Crist viu en el cristià. La fe ens diu que l’home, en estat de gràcia, és deïficat. Som homes i dones, no àngels. Éssers de carn i ossos, amb cor i passions, amb tristeses i alegries. Però la divinització redunda en tot l’home com una anticipació de la resurrecció gloriosa. Crist ha ressuscitat d’entre els morts, i ha vingut a ser com les primícies dels difunts. Perquè així com per un home vingué la mort, talment per un home ha de venir la resurrecció dels morts. Puix que, així com en Adam moren tots, així en Crist tots tornaran a la vida.⁶

La vida de Crist és vida nostra, tal com ho prometé als seus Apòstols, el dia de l’Última Cena: Si algú m’estima, guardarà els meus manaments, i el meu Pare l’estimarà, i vindrem a ell i en ell farem estada.⁷ Per tant, el cristià ha de viure segons la vida de Crist, fent seus els sentiments de Crist, de tal manera que pugui exclamar amb Sant Pau, non vivo ego, vivit vero in me Christus,⁸ no sóc jo qui viu, sinó que Crist viu en mi.