Llistat de punts

Oferim encens: els desigs, que pugen fins al Senyor, de menar una vida noble, de la qual es desprengui el bonus odor Christi,³⁰ el perfum de Crist. Impregnar les nostres paraules i accions en el bonus odor, és sembrar comprensió, amistat. Que la nostra vida acompanyi les vides dels altres homes, per tal que ningú no es trobi o no se senti sol. La nostra caritat ha de ser també afecte, escalf humà.

Així ens ho ensenya Jesucrist. La Humanitat feia segles que esperava la vinguda del Salvador; els profetes ho havien anunciat de mil maneres; i àdhuc en els últims racons de la terra ―encara que pel pecat i per la ignorància estigués perduda una gran part de la Revelació de Déu als homes― hom conservava el desig de Déu, l’ànsia de ser redimits.

Arriba la plenitud dels temps i, per complir aquesta missió, no apareix cap geni filosòfic, com Plató o Sòcrates; no s’instal·la a la terra un conqueridor poderós, com Alexandre. Neix un Infant a Betlem. És el Redemptor del món; però, abans de parlar estima amb obres. No porta cap fórmula màgica, perquè sap que la salvació que ofereix ha de passar pel cor de l’home. Les seves primeres accions són rialles, plors de nen, el son inerme d’un Déu encarnat: perquè ens enamorem d'Ell, perquè el sapiguem acollir en els nostres braços.

Ara ens adonem, una vegada més, que això és el cristianisme. Si el cristià no estima amb obres, ha fracassat com a cristià, que és fracassar també com a persona. No pots pensar en els altres com si fossin números o esglaons, perquè tu puguis pujar; o com una massa per a ésser exaltada o humiliada, adulada o menyspreada, segons els casos. Pensa en els altres, ―abans que res, en aquells qui són al teu costat― com en allò que són: fills de Déu, amb tota la dignitat d’aquest títol meravellós.

Hem de portar-nos com a fills de Déu amb els fills de Déu: el nostre amor ha d’ésser un amor sacrificat, diari, fet de mil detalls de comprensió, de sacrifici silenciós, de donació que no es nota. Aquest és el bonus odor Christi, el que feia dir als qui vivien entre els nostres primers germans en la fe: Mireu com s'estimen!³¹

No es tracta d’un ideal llunyà. El cristià no és un Tartarí de Tarascó, entossudit a caçar lleons on no pot trobar-ne: en els passadissos de casa. Vull parlar sempre de vida diària i concreta: de la santificació del treball, de les relacions familiars, de l’amistat. Si en això no som cristians, en què ho serem? La bona olor de l’encens és el resultat d’una brasa, que crema sense ostentació una munió de grans; el bonus odor Christi s'observa entre els homes no pas per la flamarada d’un foc d’ocasió, sinó per l’eficàcia d’un caliu de virtuts: la justícia, la lleialtat, la fidelitat, la comprensió, la generositat, l’alegria.

Hem llegit, a la Santa Missa, un text de l’Evangeli segons Sant Joan: l’escena de la guarició miraculosa del cec de naixement. Jo penso que tots ens hem commogut una altra vegada davant el poder i la misericòrdia de Déu, que no mira indiferent la desgràcia humana. Però jo voldria fixar-me ara en uns altres trets: concretament, perquè vegem que quan hi ha amor de Déu, el cristià tampoc no se sent indiferent davant la sort dels altres homes, i també sap tractar tothom amb respecte; i que quan aquest amor decau, hi ha el perill d’una invasió, fanàtica i despietada, en la consciència dels altres.

Tot passant ―diu el Sant Evangeli― Jesús veié un home cec de naixement.¹ Jesús que passa! Jo m’he meravellat sovint davant aquesta forma senzilla de relatar la clemència divina. Jesús passa i de seguida s’adona del dolor. Considereu, en canvi, com eren de diferents aleshores els pensaments dels deixebles. Li demanen: Mestre, ¿quins pecats han fet que aquest home nasqués cec: els d’ell o els dels seus pares?²

Els falsos judicis

No ens hem d’estranyar que molta gent, i fins i tot gent que es tenen per cristians, es comportin d’una forma semblant: s’imaginen, abans que res, el mal. Sense cap prova, el pressuposen; i no solament ho pensen, sinó que s’atreveixen a expressar-ho en un judici aventurat davant la multitud.

La conducta dels deixebles podria, benèvolament, ésser qualificada de desaprensiva. En aquella societat ―com avui: que en això, no ha canviat gaire― n’hi havia d’altres, els fariseus, que d’aquesta actitud en feien una norma. Recordeu de quina forma els denuncia Jesucrist: vingué Joan, que no menja ni beu i diuen: té el dimoni al cos. Ha vingut el Fill de l’home, que menja i beu, i murmuren: vet aquí un home golut i bevedor de vi, amic de publicans i de pecadors.³

Atacs sistemàtics a la fama, denigració de la conducta irreprotxable: és aquesta crítica mordaç i punyent que va patir Jesucrist, i no és estrany que hi hagi qui reserva el mateix sistema a aquells qui, conscients de les seves lògiques i naturals misèries i errors personals, petits i inevitables ―podria afegir-hi coneixent la humana feblesa―, desitgen seguir el Mestre. Però la comprovació d’aquestes realitats no ens ha de menar a justificar tals pecats i delictes ―enraonies, se’n diu, amb una comprensió sospitosa contra el bon nom de ningú. Jesús anuncia que si el pare de família ha estat motejat de Belzebub, no cal esperar que es portin millor amb els de casa;⁴ però també aclareix que qui digui estúpid al seu germà serà sotmès a la gehenna del foc.⁵

¿D’on neix aquesta apreciació injusta amb els altres? Sembla com si alguns tinguessin posades contínuament unes ulleres que els alteren la visió. Per principi ja no entenen que sigui possible la rectitud o, si més no, la lluita constant per portar-se bé. Ho reben tot, com diu l’antic adagi filosòfic, segons el recipient: en la seva deformació prèvia. Per ells, fins allò que és més dret, reflecteix ―malgrat tot― una postura torçada que, hipòcritament, adopta una aparença de bondat. Quan descobreixen clarament el bé, escriu sant Gregori, escodrinyen per examinar si hi ha, a més, cap mal ocult.⁶