Assumpta est Maria in coelum, gaudent angeli.¹ Déu s’ha endut Maria al cel, en cos i ànima. Hi ha alegria entre els àngels i entre els homes. ¿Per què aquest goig íntim que avui veiem, amb el cor que sembla que vulgui saltar del pit, amb l’ànima inundada de pau? Perquè celebrem la glorificació de la nostra Mare i és natural que els seus fills sentim una joia especial, en veure com l’honora la Trinitat Beatíssima.

Crist, el seu Fill santíssim, el nostre germà, ens la donà per Mare en el Calvari, quan va dir a sant Joan: heus aquí la teva Mare.² I nosaltres la rebem, amb el deixeble amat, en aquell moment de desconsol immens. Santa Maria ens va acollir en el dolor quan s’acomplí l’antiga profecia: i una espasa traspassarà la seva ànima.³ Tots som els seus fills; ella és Mare de la humanitat entera. I ara, la humanitat commemora la seva Assumpció inefable: Maria puja al cel, filla de Déu Pare, mare de Déu Fill, esposa de Déu Esperit Sant. Més que Ella, només Déu.

El misteri d’amor

És un misteri d’amor. La raó humana no arriba a comprendre’l. Només la fe encerta a il·lustrar de quina manera una criatura ha pogut ser elevada a una dignitat tan gran, fins al punt de ser el centre amorós on convergeixen les complaences de la Trinitat. Sabem que és un secret diví. Però, perquè es tracta de la nostra Mare, ens sentim inclinats a endinsar-nos-hi més ―si podem parlar així― que en altres veritats de fe.

¿Com ens hauríem comportat si haguéssim pogut escollir la nostra mare? Em sembla que hauríem elegit la que tenim, emplenant-la de totes les gràcies. Això féu Crist: essent Omnipotent, Sapientíssim i el mateix Amor,⁴ el seu poder realitzà tot el seu voler. Mireu com els cristiana han descobert, fa temps, aquest raonament: convenia ―escriu Sant Joan Damascè― que aquella que en el part havia conservat íntegra la seva virginitat, conservés el cos sense cap corrupció després de la mort. Convenia que aquella que havia dut al seu si el Creador fet nen, habités en l’estatge diví. Convenia que l’Esposa de Déu entrés a la casa celestial. Convenia que aquella que havia vist el seu fill a la Creu, rebent així en el seu cor el dolor de què havia estat lliure en el part, el contemplés assegut a la dreta del Pare. Convenia que la Mare de Déu posseís allò que correspon al seu Fill, i que fos honorada com a Mare i Esclava de Déu per totes les criatures.⁵

Els teòlegs han formulat amb freqüència un argument semblant, destinat a comprendre d’alguna manera el sentit d’aquest cúmul de gràcies del qual Maria es troba revestida, i que culmina amb l’Assumpció al cel. Diuen: convenia, Déu podia fer-ho: doncs, ho va fer.⁶ És l’explicació més clara de per què el Senyor concedí a la seva Mare, des del primer instant de la seva immaculada concepció, tots els privilegis. Fou lliure del poder de Satanàs; és formosa ―tota pulchra!―, neta, pura en l’ànima i en el cos.