Llistat de punts

Hi ha qui viu amb amargor tot el dia. Tot li causa neguit. Dorm amb una obsessió física: que aquesta única evasió possible li durarà poc. Es desperta amb la impressió hostil i descoratjadora que ja té al davant una altra jornada. Molts han oblidat que el Senyor ens ha col·locat en aquest món, de pas cap a la felicitat eterna; i no consideren que solament podran aconseguir-la els qui, per la terra, caminen amb l'alegria dels fills de Déu.

El veritable cristià està sempre disposat a comparèixer davant Déu. Perquè, en cada instant —si lluita per viure com a home de Crist—, es troba preparat per a complir el seu deure.

De cara a la mort, serè! —És així que et vull. —No amb l'estoïcisme fred del pagà; sinó amb el fervor del fill de Déu, que sap que la vida es canvia, no es pren. —Morir?… Viure!

Doctor en Dret i en Filosofia, preparava una oposició a càtedra, a la Universitat de Madrid. Dues carreres brillants, realitzades amb brillantor.

Vaig rebre un avís seu: estava malalt, i desitjava que l'anés a veure. Vaig arribar a la pensió, on s'allotjava. —«Pare, em moro», fou la seva salutació. El vaig animar, amb afecte. Volgué fer confessió general. Aquella nit traspassà.

Un arquitecte i un metge m'ajudaren a amortallar-lo. —I, a la vista d'aquell cos jove, que ràpidament començà a descompondre's…, tots tres coincidírem en això: que les dues carreres universitàries no valien res, comparades amb la carrera definitiva que, com a bon cristià, acabava de coronar.

Tot s'arregla, llevat de la mort…I la mort ho arregla tot.

La mort arribarà inexorable. Per tant, ¡quina buida vanitat, el fet de centrar l'existència en aquesta vida! Mira com pateixen tantes i tants. A uns, perquè s'acaba, els dol de deixar-la; a uns altres, perquè dura, els avorreix… No hi ha lloc, en cap cas, per a l'errat sentit de justificar el nostre pas per la terra com un fi.

S'ha de sortir d'aquesta lògica, i afermar-se en l'altra: en l'eterna. Cal un canvi total: buidar-se d'un mateix, dels motius egocèntrics, que són caducs, per tal de renéixer en Crist, que és etern.

Quan pensis en la mort, tot i els teus pecats, no tinguis por… Perquè Ell ja sap que te l'estimes…, i de quina pasta estàs fet. —Si tu el busques, t'acollirà com el pare al fill pròdig: però has de buscar-lo!

Non habemus hic manentem civitatem —no es troba en aquesta terra el nostre estatge definitiu. —I, a fi que no ho oblidem, apareix cruament, de vegades, aquesta veritat a l'hora de la mort: incomprensió, persecució, menyspreu… —I sempre la soledat, perquè —encara que estiguem rodejats d'afecte— cadascú es mor tot sol.

—Deixem anar ja totes les amarres! Preparem-nos contínuament per a aquest pas, que ens portarà a la presència eterna de la Trinitat Santíssima.

El temps és el nostre tresor, els «diners» per comprar l'eternitat.

T'has consolat amb la idea que la vida és com gastar-se, és cremar-la en el servei de Déu. —Així, gastant-nos íntegrament per Ell, vindrà l'alliberament de la mort, que ens durà la possessió de la Vida.

Aquell capellà amic treballava pensant en Déu, agafat a la seva mà paterna, i ajudant els altres perquè assimilessin aquestes idees mares. Per això, es deia: quan tu et moriràs, tot anirà bé, perquè continuarà ocupant-se'n Ell.

No me'n facis una tragèdia, de la mort!, perquè no ho és. Únicament als fills desamorats no els entusiasma l'encontre amb els seus pares.