Llistat de punts

Són molts els cristians persuadits que la Redempció es realitzarà en tots els ambients del món, i que hi deu haver algunes ànimes —no saben quines— que amb Crist contribueixen a realitzar-la. Però ho veuen a un termini de segles, de molts segles…: serien una eternitat, si es fes al pas de la seva entrega.

Tu pensaves així, fins que van venir a «despertar-te».

L’entrega és el primer pas d'una cursa de sacrifici, d'alegria, d'amor, d'unió amb Déu. —I així, tota la vida s'omple d'una beneïda bogeria, que fa trobar felicitat allà on la lògica humana no hi veu més que negació, sofriment, dolor.

«Pregui per mi —deies—: que sigui generós, que avanci, que arribi a transformar-me de tal manera que algun dia pugui ser útil en alguna cosa».

Bé. Però, ¿quins mitjans hi poses perquè aquests propòsits resultin eficaços?

Tot sovint et preguntes com és que ànimes, que han tingut la sort de conèixer el veritable Jesús des que eren nens, vacil·len tant a l'hora de correspondre amb allò que tenen de millor: la vida, la família, les il·lusions.

Mira: tu, justament perquè ho has rebut «tot» de cop, has de mostrar-te molt agraït al Senyor; tal com reaccionaria un cec que recuperés la vista de sobte, quan als altres ni tan sols se'ls acut que han de donar gràcies perquè hi veuen.

Però… no n'hi ha prou. Cada dia, has d'ajudar els qui et volten perquè es comportin amb gratitud per la seva condició de fills de Déu. Si no, no em diguis que ets agraït.

Medita això sense pressa: és molt poc el que se'm demana, per tot el que se'm dóna.

Per a tu, que no acabes d'engegar, considera allò que m'escrivia un germà teu: «Costa, però un cop s'ha pres la “decisió”, ¡quin respir de felicitat, en trobar-se segur dins el camí!».

Aquests dies —em comentaves— han transcorregut més feliços que mai. —I et vaig respondre sense vacil·lar: perquè, «has viscut» una mica més entregat que d'ordinari.

La crida del Senyor —la vocació— es presenta sempre així: «si algú vol venir darrera Meu, que es negui a si mateix, que prengui la seva creu i que em segueixi».

Sí: la vocació exigeix renúncia, sacrifici. Però, ¡que gustós que resulta el sacrifici —gaudium cum pace, alegria i pau—, si la renúncia és completa!

¿No sents unes ganes boges de fer més completa, més «irremeiable» la teva entrega?

¡Que ridícula, l'actitud dels pobrets homes, quan una i altra vegada neguem petiteses al Senyor! Passa el temps, les coses es van veient amb el seu veritable relleu… i neixen la vergonya i el dolor.

Aure audietis, et non intelligetis: et videntes videbitis, et non perspicietis. Paraules ben clares de l'Esperit Sant: senten amb les pròpies orelles, i no entenen; miren amb els seus ulls, i no perceben.

¿Per què t'amoïnes si alguns, «veient» l'apostolat i coneixent la seva grandesa, no s'entreguen? Prega tranquil, i persevera en el teu camí: si aquests no es llancen, d'altres en vindran!

D'ençà que li vas dir «sí», el temps va canviant el color de l'horitzó —cada dia, més bell—, que brilla més ampli i lluminós. Però has de continuar dient «sí».