Or, encens i mirra

Videntes autem stellam gavisi sunt gaudio magno valde,¹⁷ diu el text llatí amb una admirable reiteració: en descobrir novament l’estrella, se n’alegraren amb un goig molt gran. Per què, tanta alegria? Perquè els qui mai no dubtaren, reben del Senyor la prova que l’estrella no havia desaparegut: van deixar de contemplar-la sensiblement, però l’havien conservada sempre en l’ànima. Així és la vocació del cristià: si no es perd la fe, si es manté l’esperança en Jesucrist que estarà amb nosaltres fins a la consumació dels segles,¹⁸ l’estrella torna a aparèixer. I en comprovar una vegada més la realitat de la vocació, neix una alegria més gran, que acreix en nosaltres la fe, l’esperança i l’amor.

Entraren a la casa, veieren el Nen amb Maria, la seva Mare, i, agenollats, el van adorar.¹⁹ Nosaltres també ens agenollem davant de Jesús, del Déu amagat en la humanitat: li repetim que no volem girar l’esquena a la seva crida divina, que mai no ens separarem d'Ell; que bandejarem del nostre camí tot allò que sigui un destorb per a la fidelitat; que desitgem sincerament ésser dòcils a les seves inspiracions. Que tu, en la teva ànima, i jo també ―perquè faig una oració íntima, amb profunds crits silenciosos― estem explicant a l’Infant que volem ser tan bons complidors com aquells servents de la paràbola, perquè també ens pugui respondre: alegra’t, servent bo i fidel.²⁰

Després obriren els seus tresors i li van oferir presents: or, encens i mirra.²¹ Aturem-nos una mica per entendre aquest passatge del Sant Evangeli. ¿Com és possible que nosaltres, que no som res ni valem res, fem ofrenes a Déu? Diu l'Escriptura: tot bon present i tot do perfecte vénen de dalt.²² L’home no encerta ni tan sols a descobrir enterament la profunditat i la bellesa dels regals del Senyor: Si sabessis el do de Déu!,²³ respon Jesús a la dona samaritana. Jesucrist ens ha ensenyat d’esperar-ho tot del Pare, de cercar, abans que res, el regne de Déu i la seva justícia, ja que tota la resta ens serà donada de més a més, i Ell sap prou bé què necessitem nosaltres.²⁴

En l’economia de la salvació, el Nostre Pare té cura de cada ànima amb una delicadesa amorosa: cadascú ha rebut de Déu el seu propi do, qui d’una manera, qui d'una altra.²⁵ Semblaria inútil, doncs, d’afanyar-se a ofrenar al Senyor quelcom dallò que li fos necessari: des de la nostra situació de deutors que no tenen amb què pagar,²⁶ els nostres dons s’assemblarien als de l'Antiga Llei, que Déu ja no accepta: Vós no heu volgut, ni us plauen gens, els sacrificis, ni les ofrenes ni els holocaust pel pecat, tot de coses que son ofertes segons la Llei.²⁷

Però el Senyor sap que donar és cosa d’enamorats, i Ell mateix ens assenyala allò que desitja de nosaltres. Tant li fan les riqueses, i els fruits, i els animals de la terra, del mar o de l’aire, ja que tot això és seu; vol alguna cosa íntima, que hàgim de donar-li amb llibertat: fill meu, dóna’m el teu cor.²⁸ Ho veieu? No en té prou de compartir: ho vol tot. No va buscant coses nostres, ho torno a dir: ens vol a nosaltres mateixos. D’aquí i solament d’aquí, arrenquen tots els altres presents que podem oferir al Senyor.

Per tant, donem-li or: l’or fi de l’esperit de despreniment del diner i dels mitjans materials. No oblidem que són coses bones, que vénen de Déu. Però el Senyor ha disposat que les fem servir sense deixar-hi el cor, fent-les rendir en profit de la humanitat.

Els béns de la terra no són dolents; es perverteixen quan l’home els erigeix en ídols i s’hi agenolla davant; s’ennobleixen quan els convertim en instruments per al bé, en una tasca cristiana de justícia i de caritat. No podem anar darrera els béns econòmics com qui va a la recerca d’un tresor; el nostre tresor és aquí, ajagut en una menjadora; és Crist i en Ell s’han de centrar tots els nostres amors, perquè on hi ha el nostre tresor, allí hi haurà també el nostre cor.²⁹