Vida d’oració, en segon lloc, perquè la donació d’un mateix, l’obediència, la mansuetud del cristià neixen de l’amor i devers l’amor s’encaminen. I l’amor mena al tracte, a la conversa, a l’amistat. La vida cristiana demana un diàleg constant amb Déu U i Tri, i és a aquesta intimitat on ens porta l’Esperit Sant. ¿Qui d’entre els homes sap les coses de l’home sinó l’esperit de l’home que hi ha en ell mateix? Així també les coses de Déu, ningú no les coneix sinó l’Esperit de Déu.³¹ Si tenim relació assídua amb l’Esperit Sant, també esdevindrem espirituals, ens sentirem germans de Crist i fills de Déu, a qui no dubtarem d’invocar com a Pare nostre que és.³²

Acostumem-nos a freqüentar l’Esperit Sant, que és qui ens ha de santificar: a confiar-hi, a demanar-li ajuda, a sentir-lo prop de nosaltres. Així s’anirà agrandint el nostre pobre cor, tindrem més ànsia d’estimar Déu i, per Ell, totes les criatures. I es reproduirà en les nostres vides aquesta visió final de l’Apocalipsi: l’esperit i l’esposa, l’Esperit Sant i l’Església ―i cada cristià― que s’adrecen a Jesús, a Crist, i li demanen que vingui, que s’estigui amb nosaltres per sempre.³³