Llistat de punts

La misericòrdia de Déu

Avui comença el temps d’Advent, i és bo que hàgim considerat les insídies d’aquests enemics de l’ànima: el desordre de la sensualitat i de la lleugeresa fàcil; la incongruència del pensament que s’oposa al Senyor; la presumpció altiva, esterilitzadora de l’amor a Déu i a les criatures. Totes aquestes situacions de l’ànim són obstacles certs, i el seu poder pertorbador és gran. Per això la litúrgia ens fa implorar la misericòrdia divina: A Vós, Senyor, elevo la meva ànima; en Vós espero; que no sigui confós, i que els meus adversaris no se n’alegrin;²⁴ ho hem resat a d’introit. I en l’antífona de l’Ofertori repetirem: espero en Vós, que no sigui confós!

Ara que s’acosta el temps de la salvació, és un consol sentir dels llavis de sant Pau que quan Déu Nostre Salvador ha manifestat la seva benignitat i amor als homes, ens ha alliberat no pas a causa de les obres de justícia que haguéssim fet, sinó per la seva misericòrdia.²⁵

Si repasseu les Santes Escriptures, hi veureu constantment la presència de la misericòrdia de Déu: omple la terra²⁶ s’estén a tots els seus fills, super omnem carnem;²⁷ens envolta,²⁸ens va al davant,²⁹es multiplica per ajudar-nos,³⁰ i contínuament ha estat confirmada.³¹ Déu, en ocupar-se de nosaltres com a Pare amorós, ens considera en la seva misericòrdia;³² una misericòrdia suau,³³bella com núvol de pluja.³⁴

Jesucrist resumeix i compendia tota aquesta història de la misericòrdia divina: benaurats els misericordiosos, perquè ells hauran misericòrdia.³⁵ I en una altra ocasió: sigueu misericordiosos, com el vostre Pare celestial és misericordiós.³⁶ Entre moltes altres escenes de l’Evangeli, també ens han restat ben gravades la clemència envers la dona adúltera, la paràbola del fill pròdig, la de l’ovella perduda, la del deutor perdonat, la resurrecció del fill de la vídua de Naïm.³⁷ Quantes raons de justícia per a explicar aquest gran prodigi! Ha mort el fill únic d’aquella pobra vídua, aquell que donava sentit a la seva vida, el que podia ajudar-la en la vellesa. Però Crist no fa el miracle per justícia: el fa per compassió, perquè interiorment es commou davant el dolor humà.

Quina seguretat ens ha de donar la commiseració del Senyor! Si clama a mi, l’escoltaré, perquè jo sóc compassiu.³⁸ És una invitació, una promesa que no deixarà de complir. Atansem-nos, doncs, confiadament al tron de la gràcia, perquè obtinguem la misericòrdia i l’auxili de la gràcia en temps oportú.³⁹ Els enemics de la nostra santificació no podran fer res, per tal com aquesta misericòrdia de Déu ens pervé: i si per culpa i feblesa nostres caiem, el Senyor ens socorre i ens aixeca. Havies après d’evitar la negligència, d’allunyar de tu l’arrogància, d’adquirir la pietat, de no ser un presoner de les qüestions mundanes, de no preferir allò que és caduc a allò que és etern. Però, com que la feblesa humana no pot mantenir un pas decidit en un món relliscós, el bon metge també t’ha donat remeis contra la desorientació, i el jutge misericordiós no t’ha negat l’esperança del perdó.⁴⁰

Jesucrist, perfecte Déu i perfecte home

El Fill de Déu es féu carn i és perfectus Deus, perfectus homo,² perfecte Déu i perfecte home. En aquest misteri hi ha quelcom que hauria de commoure els cristians. Jo estava i estic commogut encara: m’agradaria de tornar a Loreto. Me n’hi vaig amb el desig, per reviure els anys de la infantesa de Jesús, en repetir i considerar aquest Hic Verbum caro factum est.

lesus Christus, Deus Homo, Jesucrist Déu-Home. Una de les magnalia Dei,³ de les meravelles de Déu, que hem de meditar i que hem d’agrair a aquest Senyor que ha vingut a portar la Pau a la Terra als homes de bona voluntat.⁴ A tots els homes que vulguin unir la seva voluntat a la Voluntat bona de Déu no solament als rics, ni solament als pobres!, sinó a tots els homes, a tots els germans! Que tots som germans en Jesús, fills de Déu, germans de Crist: la seva Mare és la nostra Mare.

