Hom pot dir que Nostre Senyor, davant de la missió rebuda del Pare, viu al dia, tal i com ho aconsellava en una de les ensenyances més suggestives que sortiren de la seva boca divina: no us preocupeu per la vostra vida, sobre què menjareu, ni pel vostre cos, de què us vestireu. Perquè la vida és més que el nodriment, i el cos més que el vestit. Fixeu-vos en els corbs, que no sembren ni seguen, ni tenen rebost ni graner, i Déu els nodreix; quant més no valeu vosaltres que no pas ells!... Repareu com creixen els lliris: no treballen ni filen i és cert que Déu els alimenta. I jo us dic que ni Salomó, en tota la seva magnificència, no anava vestit com una d’aquestes flors. I, si al camp, l’herba que avui és i demà és tirada al forn, Déu la vesteix així, quant més no farà amb vosaltres, homes de poquíssima fe (Lc XII, 22-24, 27-28).

Si visquéssim més confiats en la Providència divina, segurs —amb una fe ben ferma!— d’aquesta protecció diària que mai no ens falta, quantes preocupacions o inquietuds ens estalviaríem! Desapareixerien tot de quimeres que, amb frase de Jesús, són pròpies dels pagans, dels homes mundans (Lc XII, 30), de les persones que són mancades de sentit sobrenatural. Jo voldria, en confidència d’amic, de sacerdot, de pare, portar-vos a la memòria en cada circumstància, que nosaltres, per la misericòrdia de Déu, som fills d’aquest Pare Nostre, totpoderós, que és al Cel i alhora en la intimitat del cor; voldria gravar al foc en la vostra ment que tenim tots els motius per caminar amb optimisme per aquesta terra, amb l’ànima ben deseixida de tantes coses que semblen imprescindibles, ja que prou sap el vostre Pare què necessiteu! (Lc XII, 30), i Ell proveirà. Creieu-me que solament així ens comportem com a senyors de la Creació (Cfr. Gen I, 26-31) i evitarem el trist esclavatge en què tants cauen, perquè obliden llur condició de fills de Déu, en l’afany per un demà o per un després que potser ni arribaran a veure.