Però no tot depèn dels pares. Els fills també hi han de posar una mica de la seva part. La joventut sempre ha tingut una gran capacitat d’entusiasme per totes les coses grans, pels ideals enlairats, per tot allò que és autèntic. Convé ajudar-los que comprenguin la senzilla bellesa —potser molt callada, sempre revestida de naturalitat— que hi ha en la vida dels seus pares; que s’adonin, sense fer-ho pesar, del sacrifici que han fet per ells, de la seva abnegació —molts cops heroica— per tirar endavant la família. I que aprenguin també els fills a no dramatitzar, a no fer el paper d’incompresos; que no oblidin que sempre estaran en deute amb els seus pares, i que la seva correspondència —mai no podran pagar el que deuen— ha de ser feta de veneració, d’afecte agraït, filial.

Siguem sincers: la cosa normal és la família unida. Hi ha friccions, diferències… Però això són coses corrents, que fins un cert punt contribueixen i tot a posar la seva sal als nostres dies. Són insignificances, que el temps sempre supera: després queda solament allò que és estable, que és l’amor, un amor veritable —fet de sacrifici— i mai no fingit, que mena a preocupar-se els uns dels altres, a endevinar un petit problema i la seva solució més delicada. I perquè tot això és normal, la immensa majoria de la gent m’ha entès molt bé quan m’ha sentit anomenar —ja fa que ho dic des dels anys vint— dolcíssim precepte el quart manament del Decàleg.