No sé si us hauran contat, en la vostra infantesa, la faula d’aquell camperol, al qual van regalar un faisà daurat. Passat el primer moment d’alegria i de sorpresa d’un tal obsequi, el nou amo mirà on el podria tancar. Al cap d’unes quantes hores, i després de molts dubtes i plans diferents, va decidir de ficar-lo al galliner. Les gallines, meravellades per la bellesa del nouvingut, giraven al seu voltant amb l’admiració de qui descobreix un semidéu. Enmig de tanta gatzara, va tocar l’hora de la pitança i, així que l’amo va deixar anar els primers grapats de segó, el faisà —famèlic per l’espera— es llançà àvidament a treure el ventre de pena. Davant un espectacle tan vulgar —aquell prodigi de formosor menjava amb la mateixa ànsia de l’animal més corrent— les desencisades companyes de corral es van enfurismar a cops de bec contra l’ídol caigut, fins a arrencar-li totes les plomes. Ves si és trist l’esfondrament de l’egòlatra; tant més desastrós com més s’ha enfilat damunt les seves pròpies forces, confiat presumptuosament en la seva capacitat personal.

Traieu-ne conseqüències pràctiques per a la vostra vida diària, tot sentint-vos dipositaris d’uns talents —sobrenaturals i humans— que heu d’aprofitar rectament, i rebutgeu el ridícul engany que hi ha quelcom que us pertoca, com si fos únicament el fruit del vostre esforç. Recordeu-vos que hi ha un sumand –Déu— del qual ningú no pot prescindir.