Llistat de punts

Quan li parlaren de comprometre's personalment, la seva reacció fou raonar així: «en aquest cas, podria fer això…, hauria de fer allò altre…».

—Li respongueren: «aquí no mercadegem amb el Senyor. La llei de Déu, la invitació del Senyor s'agafa o es deixa, tal com és. Cal decidir-se: endavant, sense cap reserva i amb molt d'ànim, o bé anar-se'n. Qui non est mecum… —el qui no és amb Mi, està contra Mi».

De la manca de generositat a la tebiesa no hi ha més que un pas.

Aquell conegut teu, molt intel·ligent, bon burgès, bona persona, deia: «complir la llei, però amb mida, sense passar-se de la ratlla, el més just que es pugui».

I afegia: «pecar?, no; però donar-se, tampoc». Causen veritable pena aquests homes mesquins, calculadors, incapaços de sacrificar-se, de lliurar-se per un ideal noble.

Serenitat!, audàcia!

Desbarata amb aquestes virtuts la quinta columna dels tebis, dels espantats, dels traïdors.

Xapoteges en les temptacions, et poses en perill, jugues amb la vista i amb la imaginació, xerres de… estupideses. —I després t'espanta que t'assaltin dubtes, escrúpols, confusions, tristesa i descoratjament.

—M'has de concedir que ets poc conseqüent.

¡Com te'n sortiràs d'aquest estat de tebiesa, de lamentable languidesa, si no hi poses els mitjans! Lluites molt poc i, quan t'esforces, ho fas com per rabieta i amb disgust, gairebé desitjant que els teus febles desigs no produeixin efecte, i així autojustificar-te: per no exigir-te i que no t'exigeixin més.

—Estàs complint la teva voluntat; no la de Déu. Si no canvies, de debò, ni seràs feliç, ni aconseguiràs la pau que ara et falta.

—Humilia't davant Déu, i procura estimar de veritat.

T'ho concedeixo: et comportes decorosament… Però, ¡deixa'm que et parli amb sinceritat!: amb aquest pas cansat —reconeix-ho—, a més de no ser feliç del tot, et quedes molt lluny de la santedat.

Per això et pregunto: ¿és cert que et comportes decorosament?, ¿no serà que tens un concepte equivocat del decor?

Així, fent el ximple, amb aquesta frivolitat interior i exterior, amb aquestes vacil·lacions davant la temptació, amb aquest voler sense voler, és impossible que avancis en la vida interior.

Em vas comentar amb posat fanfarró i insegur: uns pugen i uns altres baixen… I d'altres, com jo!, estem ajaguts al camí. M'entristí la teva indolència, i vaig afegir: els ganduls són arrossegats pels que pugen; i, normalment, amb més força pels que baixen. ¡Pensa quin descamí tan penós et busques!

Ja ho assenyalà el sant bisbe d'Hipona: no avançar és retrocedir.

¿Tens dubtes de llançar-te a parlar de Déu, de vida cristiana, de vocació… perquè no vols fer sofrir?… Oblides que no ets tu qui crida, sinó Ell: ego scio quos elegerim —jo sé bé els qui tinc escollits.

A més, em disgustaria que, darrera aquests falsos respectes, s'hi amagués la comoditat o la tebiesa: ¿a aquestes altures t'estimes més una pobra amistat humana que l'amistat de Déu?

No vols ni una cosa —el mal— ni l'altra —el bé—… I així, coix de tots dos peus, a més d'equivocar-te de camí, la teva vida queda plena de buit.

In medio virtus… —La virtut és al bell mig, diu la sàvia sentència, per tal d'apartar-nos dels extremismes. —Però no vagis a parar en l'equivocació de convertir aquest consell en eufemisme per a encobrir la teva comoditat, murrieria, tebiesa, frescor, manca d'ideals, adotzenament.

Medita aquelles paraules de l'Escriptura Santa: «tant de bo fossis fred, o calent! Mes per tal com ets tebi i no fred, ni calent, estic a punt de vomitar-te de la meva boca».