Llistat de punts

Renova cada dia el desig eficaç d'anorrear-te, d'abnegar-te, d'oblidar-te de tu mateix, de caminar in novitate sensus amb una vida nova, canviant aquesta misèria nostra per tota la grandesa oculta i eterna de Déu.

Si ets fatu, si et preocupes només de la teva personal comoditat, si centres l'existència dels altres i fins i tot la del món en tu mateix, no tens dret a dir-te cristià, ni a considerar-te deixeble de Crist: perquè Ell marcà el límit de l'exigència en oferir per cada u et animam suam, l'ànima mateixa, la vida sencera.

Que sàpigues, cada dia i amb generositat, molestar-te alegrement i discretament per servir i per fer grata la vida als altres.

—Aquesta manera de procedir és veritable caritat de Jesucrist.

Dóna'm gràcia per deixar tot el que es refereix a la meva persona. Jo no haig de tenir més preocupacions que la teva Glòria…, en una paraula, el teu Amor. —Tot per Amor!

La humiliació, l'anorreament, l'amagar-se i desaparèixer, han de ser totals, absoluts.

Propòsit: si no hi ha vertadera necessitat, mai no parlaré de les meves coses personals.

Fill, escolta'm bé: tu, feliç quan et maltractin i et deshonrin; quan molta gent s'avaloti, i es posi de moda escopir damunt teu, perquè ets omnium peripsema —com escombraries per a tothom…

—Costa, costa molt. És dur, fins que —a la fi— un home s'apropa al Sagrari, es veu considerat com tota la brutícia del món, com un pobre cuc, i diu de veritat: «Senyor, si Tu no necessites la meva honra, jo, per què la vull?»

Fins aquell moment, no sap el fill de Déu què és ser feliç: fins que no arriba a aquest despullament, a aquesta entrega, que és entrega d'amor, però fonamentada en la mortificació, en el dolor.

Fes servir, per a la teva vida, aquesta recepta: «no em recordo que existeixo. No penso en les meves coses, perquè no tinc temps».

—Treball i servei!

Senyal evident que cerques la santedat és —deixa'm anomenar-lo així!— el «sa prejudici psicològic» de pensar habitualment en els altres, oblidant-te de tu mateix, per acostar-los a Déu.

Quan trepitgis de debò el teu propi jo i visquis per als altres, llavors seràs instrument apte en les mans de Déu.

Ell ha cridat —crida— els seus deixebles, i els mana: ut eatis! —aneu a buscar tothom.

Si vols de veres aconseguir vida i honor eterns, aprèn de prescindir en molts casos de les teves nobles ambicions personals.

No posis el teu «jo» en la teva salut, en el teu nom, en la teva carrera, en la teva ocupació, en cada passa que fas… ¡Quina cosa tan molesta! Sembla que has oblidat que «tu» no tens res, que tot és d'Ell.

Quan al llarg del dia et sentis —potser sense motiu— humiliat; quan pensis que el teu criteri hauria de prevaler; quan t’adonis que a cada instant borbolla el teu «jo», el que és teu, i teu, i teu…, t’has de convèncer que estàs matant el temps, i que necessites que «matin» el teu egoisme.