No hi ha més que una raça a la terra: la raça dels fills de Déu. Tots hem de parlar la mateixa llengua, la que ens ensenya el nostre Pare que està en el cel: la llengua del diàleg de Jesús amb el seu Pare, la llengua que hom parla amb el cor i amb el cap, la que ara feu servir vosaltres en la vostra oració. La llengua de les ànimes contemplatives, la dels homes que són espirituals, perquè s’han adonat de llur filiació divina. Una llengua que es manifesta en mil mocions de la voluntat, en llums clares de l’enteniment, en afectes del cor, en decisions de vida recta, de bé, de joia, de pau.

Cal mirar el Nen, Amor nostre, en el bressol. Hem de mirar-lo sabent que ens trobem davant un misteri. Ens cal acceptar el misteri per la fe i, també per la fe, aprofundir-ne el contingut. Per això, ens fan falta les disposicions humils de l’ànima cristiana: no voler reduir la grandesa de Déu als nostres pobres conceptes, a les nostres explicacions humanes, sinó comprendre que aquest misteri, en la seva obscuritat, és una claror que guia la vida dels homes.

Veiem ―diu Sant Joan Crisòstom― que Jesús ha sortit de nosaltres i de la nostra substància humana, i que ha nascut de Mare verge: però no entenem com es pot haver fet aquest prodigi. No ens cansem mirant de descobrir-lo: acceptem més aviat amb humilitat allò que Déu ens ha revelat, sense escodrinyar amb curiositat el que Déu ens té amagat.⁵ Així, en aquest acatament, sabrem comprendre i estimar; i el misteri serà per a nosaltres una ensenyança esplèndida, més convincent que qualsevol raonament humà.

L’Eucaristia i el misteri de la Trinitat

Aquest corrent trinitari d’amor envers els homes és perpetuat d’una manera sublim en l’Eucaristia. Fa molts anys que tots vam aprendre del catecisme que la Sagrada Eucaristia pot ésser considerada com a Sacrifici i com a Sagrament; i que el Sagrament se’ns mostra com a Comunió i com un tresor en faltar: en el Sagrari. L’Església dedica una altra festa al misteri eucarístic, al Cos de Crist ―Corpus Christi― present en tots els tabernacles del món. Avui, Dijous Sant, ens fixarem en la Sagrada Eucaristia, Sacrifici i aliment, en la Santa Missa i en la Sagrada Comunió.

Parlava d’un corrent trinitari d’amor pels homes. ¿I on pot un hom adonar-se’n millor que en la Missa? La Trinitat entera actua en el sant sacrifici de l’altar. Per això m’agrada tant de repetir en la col·lecta, en la secreta i en la postcomunió aquells mots finals: Per Nostre Senyor Jesucrist, el vostre Fill ―ens adrecem al Pare―, que amb Vós viu i regna en la unitat de l’Esperit Sant, Déu, per tots els segles dels segles. Amén.

En la Missa, la pregària del Pare esdevé constant. El sacerdot és un representant del Sacerdot etern, Jesucrist, que ensems és la Víctima. I l’acció de l’Esperit Sant en la Missa no és menys inefable ni menys certa. Per la virtut de l’Esperit Sant, escriu Sant Joan Damascè, s’efectua la conversió del pa en el Cos de Crist.¹²

Aquesta acció de l’Esperit Sant és expressada clarament quan el sacerdot invoca la benedicció divina sobre l’ofrena: Veniu, santificador omnipotent, eternal Déu, i beneïu aquest sacrifici preparat a honor del vostre Sant Nom,¹³ l’holocaust que donarà al Nom santíssim de Déu la glòria que li és deguda. La santificació, que implorem, és atribuïda al Paràclit, que el Pare i el Fill ens envien. Reconeixem, així mateix, aquesta presència activa de l’Esperit Sant en el sacrifici quan diem, una mica abans de la comunió: Senyor Jesucrist, Fill de Déu viu, que per voluntat del Pare i amb la cooperació de l’Esperit Sant, heu vivificat el món amb la vostra mort...¹⁴

Actualitat de la Pentecosta

Aquesta realitat profunda que ens dóna a conèixer el text de l’Escriptura Santa, no és un record del passat, una edat d’or de l’Església que hagués quedat endarrerida en la història. És, per damunt de les misèries i dels pecats de cadascun de nosaltres, la realitat també de l’Església d’avui i de l’Església de tots els temps. Jo pregaré al Pare ―anuncia el Senyor als seus deixebles― i us donarà un altre Consolador perquè resti amb vosaltres eternament.⁸ Jesús ha mantingut les seves promeses: ha ressuscitat, se n’ha pujat al Cel i, en unió amb el Pare Etern, ens envia l’Esperit Sant perquè ens santifiqui i ens doni la vida.

