles l’aturen, i gairebé el forcen a romandre amb ells. El reconeixen després quan parteix el pa: el Senyor, exclamen, ha estat amb nosaltres. Llavors es van dir l’un a l’altre: ¿No és veritat que sentíem el cor abrandar-se’ns quan ens parlava pel camí i ens explicava les Escriptures?¹³ Cada cristià ha de fer Crist present entre els homes; ha d’obrar de tal manera que els qui el tractin percebin el bonus odor Christi,¹⁴ la bona olor de Crist; ha d’actuar de manera que a través de les accions del deixeble hom pugui descobrir el rostre del Mestre.

Apostolat, corredempció

Amb la meravellosa normalitat d’allò que és diví, l’ànima contemplativa es desborda en afany apostòlic: el cor em cremava dins el pit, en la meditació s’abrandava el foc.²⁵ ¿Quin foc és aquest, sinó el mateix de què parla Crist: foc he vingut a calar a la terra i com voldria que cremés?²⁶ Foc d’apostolat que s’enrobusteix en l’oració: no hi ha mitjà millor que aquest per a desenvolupar, arreu del món, aquesta batalla pacífica en la qual cada cristià és cridat a participar: complir el que manca a Crist de patir.²⁷

Jesús se n’ha anat al Cel, dèiem. Però el cristià, en l’oració i en l’Eucaristia, pot tractar-lo com el van tractar els primers dotze, encendre’s en el seu zel apostòlic, per tal de fer amb Ell un servei de corredempció, que és sembrar la pau i l’alegria. Servir, puix que l’apostolat no és res més. Si comptem exclusivament amb les nostres pròpies forces, no aconseguirem res en el terreny sobrenatural; essent instruments de Déu, ho aconseguirem tot: tot ho puc en aquell qui em conforta.²⁸ Déu, per la seva infinita bondat, ha disposat la utilització d’aquests instruments ineptes. L’apòstol, doncs, no té cap altre fi que deixar obrar el Senyor, mostrar-se enterament disponible, perquè Déu dugui a terme ―a través de les seves criatures, a través de l’ànima escollida― la seva obra salvadora.

Apòstol és el cristià que se sent empeltat en Crist, identificat amb Crist, pel Baptisme; habilitat per lluitar per Crist, per la Confirmació; cridat a servir Déu amb la seva acció en el món, pel sacerdoci comú dels fidels, que confereix una certa participació en el sacerdoci de Crist, la qual ―essent essencialment distinta d’aquella que constitueix el sacerdoci ministerial― capacita per a prendre part en el culte de l’Església, i per ajudar els homes en llur camí vers Déu, amb el testimoni de la paraula i de l’exemple, amb l’oració i l’expiació.

Cada un de nosaltres ha de ser ipse Christus. Ell és l’únic mitjancer entre Déu i els homes;²⁹ I nosaltres ens unim a Ell per oferir, amb Ell, totes les coses al Pare. La nostra vocació de fills de Déu, enmig del món, ens exigeix que no busquem solament la nostra santedat personal, sinó que anem per les senderes de la terra, per convertir-les en dreceres que, entremig dels obstacles, portin les animes al Senyor; que prenguem part com a ciutadans corrents en totes les activitats temporals, per esdevenir llevat³⁰ que ha d’informar tota la massa.³¹

Crist ha pujat al Cel, però ha transmès a tot el que és humà, honest, la possibilitat concreta de ser redimit. Sant Gregori Magne recull aquest gran tema cristià amb paraules incisives: Partia així Jesús devers l’indret d’on era, i tornava de l’indret on s’estava. En efecte, en el moment que se’n pujava al Cel, amb la seva divinitat unia el Cel i la terra. En la festa d’avui convé destacar solemnement el fet que hagi estat suprimit el decret que ens condemnava, el judici que ens feia subjectes de corrupció. La naturalesa a la qual s’adreçaven els mots «tu ets pols i tornaràs a la pols» (Gen III, 19), aquesta mateixa naturalesa se n’ha pujat al Cel avui amb Crist.³²

No em cansaré de repetir, per tant, que el món és santificable; que als cristians ens toca especialment aquesta tasca, purificant-lo de les ocasions de pecat amb què els homes l’enlletgim, i d’oferir-lo al Senyor com a hòstia espiritual, presentada i dignificada amb la gràcia de Déu i amb el nostre esforç. En rigor, no podem dir que hi hagi nobles realitats exclusivament profanes, un cop que el Verb s’ha dignat a assumir una naturalesa humana íntegra i consagrar la terra amb la seva presència i amb el treball de les seves mans. La gran missió que rebem, en el Baptisme, és la corredempció. Ens urgeix la caritat de Crist,³³ per a carregar damunt les nostres espatlles una part d’aquesta tasca divina de rescatar les ànimes.