Llistat de punts

El món ens espera. Sí!, l'estimem apassionadament, aquest món, perquè Déu així ens ho ha ensenyat: Sic Deus dilexit mundum… —així Déu estimà el món; i perquè és el lloc del nostre camp de batalla —una bellíssima guerra de caritat—, a fi que tots aconseguim la pau que Crist ha vingut a instaurar.

El Senyor ha tingut aquesta finesa d'Amor amb nosaltres: permetre'ns que conquistem la terra.

Ell —sempre tan humil!— volgué limitar-se a fer-ho possible… A nosaltres ens ha concedit la part més faedora i grata: la de l'acció i la del triomf.

El món… -«¡Això sí que és cosa nostra!»… —I ho afirmes, després de posar la mirada i el cap al cel, amb la seguretat del camperol que camina sobirà pel seu propi camp: Regnare Christum volumus! —¡volem que Ell regni damunt aquesta terra seva!

«És temps d'esperança, i visc d'aquest tresor. No són paraules, Pare —em dius—, sinó una realitat».

Aleshores…, el món sencer, tots els valors humans que t'atrauen amb una força enorme —amistat, art, ciència, filosofia, teologia, esport, naturalesa, cultura, ànimes…—, tot això, diposita-ho en l'esperança: en l'esperança de Crist.

Aquell encant inconcret i plaent del món…, tan constant. Les flors del camí —t'atrauen els seus colors i aromes…—; els ocells del cel; totes les criatures…

—Pobre fill meu!: és raonable. Altrament, si no et fascinaven, ¿quin sacrifici podries oferir a Nostre Senyor?

La teva vocació de cristià et demana estar en Déu i, a la vegada, ocupar-te de les coses de la terra, utilitzant-les objectivament tal com són: per retornar-les a Ell.

¡Sembla mentida que es pugui ser tan feliç en aquest món on molts s'entesten a viure tristos, perquè corren rera el seu egoisme, com si tot s'acabés aquí baix!

—No em siguis tu d'aquests…, ¡rectifica a cada instant!

El món és fred, fa l'efecte d'adormit. —Moltes vegades, des del teu observatori, el contemples amb mirada incendiària. ¡Que es desperti, Senyor!

—Encarrila les teves impaciències amb la seguretat que, si sabem cremar bé la nostra vida, calarem foc en tots els racons…, i canviarà el panorama.

La fidelitat —el servei a Déu i a les ànimes—, que et demano sempre, no és l'entusiasme fàcil, sinó l'altre: el que es conquista pel carrer, en veure les moltes coses que cal fer a tot arreu.

El bon fill de Déu ha de ser molt humà. No tant, però, que degeneri en barroer i mal educat.

És difícil cridar a l'orella de cadascú amb una tasca silenciosa, a través del bon compliment de les nostres obligacions de ciutadans, per exigir després els nostres drets i posar-los al servei de l'Església i de la societat. És difícil…, però és molt eficaç.

No és veritat que hi hagi oposició entre ser bon catòlic i servir amb fidelitat la societat civil. De la mateixa manera com no tenen per què topar l'Església i l'Estat, en l'exercici legítim de la seva autoritat respectiva, de cara a la missió que Déu els ha confiat.

Menteixen —sí: menteixen!— els qui afirmen el contrari. Són els mateixos que, amb l'excusa d'una falsa llibertat, voldrien «amablement» que els catòlics tornéssim a les catacumbes.

Per a seguir les petjades de Crist, l'apòstol d'avui no ve a reformar res, ni encara menys a desentendre's de la realitat històrica que el volta… —Li basta actuar com els primers cristians, vivificant l'ambient.

Tu, que vius enmig del món, que ets un ciutadà més, en contacte amb homes que diuen que són bons o que són dolents…; tu, has de sentir el desig constant de donar a la gent la joia de què gaudeixes, perquè ets cristià.

S'ha promulgat un edicte de Cèsar August, que mana que s'empadronin tots els habitants d'Israel. Caminen Maria i Josep cap a Betlem… —¿No has pensat que el Senyor se serví de l'acatament puntual a una llei, per donar compliment a la seva profecia?

Estima i respecta les normes d'una convivència honrada, i no dubtis que la teva submissió lleial al deure serà, també, vehicle perquè d'altres descobreixin l'honradesa cristiana, fruit de l'amor diví, i trobin Déu.