La força i el poder de Déu il·luminen la faç de la terra. L’Esperit Sant continua assistint l’Església de Crist, per tal que sigui ―sempre i en tot― un signe aixecat davant les nacions, que anuncia a la humanitat la benvolença i l’amor de Déu.⁹ Per grans que siguin les nostres limitacions, els homes podem mirar al Cel amb confiança i sentir-nos plens d’alegria: Déu ens estima i ens deslliura dels nostres pecats. La presència i l’acció de l’Esperit Sant en l’Església són la penyora i l’anticipació de la felicitat eterna, d’aquesta alegria i d’aquesta pau que Déu ens depara.

També nosaltres, com aquells primers que s’acostaren a sant Pere el dia de la Pentecosta, hem estat batejats. En el Baptisme, el Nostre Pare Déu ha pres possessió de les nostres vides, ens ha incorporat a la de Crist i ens ha enviat l’Esperit Sant. El Senyor, ens diu l’Escriptura Santa, ens ha salvat per mitjà del bany de regeneració i de renovellament de l’Esperit Sant, que Ell vessà abundosament en nosaltres per Jesucrist, Salvador nostre, a fi que, justificats per la seva gràcia, esdevinguem hereus de la vida eterna segons l’esperança que tenim.¹⁰

L’experiència de la nostra debilitat i de les nostres fallades, la desedificació que pot causar l’espectacle dolorós de la petitesa o fins i tot de la mesquinesa d’alguns que s’anomenen cristians, el fracàs aparent o la desorientació d’algunes empreses apostòliques, tot això ―el fet de comprovar la realitat del pecat i de les limitacions humanes― pot constituir tanmateix una prova per a la nostra fe, i fer que s’insinuïn la temptació i el dubte: ¿on són la força i el poder de Déu? És el moment de reaccionar, de practicar d’una manera més pura i més sòlida la nostra esperança i, per tant, de procurar que sigui més ferma la nostra fidelitat.

Força de Déu i feblesa humana

Non est abbreviata manus Domini, no s’ha fet més curta la mà de Déu:¹² no és menys poderós Déu avui que en d’altres èpoques, ni menys vertader el seu amor envers els homes. La nostra fe ens ensenya que la creació entera, el moviment de la terra i el dels astres, les accions rectes de les criatures i tot el que hi ha de positiu en el decurs de la història, tot, en un mot, ha vingut de Déu i a Déu s’ordena.

L’acció de l’Esperit Sant ens pot passar desapercebuda, perquè Déu no ens dóna a conèixer els seus plans i perquè el pecat de l’home enterboleix i enfosqueix els dons divins. Però la fe ens recorda que el Senyor obra constantment: és Ell qui ens ha creat i ens manté en el ser, qui, amb la seva gràcia, mena la creació entera vers la llibertat de la glòria dels fills de Déu.¹³

Per això, la tradició cristiana ha resumit l’actitud que hem d’adoptar davant l’Esperit Sant en un sol concepte: docilitat. Ésser sensibles a allò que l’Esperit diví promou al voltant nostre i en nosaltres mateixos: als carismes que distribueix, als moviments i institucions que suscita, als afectes i decisions que fa néixer en el nostre cor. L’Esperit Sant realitza en el món les obres de Déu: es, com diu l’himne litúrgic, donador de les gràcies, llum dels cors, hoste de l’ànima, repòs en el treball, consol en el plor. Sense el seu ajut no hi ha res en l’home que sigui innocent i valuós, ja que és Ell qui renta allò que és tacat, qui guareix el malalt, qui encén allò que és fred, qui encamina el que s’ha esgarriat, qui condueix els homes cap al port de la salvació i del goig etern.¹⁴

Però aquesta fe nostra en l’Esperit Sant ha de ser plena i completa: no és una creença vaga en la seva presència en el món; és una acceptació agraïda dels signes i realitats als quals, d’una manera especial, ha volgut vincular la seva força. Quan vingui l’Esperit de veritat ―anuncia Jesús―, em glorificarà, perquè rebrà d’allò que és meu, i us ho anunciarà.¹⁵ L’Esperit Sant és l’Esperit enviat per Crist, per obrar en nosaltres la santificació que Ell ens meresqué a la terra.

Per això no hi pot haver fe en l’Esperit Sant si no hi ha fe en Crist, en la doctrina de Crist, en els sagraments de Crist, en l’Església de Crist. No és coherent amb la fe cristiana, no creu veritablement en l’Esperit Sant qui no estima l’Església, qui no hi té confiança, qui només es complau a assenyalar les deficiències i les limitacions dels qui la representen, qui la judica de fora estant i és incapaç de sentir-se’n fill. Em ve al pensament considerar fins a quin punt deu ésser extraordinàriament important i abundantíssima l’acció del Diví Paràclit, mentre el sacerdot renova el sacrifici del Calvari, en celebrar la Santa Missa en els nostres altars.

