Llistat de punts

Potser hi ha algú que es demani com, de quina manera pot donar aquest coneixement a la gent. I jo us responc: amb naturalitat, amb senzillesa, vivint com viviu enmig del món, lliurats al vostre treball professional i a la cura de la vostra família, participant en els afanys nobles dels homes, tot respectant la legítima llibertat de cadascú.

Fa gairebé trenta anys que Déu m’ha posat al cor l’ànsia de fer entendre a persones de qualsevol estat, de qualsevol condició o ofici, aquesta doctrina: que la vida ordinària pot ésser santa i plena de Déu, que el Senyor ens crida a santificar la feina corrent, perquè en això també està la perfecció cristiana. Considerem-ho una altra vegada, contemplant la vida de Maria.

No oblidem que la quasi totalitat dels dies que Nostra Senyora va passar a la terra transcorregueren d’una manera molt semblant a les jornades d’altres milions de dones, lliurades a la cura de la seva família, a pujar els fills, a tirar endavant les feines de la llar. Maria santifica les menudències, allò que molts consideren equivocadament com intranscendent i sense vàlua: el treball de cada dia, els detalls d’atenció envers les persones estimades, les converses i les visites amb motiu de parentiu o d’amistat. Beneïda normalitat, que pot ser plena de tant d’amor de Déu!

Perquè això és el que explica la vida de Maria: el seu amor. Un amor portat fins a l’extrem, fins a l’oblit complet de si mateixa, contenta de trobar-se allà, on Déu la vol, i complint amb cura la voluntat divina. És això el que fa que el gest seu més petit no sigui mai banal, sinó que es manifesti ple de contingut. Maria, la Nostra Mare, és per a nosaltres exemple i camí. Hem de procurar ésser com Ella, en les circumstàncies concretes en què Déu ha volgut que visquem.

Actuant així, donarem als qui ens volten el testimoniatge d’una vida senzilla i normal, amb les limitacions i els defectes propis de la nostra condició humana, però coherent. I en veure’ns iguals a ells en totes les coses, els altres se sentiran invitats a preguntar-nos: com s’explica la vostra alegria?, ¿d’on traieu les forces per vèncer l’egoisme i la comoditat?, ¿qui us ensenya a viure la comprensió, la neta convivència i la donació, el servei als altres?

Aleshores és el moment de descobrir-los el secret diví de l’existència cristiana: de parlar-los de Déu, de Crist, de l’Esperit Sant, de Maria. El moment de procurar transmetre, a través de les nostres pobres paraules, aquesta bogeria de l’amor de Déu que la gràcia ha vessat en els nostres cors.

El misteri del sacrifici silenciós

Però fixeu-vos: si Déu ha volgut exaltar la seva Mare, és igualment cert que durant la seva vida terrenal no foren escatimats a Maria ni l’experiència del dolor, ni el cansament del treball, ni el clarobscur de la fe. A aquella dona del poble, que un dia prorrompé en lloances a Jesús exclamant: sortós el ventre que us va dur i els pits que us van alimentar, el Senyor respon: sortosos més aviat els qui escolten la paraula de Déu i la posen en pràctica.⁷ Era l’elogi de la seva Mare, del seu fíat,⁸ del faci’s sincer, lliurat, acomplert fins a les últimes conseqüències, que no es va manifestar en accions aparatoses, sinó en el sacrifici ocult i silenciós de cada jornada.

En meditar aquestes veritats, entenem una mica més la lògica de Déu; ens adonem que el valor sobrenatural de la nostra vida no depèn del fet que siguin realitat les grans gestes que a vegades forgem amb la imaginació, sinó de l’acceptació fidel de la voluntat divina, de la disposició generosa en el menut sacrifici diari.

Per a ésser divins, per a deïficar-nos, hem de començar essent molt humans, vivint de cara a Déu la nostra condició d’homes corrents, tot santificant aquesta aparent petitesa. Així visqué Maria. La plena de gràcia, la que és l’objecte de les complaences de Déu, la que està per damunt dels àngels i dels sants, va menar una existència normal. Maria és una criatura com nosaltres, amb un cor com el nostre, capaç de goigs i d’alegries, de sofriments i de llàgrimes. Abans que Gabriel li faci saber el voler de Déu, Nostra Senyora ignora que havia estat escollida des de tota l’eternitat perquè fos Mare del Messies. Es considera ella mateixa una petitesa;⁹ per això reconeix després, amb una profunda humilitat, que en Ella ha fet grans coses aquell que és Totpoderós.¹⁰

La puresa, la humilitat i la generositat de Maria contrasten amb la nostra misèria, amb el nostre egoisme. És raonable que després de veure això, ens sentim moguts a imitar-la; som criatures de Déu, com Ella, i n’hi ha prou que ens esforcem a ser fidels, perquè el Senyor obri coses grans també en nosaltres. La nostra petitesa no serà obstacle: perquè Déu escull allò que val poc, i així llueixi més bé la potència del seu amor.¹¹

Imitar Maria

La Nostra Mare és model de correspondència a la gràcia i, en contemplar la seva vida, el Senyor ens il·luminarà perquè sapiguem divinitzar les festes marianes, i en bastants moments de les jornades corrents, els cristians pensem molts cops en la Mare de Déu. Si aprofitem aquests instants, afigurant-nos com es captindria la Nostra Mare en aquelles feines que nosaltres hem de fer, anirem aprenent a poc a poc: i acabarem assemblant-nos-hi, talment els fills s’assemblen a la mare.

Imitació, primer de tot, del seu amor. La caritat no s’atura en els sentiments: ha d’estar en les paraules, però sobretot en les obres. La Verge no solament digué fiat, sinó que va complir en tot moment aquesta decisió ferma i irrevocable. També nosaltres: quan ens agulloni l’amor de Déu i coneguem allò que Ell vol, ens hem de comprometre a ésser fidels, lleials, i a ésser-ho efectivament. Perquè, no tothom qui diu Senyor, Senyor, entrarà al regne del cel, sinó el què fa la voluntat del meu Pare del cel.¹²

Hem d’imitar la seva elegància natural i sobrenatural. Ella és una criatura privilegiada de la historia de la salvació: en Maria, el Verb es féu carn i habità entre nosaltres.¹³ Fou un testimoni delicat, que passa ocult; no li va agradar de rebre lloances, perquè no ambicionà la seva pròpia glòria. Maria assisteix als misteris de la infantesa del seu Fill, misteris normals, si és que es pot parlar així. A l’hora dels grans miracles i de les aclamacions de les masses, desapareix. A Jerusalem, quan Crist ―cavalcant en un ruquet― és victorejat com a Rei, Maria no hi és. Però reapareix al costat de la Creu, quan tothom fuig. Aquesta manera de comportar-se té el regust, sense buscar-lo, de la grandesa, de la profunditat, de la santedat de la seva ànima.

Mirem d’aprendre, seguint el seu exemple en l’obediència a Déu, en aquesta delicada combinació d’esclavitud i de senyoria. En Maria, no hi ha res d’aquella actitud de les verges nècies, que obeeixen, però esbojarradament. Nostra Senyora escolta amb atenció allò que Déu vol, pondera el que no entén, pregunta el que no sap. Després, es dóna tota al compliment de la voluntat divina: Heus aquí l’esclava del Senyor; que es faci en mi segons la vostra paraula.¹⁴ Heu vist la meravella? Santa Maria, mestra de tota la nostra conducta, ens ensenya ara que l’obediència a Déu no és servilisme, no subjuga la consciència: ens mou íntimament a descobrir la llibertat dels fills de Déu.¹⁵