Josemaría Escrivá Obras
249

Que no manquin en la nostra jornada uns moments dedicats especialment a freqüentar Déu, elevant envers Ell el nostre pensament, i sense que les paraules tinguin necessitat de pujar als llavis, perquè canten prou en el cor. Dediquem el temps que calgui a aquesta norma de pietat; a una hora fixa, si pot ésser. Al costat del Sagrari, acompanyant qui es va quedar per Amor. I si no hi hagués altre remei, a qualsevol lloc, ja que el nostre Déu està en la nostra ànima en gràcia d’una manera inefable. T’aconsello, tanmateix, que vagis a l’oratori sempre que puguis: i tinc un interès especial a no anomenar-lo capella perquè ressalti d’una manera més clara que no és un lloc per a estar-s’hi, amb entonament de cerimònia oficial, sinó per a elevar l’enteniment en recolliment i intimitat cap al cel, amb el convenciment que Jesucrist ens veu, ens sent, ens espera i ens presideix del Tabernacle estant, on es troba realment present, ocult en les espècies sacramentals.

Cadascun de vosaltres, si vol, pot descobrir el propi canal, per a aquest col·loqui amb Déu. No m’agrada parlar de mètodes ni de fórmules, perquè no he estat mai amic d’encotillar ningú: he mirat d’animar tothom a acostar-se al Senyor, respectant cada ànima tal com és, amb les seves pròpies característiques. Demaneu-li que penetri els seus designis en la nostra vida: no solament al cap, sinó dins l’entranya del cor i en tota la nostra activitat externa. Us asseguro que així us estalviareu una gran part dels disgustos i de les penes de l’egoisme, i us sentireu amb forces per estendre el bé al vostre voltant. Quantes contrarietats desapareixen quan interiorment ens posem ben a prop d’aquest Déu nostre, que mai no abandona! Es renova, amb matisos distints, aquest amor de Jesús envers els seus, els malalts, els paralítics, que pregunta: què et passa? Em passa... I, de seguida, llum o si més no, acceptació i pau.

En invitar-te a aquestes confidències amb el Mestre, em refereixo especialment a les teves dificultats personals, perquè la majoria dels obstacles per a la nostra felicitat neixen d’una supèrbia més o menys oculta. Ens judiquem d’un valor excepcional, amb qualitats extraordinàries; i, quan els altres no ho veuen així, ens sentim humiliats. És una bona ocasió per a acudir a l’oració i per a rectificar, amb la certesa que mai no és tard per a canviar de ruta. Però és molt convenient iniciar aquest canvi de rumb com més aviat millor.

En l’oració la supèrbia, amb l’ajuda de la gràcia, pot transformar-se en humilitat. I brolla en l’ànima la veritable alegria, fins i tot quan encara sentim el fang a les ales, el llot de la pobra misèria, que s’està eixugant. Després, amb la mortificació, aquest fang caurà i podrem volar molt enlaire, per tal com el vent de la misericòrdia de Déu ens serà favorable.

Anterior Mostra el capítol Següent