Els cristians portem els grans tresors de la gràcia en vasos de terrissa;¹⁶ Déu ha confiat els seus dons a la fràgil i dèbil llibertat humana, i per bé que la força del Senyor certament ens assisteix, la nostra concupiscència, la nostra comoditat i el nostre orgull de vegades la rebutgen i ens porten a caure en pecat. En moltes ocasions, fa més d’un quart de segle, en resar el Credo i afirmar la meva fe en la divinitat de l’Església una, santa, catòlica i apostòlica, hi afegeixo malgrat tots els pesars. Quan he comentat aquest costum meu i algú em pregunta a què em vull referir, li responc: als teus pecats i als meus.

Tot això és cert, però no autoritza en cap cas a judicar l’Església de manera humana, sense fe teologal, fixant-se únicament en la major o menor qualitat de determinats eclesiàstics o de certs cristians. Fer-ho així, és romandre a la superfície. Allò que més importa en l’Església no és veure com responem els homes, sinó veure què fa Déu. L’Església es això: Crist present entre nosaltres; Déu que ve devers la humanitat per salvar-la cridant-nos amb la seva revelació, santificant-nos amb la seva gràcia, sostenint-nos amb la seva ajuda constant, en els petits i grans combats de la vida diària.

Podem arribar a desconfiar dels homes, i cada u està obligat a desconfiar personalment de si mateix i a coronar les seves jornades amb un mea culpa, amb un acte de contrició profund i sincer. Però no tenim dret a dubtar de Déu. I dubtar de l’Església, del seu origen diví, de l’eficàcia salvadora de la seva predicació i dels seus sagraments, és dubtar de Déu mateix, és no creure plenament en la realitat de la vinguda de l’Esperit Sant.

Abans que Crist fos crucificat ―escriu sant Joan Crisòstom― no hi havia cap reconciliació. I mentre no n’hi hagué no fou enviat l’Esperit Sant... L’absència de l’Esperit Sant era un signe de la ira divina. Ara que el veus enviat en plenitud, no dubtis de la reconciliació, però si algú preguntava: ¿on és ara l’Esperit Sant? Es podia parlar de la seva presència quan hi havia miracles, quan els morts eren ressuscitats i els leprosos guarits. Ara, ¿com podem saber que és present de debò? No us hi capfiqueu. Us demostraré que ara l’Esperit Sant també es troba entre nosaltres... Si no existís l’Esperit Sant, no podríem dir: Senyor, Jesús, ja que ningú no pot invocar Jesús com a Senyor, si no és en l’Esperit Sant (I Cor XII,3). Si no existís l’Esperit Sant, no podríem pregar amb confiança. Quan resem, en efecte, diem: Pare nostre que esteu en el Cel (Mt VI,9). Si no existís l’Esperit Sant, no podríem dir Pare a Déu. Com ho sabem, això? Perquè l’apòstol ens ensenya: I, per ser fills, Déu envià als nostres cors l’Esperit del seu Fill, que clama: Abba, Pare (Gal IV,6).

Per això, quan invoquis Déu Pare, recorda’t que ha estat l’Esperit el qui, en moure la teva ànima, t’ha donat aquesta oració. Si no existís l’Esperit Sant, no hi hauria en l’Església cap paraula de saviesa o de ciència, puix que és escrit: la paraula de saviesa és donada per l’Esperit (1 Cor XII,8)... Si l’Esperit Sant no fos present, l’Església no existiria. Però, si l’Església existeix, és segur que l’Esperit Sant no hi falta.¹⁷

Per damunt de les deficiències i limitacions humanes, hi insisteixo, l’Església és això: el signe i en una certa manera ―no pas en el sentit estricte en què l’essència dels set sagraments de la Nova Aliança ha estat definida dogmàticament― el sagrament universal de la presència de Déu en el món. Ser cristià és haver estat regenerat per Déu i enviat als homes, per anunciar-los la salvació. Si tinguéssim una fe ferma i viscuda, i féssim conèixer Crist amb audàcia, veuríem que davant els nostres ulls s’esdevenen miracles com els de l’època apostòlica.

Perquè ara també es retorna la vista a cecs, que havien perdut la capacitat d’esguardar el cel i de contemplar les meravelles de Déu; la llibertat és donada a coixos i tolits, que es trobaven lligats pels seus apassionaments i els cors dels quals ja no sabien estimar; hom fa que hi sentin els sords, que no volien saber de Déu; s’aconsegueix que parlin els muts, que tenien la llengua emmordassada perquè no volien confessar llurs derrotes, ressusciten morts, en qui el pecat havia destruït la vida. Comprovem un cop més que la paraula de Déu, és viva i eficaç i més penetrant que cap espasa de dos talls¹⁸ i, talment com els primers fidels cristians, ens alegrem en admirar la força de l’Esperit Sant i la seva acció en la intel·ligència i en la voluntat de les seves criatures.